Difícil millorar una referència com aquesta carta oberta de Feliu Ventura. Un joc de mots, d'idees, de presències i compromisos, de lluita i esperança, crit únic el d'Ovidi. Amb ell vam descobrir tantes coses, i ens sentim vius amb elles. Des d'aquell Poliorama on Salvat Papasseit s'instal·là dins del meu món, o que jo em vaig adonar que hi era, fins a la sala de les columnes del Casino de Vic on Toti Soler i Ester Formosa ens mostraven l'Ovidi entre llàgrimes i batecs, passant per desenes d'instants viscuts, moments compartits i una vida plena on l'Ovidi hi serà sempre. Potser hauria fet 70 anys i més que n'hauria fet si fos viu, però me l'enduc agut, bellugadís, seriós i enèrgic, càlid i intel·ligent. I seguirem passejant pel país fins a la llibertat.
Avui, dijous, 26 de gener, i demà, divendres, 27, es fan sengles presentacions del primer títol publicat dins la col·lecció Els llibres de Caramella: Una persona amb un sac penjant. Viatge musical per les illes mediterrànies. El llibre recull el treball de camp, les reflexions, les experiències i, en un DVD, les imatges que il·lustren la realitat de músiques, cançons i vida d'algunes de les illes de la nostra Merditerrània. Una gran feina de la gent de l'associació Mapasonor, del Maresme. Les presentacions es fan a Reus (Arxiu), avui a 2/4 de 8 del vespre, dins la programació d'actes previs a la jornada "Mostra-taller de cant improvisat dels Països Catalans" d'aquest dissabte 28, i a Gràcia (BCN), al Centre Artesà Tradicionàrius, demà a les 10 de la nit, dins la programació del cicle Tradicionàrius de la Vila de Gràcia.
Aquest dissabte, dia 28, Carrutxa i Caramella organitzen una jornada realment interessant que duu per nom "Mostra-taller de cant improvisat dels Països Catalans", a Reus (Baix Camp). Una jornada amb molts dels noms més destacats tant en el vessant de la reflexió com de la pràctica al voltant d'aquesta proposta de cantar -el primer element positiu i per reivindicar!- i de fer-ho improvisant sobre la marxa, sobre contextos o sobre fets puntuals, o en batalla interpersonal o xiuxiuejant a l'oïda. La jornada tindrà dues prèvies, amb la presentació del llibre "Una persona amb un sac penjant", de Mapasonor, editat dins la col·lecció "Els llibres de Caramella", que es farà aquest dijous, i amb una taula rodona sobre el cant improvisat a les escoles, que es farà aquest divendres. Si encara no havíeu pres la decisió d'assistir-hi i participar-hi, encara hi sou a temps, viureu una interessant jornada. El programa complet el podeu seguir aquí.
Aquest matí, com la majoria d'anys, he anat a la Fira de reis de Montclar, al Berguedà. Anara a la Fira és, bàsicament, un plaer per als sentits: el fred, l'indret, les alzines, els jocs de llums entre les fulles, el sol, el fum, l'esmorzar, els gustos de l'allioli de codony, les trobades amb la gent, la sensació d'activitat, l'escalf del foc, l'aroma del vi quan surt del porró... Mentre feia cua per comprar el tiquet de l'esmorzar -dues llesques de pa torrat ben untades d'allioli de codony, botifarra bona, botifarra negra i els traguets de vi-, l'incansable periodista i dinamitzador comunicatiu Josep Genescà, demanava al venedor dels tiquets, i m'ha passat la pregunta també a mi, si la Fira existiria si no hi hagués l'esmorzar. Tal com he respost, crec que la Fira seria diferent, i potser sí que la represa i el format actual, en aquests aproximats 30 anys darrers, no aguantarien. No hi ha dubte que l'esmorzar de la Fira és un bon motiu per anar-hi una estona amb la colla, tot fent una sortida a peu, en moto o bicicleta, i acabar-ho amb un bon esmorzar. Quins moments no són excepcionals sinó al voltant d'un àpat comunitari encara que hi vagis tot sol? I si et pots torrar el pa, tot fent peripècies amb el torradors, encara millor. I llavors ve la resta: els torrons d'Agramunt, les anxoves, els formatges, els embotits, la ganiveta, uns mitjons de llana, una cartera de pell, o un pot de pèsols negres del Berguedà. I les mil-i-una salutacions i breus, o no tant, amb veïns, coneguts, etcètera. Potser sí que cal afirmar, sense massa dubtes, que el singular esmorzar al pla d'alzines del Firal de Reis de Montclar és un motor, una càrrega energètica, per a una excepcional trobada anual el matí de Reis.
