aleix |
A l'hort |
dimecres, 5 d'octubre de 2011 | 23:46h
Vatua l'olla! Les nyàmeres, redescobertes i assaborides d'altri, ara són a l'Hort de Ca la Toca. I han crescut de forma espectacular, dos metres de llarg, i ara una florida realment extraordinària. Sembla que aviat serà el moment d'arrencar-les i de veure'n el secret i d'intuir si en quedaran que tornaran a sortir l'any que ve i d'intentar ciunar-les i veure si són ben bones. En aquests enllaços -aquí i aquí- en sabreu més, de l'experiència ja us en faré cinc cèntims més endavant.
A l'Hort de Ca la Toca, enguany les nyàmeres i les carbasses han estat protagonistes, i una primera collita, modesta, de mongetes de Tolosa (Euskal Herria), negres i lluents, molt boniques.
aleix |
A l'hort |
diumenge, 10 d'abril de 2011 | 08:47h
Fa dies que els espinacs ofereixen la millor cara. Han suportat bones dosis de fred, han resistit un hivern sense neu, però amb temperatures força baixes, i ara esclaten de forma intensa i contínua. Fa setmanes que es fan collir i menjar i ara potser començarà a ser hora de congelar-los i així aprofitar tota la seva força i capacitat de creixement. Aquest matí n'he arreplegat una bona cistella i a la nevera encara n'hi ha de fa un parell o tres de dies. Ja n'he fet de bullits per barrejat amb arròs, per fer una salsa per acompanyar un pebrots del "piquillo" farcits amb arròs i espinacs, han farcit una truita, han acompanyat patates, ben gratinats al forn amb una barreja intensa de formatges ratllats, fets a la crema i amb panses i pinyons... També han marxat de regal cap a quí i cap allà -i sembla que ben apreciats igualment- i ara segueixen desafiant la capacitat d'ingesta i d'imaginació culinària de Ca la Toca. Els espinacs, verds intensos, saborosos, versàtils i resistents. Sempre caldrà donar-los les gràcies per tanta companyia i bon gust.
aleix |
A l'hort |
diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 18:40h
Avui ha estat dia de feinejar a l'hort i donar-li cara d'hivern. Arrencar les mates dels pebrots, de les albergínies, les mongeteres, els garrofons -com sempre exhuberants i amb poc temps per omplir les beines-, les carbasseres i les carbassoneres... He esporgat el cep, que enguany ha estat fotut, pobret, amb una malura que ens ha delmat el raïm, he transplantat carxoferes -no sé si resistiran el moment- i m'he dedicat a treure herbes i brots posats en mal lloc. Mentre, broten els espinacs, aguanten fermament les cols i les col-i-flors i hi ha unes pastanagues i uns porros que fan goig de veure'ls. Sense oblidar els cards i les remolatxes. Entre els colors del cel, de les fulles i una coloració especial que posa la terra en estat de trànsit hivernal no hi ha dubte que el període del creixement s'ha acabat -tot i les excepcions fantàstiques que hi ha- i estem a les portes del fred. Un fred que anuncien, des de fa uns dies, els pinsans, que ja volten per l'hort. Posar les tiges més dures a assecar és indicador de foc futur. Preparar la terra, per reposar, és indicador de silenci. L'hort novament ens marca el temps, acompassa la vida i ens lliga a la realitat senzilla del gir normal de la vida. Avui contemplava el compost casolà de Ca la Toca, aquest espai meravellós on la "merda" es converteix en "or", aquest "tresor" sense diners que fa que un grapat de pells de taronja, herbes de rebuig, fulles caigudes i altres restes de rebuig de menjar, esdevinguin, amb els dies, les setmanes i els mesos una terra fèrtil, esponjada i carregada de vida -com indiquen cucs i llimacs i altres animalons. Amb aquesta claror tan especial que té la tardor, entre tremolosa, poruga, inquietant i sensitiva, que sembla que la vida s'hagi d'aturar, l'hort dóna la mesura del trànsit, sempre actiu, sempre en marxa. D'aquí a uns dies, caldrà plantar les faves, que iniciïn el camí, que els l'aturi el fred més viu, i que amb la força renovada, s'alçaran a l'envista del nou bon temps. Mai s'atura res del tot, però cada moment té el seu ritme, i així el cicle es podrà anar completant. Ara, bona part de la vida que ha anat esclatant en els darrers mesos està en conserva, confitada, assecada o congelada, i això ens permetrà no deixar de gaudir del fruit de l'hort en els moments que aquest està dominat per la letàrgia hivernal. La cotxa fumada, que viu des de fa anys a prop de l'hort, avui ha saludat i ha mostrat la vivor de qualsevol temps.