Érem al Fossar de les Moreres, més precisament davant de la porta principal de Santa Maria del Mar, tot a Barcelona, al barri de Ribera. Tots dos darrera l'escenari on es van fer els diferents parlaments d'aquell engrescador i esperançador primer aplec independentista, i d'esquerres, i unitari, de la nova època. La seva veu trencadissa es feia pas entre l'ambient enardit de la jornada. Parlava Jordi Carbonell, posant seny a l'acte. Aquell dia vaig saber del Josep de Calassanç Serra i Puig, el Cala. Aquell dia vaig saber moltes coses i avui encara les recordo. Després van ser els moments o estones a Prada, per la Universitat Catalana d'Estiu. Al cap dels anys, i amb contactes a través de les seves germanes i altres companys de viatge, van ser els moments més intensos i clarificadors al voltant de la CAL, el Correllengua, actes a Perpinyà, tastos de vins... Més temps, i les seves filles. Més temps, i la cultura popular. Trobades delicades per intentar redreçar coses tortes. Moments de gran sintonia. I amb el temps que tot ho posa a lloc, respecte, proximitat, companyonia... Amb el Cala s'han obert les portes al país. De la Catalunya nord a Alacant. Una visió nacional de la realitat, una visió local de la realitat, entroncades. Un passat i un present, encarrilats cap al futur. Un cos indomable, una veu esquerdant paus romanes, uns ulls infinitament penetrants i lluents, una encaixada sacsejadora i emotiva, una personalitat esclatant i sempre en marxa. Aquests dies he llegit alguns textos d'amics, d'altres de coneguts obligats, d'altres de companys de feina per al país, ahir i avui, i en tots hi he trobat l'alè de la victòria que desprenia -que desprèn i desprendrà en tothom qui l'hagi conegut- el Cala. No hi ha dubte que s'ha tancat el llum, el del domini de tots, però romandrà obert el de la gent que, com ell, hem fet l'opció de seguir i seguir, malgrat el silenci, la negació i la pèrdua de dignitat fins la independència, sense claudicacions, d'uns Països Catalans justos i solidaris. Cala, de tu vaig aprendre la il·lusió de trobar-te, l'emoció de l'encaixada, i la convicció que el compromís obre les portes fins i tot d'aquest país tan invisible. En la persona de les dones que acompanyaven el teu cor -Dolors, Joana, Marta, Blanca, Eva- vull fer sentir aquest sentiment i aquesta decisió. I vull fer meves les paraules de les teves germanes, crec que de la manera més sentida i ferma, per definir-te: "germà estimat, amic de l'ànima, company de lluita incansable". Per tu, Cala, el nostre cos sempre estarà en primavera. Visca la terra!
El 21 de març del 2010 escrivia aquest apunt, Ben trobat, Barbat, a partir de l'alegria d'haver rebut, a casa i gràcies a les gestions de l'amo de les Totxanes, totxos i maons, el darrer treball de l'Enric Barbat, Camí de tornada. Avui, novament per sorpresa, he tornat a saber de la seva persona. S'ha mort, han dit a TV3, i ho confirma Vilaweb. Una llàgrima, densa i voluminosa, s'està instal·lada en aquest incert punt entre la gola i el diafragma. La sorpresa s'ha tornat tristor, enyor, absència. Aquella veu tremolosa, que m'havia captivat fa tants d'anys, aquella ironia lliure que m'havia frapat agudament i que vaig pensar que es reinventava en el primer Manel -després els fets ho han desmentit del tot-, i que vaig retrobar en el seu disc casolà de l'any passat, ara s'estrunca definitivament. Camí de tornada en el país de l'oblit. Però aquell infant de bona fe m'acompanyarà mentre tingui possibilitat d'evocar-lo, i no deixarem tampoc de fer el "gamberro".