aleix |
A l'hort |
divendres, 30 de juliol de 2010 | 00:37h
Aquesta setmana, l'hort de Ca la Toca ha donat les primeres albergínies, les primeres mongetes tendres, les primeres guindilles basques, les primeres remolatxes, els primers cogombres i els primers pebrots verds. I avui, fregant el verd, la primera tomaca. Olors, sabors i sensacions del tot inigualables. Les patates estan començant a treure el cap, mentre algunes mates just han perdut la flor. Les cebes i els alls ja estan assecant-se. I encara és ben present el sabor i la textura més que tendra de les faves i els pèsols. Una anyada realment genial, amb uns carbassons que no paren de créixer i de forçar a convertir-los en qualsevol cosa, sempre gustosa, sempre agradable. Creixen les cols, les col-i-flors, les cols de Brussel·les, els porros, les pastanagues, els fesols del garrofó, les mongetes, els raves, el cards, els pebrots... I vull fer un esment especial a l'aroma dels enciams. Poques vegades es nota. A Ca la Toca, en tallar-los, es deixen anar i t'ofereixen l'aroma del verd ben fresc. Encara queden jornades i propostes que a la cuina acabaran d'arrodonir-se.
aleix |
A l'hort |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 20:23h
I és que encara que no vulguis, les albergínies reclamen la seva porció de protagonisme. Ara, que ja estan als acabelis, quan et veus obligat a arrencar-ne les mates, quan ja no pots especular a veure si encara creixeran un xic més o no, quan el fred comença a aturar l'hort, les albergínies que havien anat creixent ja no tenen continuïtat. S'ha acabat la temporada amb l'arribada del fred. Tot es va ralentint i acaba paralitzant "la producció".
L'esplèndida flor de l'albergínia a l'Hort de ca la Toca (Foto:Teresa Parareda)
aleix |
A l'hort |
diumenge, 1 de novembre de 2009 | 19:45h
Sí, ahir vam menjar els primers garrofons plantats, crescuts i collits a l'Hort de ca la Toca. No puc assegurar si mai m'hauria convençut que això pogués passar. Fa dos o tres anys, l'amic Goio, de Burjassot, em va donar planter de garrofons, que no van reeixir. I vaig pensar que era qüestió de latituds. Enguany, vaig comprar grana i no vulgueu saber com se n'han fet de grans, i quines tavelles que han sortit, i quins primers garrofons! Ahir vam fer una paella per a tretze, seguint el mestratge del company Oriol, de Massalfassar. Una paella de carn i marisc i bolets i amb garrofons, com no podria ser d'una altra manera per a una paella que vulgui dir-se'n. Si el temps no ho atura, encara en tindrem de més grans i ben acabats. Tendres, amb una aroma de verd esclatant en acabar d'obrir quan bades la tavella i apareix el tresor blanc-verdós i arrodonit. Són els primers garrofons nascuts al Lluçanès? Potser és el canvi climàtic? En qualsevol cas, els garrofons de Ca la Toca són boníssims! http://imagensubir.infojardin.com/subida/images/arx125
aleix |
A l'hort |
dimecres, 27 de maig de 2009 | 18:43h
Avui és un d'aquells dies que l'hort es fa del tot present. I és que les mongeteres estan traient el cap! Sí, les mongeteres, de mata baixa, unes que fan mongetes primes i cilíndriques, i unes altres més semblants a la perona, han anat traient el cap en els solcs corresponents i ja són una realitat. I quina satisfacció, veure-les així, com quan a l'escola fèiem els experiments de fer-les créixer en un pot de vidre amb cotó. Però no és l'única gran meravella. Avui hem fet el primer àpat de faves amb tavella, tendres com la mel, acompanyades d'uns alls tendres i unes cebes tendres nascudes a propet, i d'uns bocinets de cansalada virada, i un polset de pebre blanc, sal i oli d'oliva i un parell de cullerades del suc d'escaldar les faves. Axò, després d'una amanida amb enciams de diversa mena, coexistents a l'hort... Un autèntic privilegi, no en dubteu. I avui, aquests dies, l'hort de Ca la Toca acull, com una esperançadora cançó, gairebé tots els colors del verd. Impressionant, de veres!
aleix |
A l'hort |
dissabte, 28 de març de 2009 | 19:31h
Aquests dies, el moviment és constant, la xiscladissa dels moixons també, la claror ha canviat i les taques blanques o rosades d'arbres i arbustos florits fan miroies pertot. No hi ha dubte, ha arribat la primavera, i ho ha fet amb alguna prova d'aquelles que et fan pensar que va de veres, com ara les primeres orenetes, les polles d'aigua muntant nius, les puputs atrafegades o els pardals xarrecs més sorollosos que mai. A l'hort de Ca la Toca, el presseguer -que s'hi està des de l'any passat- ha tret flor pertot. Una flor blanca de cor rosat que es fa mirar i olorar i que es mostra fràgil al toc. Avui, dissabte, han esclatat les quatre primeres flors del cirerer, també novell, i el lilà treu pit amb força i es mostra expert en esclats primaverencs. Enguany, l'hort es veurà reforçat, més que en altres anys, per una terra compostada que és una autèntica meravella i que ha estat mesurada en el seu procés. Diferents menes d'enciams, cebes diverses, amb les darreres, les dolces de Fuentes de Ebro, que ens porta cada any amb il·lusió l'Antonio, els alls -enguany de la collita de l'any passat!-, les patates, vermelles i del bufet, les faves -plantades massa tard, com cada any- o els pèsols, sempre enigmàtics per saber si sortiran, i ara les cols i col-i-flors, més enciams i porros que fan cua per ser plantats i tot el que vagi venint, tot, a l'hort de Ca la Toca, més a punt que mai. No hi ha dubte, la primavera ja ha arribat, encara que fresquegi. La pluja d'avui en donarà noves proves.
aleix |
A l'hort |
diumenge, 27 de juliol de 2008 | 13:19h
Ara fa una estoneta que he acabat de coure mongetes tendres. La primera collita d'enguany de l'hort de Ca la Toca. Han entrat a l'olla, bo i netes, amb un verd clar frescal i intens, i ara han agafat un to més fosc però igualment potent. Fa molta il·lusió segir-ne el procés, un cop les veus ja fetes i a punt de ser collides. Menjar-les serà un altre immens plaer. I és que aquest any, l'hort ha viscut una etapa poc freqüent de bondat gràcies a les pluges, que ha fet que hàgim engegat amb enciams de totes menes, unes faves immenses i uns pèsols -atenció, que d'això feia anys que gairebé no ens en sortíem!- que més aviat semblaven autèntiques perles de terra endins. Carxofes, cols menudes i una altra meravella per al gust i, sobretot, per a la vista: cols llombardes. Ara comencem a patir per les conseqüències de tanta humitat: pungó, fongs, míldiu? Veurem com s'acaba tot plegat, però la veritat, disposar d'un rebost en creixement, que et dóna l'oportunitat d'omplir l'altre rebost -assecant, confitant, envinagrant...- és un tresor incomparable. L'esforç paga la pena!