La gent de Llibertat.cat, que han canviat el seu web i han lliurat uns premis/reconeixements a trajectòries independentistes, tot amb motiu dels 5 anys del portal, crec que l'han encertat de ple en el guardó per a Toni Cucarella. I no és que la resta no en siguin mereixedors, que també. Toni Cucarella crec que no es mereix el premi com a valencià, ni com a valencià independentista, ni com a valencià resistent. Se'l mereix com a veí dels Països Catalans compromès, amb normalitat, en la lluita per la seva independència. I ho vull remarcar, perquè habitualment -gairebé m'atreviria a dir que sempre- l'essència patriòtica catalunyesa pensa, parla i reconeix la tasca d'algú de fora de la Catalunya estricta, sobretot si és del País Valencià, com una mena de superheroi que s'enfronta titànicament a totes les maleses del món i se l'entronitza com si fos alguna mena d'ésser d'una altra galàxia. Una manera de situar aquella part del país com una cosa a part, gairebé impossible, fet que justifica totes les renúncies i excuses sobre ritmes i altres galindaines. El Toni és, precisament, un militant de la causa nacional des de la normalitat/anormalitat que viu un país esquarterat per estats, comunitats autònomes, departaments i províncies que res tenen a veure amb els Països Catalans. I és des d'aquesta normalitat que cal encarar el dia a dia. Els seus dos darrers apunts al blog en són una mostra molt precisa, una referència fonamental. Enhorabona Toni.
Ara, que vivim temps de despotisme, de mentides, de menyspreu a les persones i les idees, els blogs representen un espai per airejar pensaments, sentiments i tota mena de propostes per contrastar. Aquests 6 anys han estat una experiència única de la mà de Vilaweb, l'espai on el país és fa visible cada dia. Un espai de comunicació i contacte, un espai de tranquil·litat i de creixement. Fa temps que circulen rumors sobre la fi del sentit dels blogs, sobre la seva reducció en el món de les xarxes... Crec que qui diu això nio té una visió real del fet. És cert que gent que obrí blogs fa uns anys els ha tancat per obrir espais al facebook o per fer més via amb el twitter. Però també n'hi ha que hem après les virtuts de cada cosa i hem tendit a compartir espais i funcions. En el meu cas al twitter, un espai que em permet una immediatesa i un contacte informatiu important. El blog, però, continua sent el germà gran, allò on hi poses les coses de fons, on concentres les teves anàlisis, les teves reflexions, les teves argumentacions, i a més, les pots fer córrer, un cop fet, a través del twitter. Brutal! 6 anys de blog i al voltant d'1 al twitter em donen una gran dimensió de tot plegat. I així espero continuar per molt de temps. Una abraçada sincera a qui l'heu llegit, el llegiu o potser el llegireu, als qui hi aporteu reflexions o propostes i als qui el considereu.
Divendres passat, dissabte de fet, donat que ja passaven de les 12 de la nit, la Fira Mediterrània de Manresa ens oferí, com un regal dedicat, una de les grans propostes d'aquesta 14a Fira. El músic, cantant i autor de Puerto de Santa Maria, Javier Ruibal, se'ns presentava, mà a la guitarra, pintxo i sorneguer, per desgranar, acurat i sorprenent, un repertori carregat de les icones que fan de Ruibal un personatge gairebé incomparable, en la forma i en el fons. Amb la vista posada en la singular habitació de l'entranyable Pensión Triana, Ruibal anà vestint la nit, i l'escenari, de la seva única i sublim poesia de la intensa realitat que fa del cor, la boca, el desig i les aromes i els colors, un terreny de joc amarat de llum d'ultramar, entrant per carrerons, platges, places i espigons, on l'amor apassionat i la convicció de la dignitat, es viu portes enfora i batecs endins, perfumat de flors i beuratges que trasbalsen qualsevol raó que es pretengui segura.
Acabo de llegir que demà enterren Ia Clua, o sigui que ahir es va morir i avui estarà, amb la seva gent, en aquell indret insípid, estúpid, de l'espera del soterrament, un espai de feinejar neguitós i cansat, amb pregona sensació d'absurd, d'infinit indefinit, una sala s'espera entre macabra i incrèdula. Mai he entès de música ni estils ni tendències i només m'he deixat dur per allò que m'ha semblat el que m'ha arribat i això m'ha donat una visió personal del poc que sé. Ia & Batiste són un dels noms que m'han penetrat, m'han colpit i se m'han convertit en referències al llarg del temps. Chichonera's Cat en té gran part de la culpa. I tota aquella moguda de la música laietana que vaig viure amb la intensitat que llavors passaven les coses malgrat que la música sempre havia estat més banda sonora que plat a taula, per a mi. I enmig del concert, la veu d'Ia Clua, aquest agut que sembla que no hi arriba però que es fica dins resseguint els racons i les entreteles de les sensacions sonores. Avui, l'absurd, agut i destructiu, se li ha ficat al fons de l'ànima i se l'ha endut, sengons diuen, fulminat. Aquest mal que es va escampant paral·lel a una manera imbècil de viure, aquella manera que als anys setanta i primers dels vuitanta del segle passat, gent com ell, ens crèiem que faríem saltar pels aires, tot i no saber-ne, encara, la descomunal dimensió del mal viure que havien de portar els hereus mai castigats, ni amonestats, del feixisme. Avui, la seva veu, que això no ens ho prendran, si més no per ara, es mostra especialment punyent, especialment propera, especialment meva. Escolteu aquest "Sifon" i guardeu-vos-el, mentre li desitgem un bon viatge en l'adéu infinit a l'Ia Clua.
Entre l'enyor, el plaer i la ràbia, el text del Pau Alabajos em transporta a aquest indret màgic, únic, de la plaça Redona de València. Un lloc que tothom, sense anar-hi tot de cop, però, hauria de conèixer.
Souvenir de València
Recorde caminar agafat de la mà de mon pare, baixant pel carrer
Micalet, a l’ombra del campanar homònim. Tinc la imatge serigrafiada en
la memòria: em veig accelerant el pas, excitadíssim, fent el trajecte
des de la Plaça de la Reina fins a la Plaça Lope de Vega, a través d’un
carreronet que dóna a la porta lateral de Santa Caterina.
Homenatge en xarxa #100anysdeValor, un homenatge blocaire on centenars
de blogs publicaran apunts sobre l’escriptor de Castalla, 'per recordar
el mestre, per reivindicar-lo, per narrar-lo, per dibuixar-lo, per
recórrer-ne l'obra i l'estima per la llengua i el país; per pensar-lo i
per compartir amb el món i més enllà el nostre Valor, el que cada un
dels membres de la comunitat lingüística catalana que fem blog
atresorem, hem llegit i ens estimem'.
"Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians
estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i
la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis
d'altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció
cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació
totalitària d'un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner,
la pèrdua de l'idioma propi significa la mort cultural d'una pàtria".