aleix |
A l'hort |
dimecres, 7 de novembre de 2007 | 18:30h
Avui he podat el cep que tenim a l'hort. És el tercer any que ho faig i fins ara puc dir que n'estic satisfet. No tant per l'art podador com pel resultat assolit. Si fa dos anys, encara era un cep petit i amb moltes dificultats per créixer, aquesta any passat ha fet una estirada espectacular. Si l'any passat va fer un tímid i dolç raïm, enguany ens ha omplert d'uns raïms ufanosos, rossos i plens, amb uns gotims carregats de suc, dolç i saborós. L'expansió de les seves branques llargues, uns serments ferms i expansius, ha estat molt i molt agraïda, i els pàmpols, tot i agafar alguna malura que els ha deixat pigats i bonyeguts, han cobert d'ombra el fruit. Podar-lo, avui, ha estat un goig. Deixar-lo amb les vies principals a punt de reposar i reprendre el creixement. Veurem si l'he encertat i l'any vinent tornem a gaudir d'un fruit tan especial. Aquest any, amb l'ajuda d'un col·lador xinès, m'he fet uns sucs de raïm, acabat de collir del fons de l'hort a primera hora del matí, que hi han cantat els àngels i tota la cort celestial. Un plaer immens. Un gust exquisit. Ara comença el temps de la paciència, del recolliment. El temps que posa a punt la terra per tornar a esclatar i donar fruit. El temps del fum de la xemeneia de l'estufa de llenya -que avui hem muntat i encès per primer cop!-. Temps de contemplar i pensar. De serenitat i un toc de melangia.
aleix |
A l'hort |
dimecres, 11 de juliol de 2007 | 23:56h
Acabàvem de sopar a la terrassa, fosquejava, i al fons de l'hort, en una de les parets, s'hi veia una llumeta. Ho serà? Serà una cuca de llum? Ràpidament ens hi hem atansat. Ja no podia ser un reflex. Tampoc els ulls de cap gat. No hi havia dubte, era una lluerna, una cuca de llum, una cuca de Sant Joan. Esplèndida. Una femella, segons sembla. Cridant l'atenció dels mascles. Fent-se veure. Quina sorpresa! Avui, de cuques de llum se'n veuen menys. Potser vivim massa a prop de l'asfalt, de les parets de les cases, massa lluny dels marges, als vespres. Els infants, gairebé ni les coneixen. Diuen que cada cop els camps disposen de menys fòsfor i això impedeix que se'ls vegin aquestes parts abdominals lluminoses. Segurament, tot hi té a veure. En qualsevol cas, i perdoneu l'atreviment, l'hort de Ca la Toca és un espai privilegiat. Aquest vespre, l'encisadora claror ens ha fet recuperar records i sensacions i ens ha fet aquella il·lusió d'arreplegar-les, potser sense saber ben bé perquè, amb la por al misteri que identificava l'animaló, i amb la satisfacció de saber que encara se'ns il·luminen, a ran de marge, les caloroses nits d'estiu.
aleix |
A l'hort |
dimecres, 2 de maig de 2007 | 10:32h
Tres anys després de plantar-lo, la primavera ha entrat a ca la Toca florint el lilà. L'espera ha estat gairebé desesperada. Però finalment, una quinzena de raïms de delicades flors liles han anat esclatant i convertint el lilà en la joia més preuada de l'hort de ca la Toca. L'olor, primer buscada amb fruïció, ara sentida des de la finestra, un gran plaer. El lilà! El lilà ha florit! El contrast del verd de les fulles amb les flors liles és una altra imatge impagable. La pluja -excel·lent- que ha caigut, més de 40 litres, li pesen al lilà, delicat com és. Avui, les primes tiges es corben en suspens i les flors es veuen tipes d'aigua. Quina imatge! El lilà, un immens plaer per als sentits.