Enric Valor Discurs d'investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València 1999
Dissabte, a les 10 del matí, vaig agafar el Talgo a l'estació del Nord de València, un espai incomparable on gaudir de les sensacions més notables d'aquesta aventura romàntica que és viatjar en tren -tot i que la RENFE s'encabroni a fer com menys romàntic millor qualsevol viatge. Amb uns minuts de retard, arribà el tren, ben ple, i vam iniciar la ruta cap a Barcelona. Per davant, quatre hores i uns minuts per descansar -havia dormit poc darrera d'una guitarrà nocturna pels carrers d'Alcàsser, una experiència extraordinària de la mà de Josep Vicent Frechina, qui m'ho proposà, i Jacint Hernàndez, l'ànima de la nit, qui l'invità-, per mirar per la finestra, per llegir, per contemplar la gent i escoltar-la, per adormir-me... I així passà l'estona. En sortir de l'estació de València, havia sentit, i per culpa de l'accent escoltat, una veu de dona que per la megafonia del tren donava informacions, instruccions i avisava en un català macarrònic, podria ser valencià des d'una persona espanyola o francesa o... La resta del viatge, després de la informació de la propera estació en el dominant espanyol, venia una veu masculina entusiasta qui saludava el personal i avisava de la propera estació en un correcte català valencià. I així seguírem fins que la frontera autonòmica -i ells, els espanyols, que diuen estar contra les fronteres, els molt mentiders!- esdevingué frontera dialectal, això sí, ben oficial. De cop, el complement de la veu espanyola, va canviar. Un altre home, ara català catalunyès, en varietat "central", avisava de les estacions a l'Ebre, al Camp i a Barcelona. A la Renfe li és igual l'accent i el territori, allò que li importa és deixar clar que esquarterar la llengua, la identitat, el país forma part de la seva funció d'eina colonial al servei de l'imperi. La gent que anàvem en el tren ja sabíem què parlàvem i no necessitàvem traductor o adaptador. Per què la Renfe sí? Més valdria que haguessin canviat el missatge perquè ara, amb les obres que impedeixen anar a Barcelona-Sants i et porten a la l'estació de França -una sort per acabar el viatge al mateix nivell de l'inici a València-, encara ens van dir que la "pròxima estació, Barcelona-Sants". Si que n'estan de perduts, aquests espanyols!
M'acabo de llegir el llibret que acompanya el darrer disc dels Obrint Pas, Coratge, i encara estic trasbalsat. No sé si entre el disc i els textos, lletres de les cançons i escrits que amigues i amics han escrit per al llibret, estem davant del millor disc del país, de les millors lletres, de la millor proposta... Sí que sé que em sento un privilegiat de ser-ne seguidor, d'haver-lo escoltat i d'haver-lo llegit. Des que vaig tenir-lo a les mans ja fa una colla de setmanes i des que havia escoltat les cançons a l'inefable you tube, havia tingut una sensació molt particular: aquesta era una obra carregada de racons de sentiments, de memòria, d'idees, de propostes, d'homenatges, i sobretot d'imatges, mots i referències de país. Unes imatges que apareixen després de cada revolt de la ruta que ens duu de la memòria, del grup i del país, més remota fins a l'envista del futur més dur i més real, però més sentit que se'ns presenta. Uns racons mostrats amb impagables imatges del millor dels fotògrafs de la vida que en el món de les músiques i les cançons han esdevingut els nostres Obrint Pas. (Seguim, seguirem)
Divendres passat, dissabte de fet, donat que ja passaven de les 12 de la nit, la Fira Mediterrània de Manresa ens oferí, com un regal dedicat, una de les grans propostes d'aquesta 14a Fira. El músic, cantant i autor de Puerto de Santa Maria, 
Homenatge en xarxa #100anysdeValor, un homenatge blocaire on centenars
de blogs publicaran apunts sobre l’escriptor de Castalla, 'per recordar
el mestre, per reivindicar-lo, per narrar-lo, per dibuixar-lo, per
recórrer-ne l'obra i l'estima per la llengua i el país; per pensar-lo i
per compartir amb el món i més enllà el nostre Valor, el que cada un
dels membres de la comunitat lingüística catalana que fem blog
atresorem, hem llegit i ens estimem'.
Dissabte, a les 10 del matí, vaig agafar el Talgo a l'estació del Nord de València, un espai incomparable on gaudir de les sensacions més notables d'aquesta aventura romàntica que és viatjar en tren -tot i que la RENFE s'encabroni a fer com menys romàntic millor qualsevol viatge.