Jo ho deia Joan Salvat-Papasseit:
Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tan que és jove enamora el seu pas -qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l'alosa.
aleix |
A l'hort |
dilluns, 28 d'agost de 2006 | 06:46h
Aquests dies, a l'hort de Ca la Toca hi ha molta activitat. N'hi ha de les moltíssimes bestioles que hi campen, n'hi ha de les herbes invasores que tot ho okupen, n'hi ha per aprofitar uns minuts per fer faenes necessàries però per a les que no trobem el temps suficient, n'hi ha perquè roses, pensaments i clavellines floreixen que és un continu i n'hi ha perquè les hortalisses estan donant fruit sense parar. Un moviment permanent i generós que dóna una gran satisfacció. Però hi ha dos fruits dels que vull parlar especialment: els pebrots i les albergínies. Els pebrots, enguany, han sortit esplèndids, dobles, ufanosos i, el que és més destacable, estan tornant, tots!, vermells. Uns pebrots molt aromàtics, carnosos -tret d'algun que va rebre de la darrera pedregada-, que resulten d'allò més bé a l'hora de fer una escalivada o una xamfaina. Amb gran il·lusió hem rebut, a Ca la Toca, els primers pebrots ben reeixits des que ens vam atrevir a menar l'hort. Però hi ha un altre element realment destacable, enguany, les albergínies.
aleix |
A l'hort |
dilluns, 3 de juliol de 2006 | 08:39h
Ara fa una estona, he pogut observar una intensa activitat entre la població de pardal xarrec que cada dia és present a l'hort i les teulades de casa i els voltants. El pardal xarrec -passer montanus- és un pardal però amb la lluna, negra, pintada a la cara. Pintada amb una precisió que el fa identificable i inconfusible. Això sí, només al mascle. La femella, per allò de l'adaptació al medi i del camuflatge, és més discreta, passa més desapercebuda. Al sud d'Europa, a la Mediterrània occidental, el pardal xarrec és força proper als habitatges, tot i tenir una tendència menys urbana que el seu parent comú, el pardal. A casa, a Ca la Toca, de Prats de Lluçanès, gairebé no veiem xarrecs al carrer, mentre que a l'hort hi viuen. Aquest matí he sentit l'habitual piuladissa de la pardalada de cada matí, però m'ha semblat que avui era un xic més exagerada, més atabaladora. Aquesta ha estat l'excusa per poder practicar una de les activitats que més em plauen d'aquesta vida: contemplar, de la finestra estant, l'hort i la terrassa i el munt d'activitat vital que s'hi desenvolupa cada dia, a poc a poc o ben de pressa.
Vatua l'olla! Les nyàmeres, redescobertes i assaborides d'altri, ara són a l'Hort de Ca la Toca. I han crescut de forma espectacular, dos metres de llarg, i ara una florida realment extraordinària. Sembla que aviat serà el moment d'arrencar-les i de veure'n el secret i d'intuir si en quedaran que tornaran a sortir l'any que ve i d'intentar ciunar-les i veure si són ben bones.
Fa dies que els espinacs ofereixen la millor cara. Han suportat bones dosis de fred, han resistit un hivern sense neu, però amb temperatures força baixes, i ara esclaten de forma intensa i contínua. Fa setmanes que es fan collir i menjar i ara potser començarà a ser hora de congelar-los i així aprofitar tota la seva força i capacitat de creixement. 
Avui ha estat dia de feinejar a l'hort i donar-li cara d'hivern. Arrencar les mates dels pebrots, de les albergínies, les mongeteres, els garrofons -com sempre exhuberants i amb poc temps per omplir les beines-, les carbasseres i les carbassoneres... 
Aquesta setmana, l'hort de Ca la Toca ha donat les primeres albergínies, les primeres mongetes tendres, les primeres guindilles basques, les primeres remolatxes, els primers cogombres i els primers pebrots verds. I avui, fregant el verd, la primera tomaca. Olors, sabors i sensacions del tot inigualables.
Sí, ahir vam menjar els primers 
Ara fa una estoneta que he acabat de coure mongetes tendres. La primera collita d'enguany de l'hort de Ca la Toca. Han entrat a l'olla, bo i netes, amb un verd clar frescal i intens, i ara han agafat un to més fosc però igualment potent. Fa molta il·lusió segir-ne el procés, un cop les veus ja fetes i a punt de ser collides. Menjar-les serà un altre immens plaer.
Avui he podat el cep que tenim a l'hort. És el tercer any que ho faig i fins ara puc dir que n'estic satisfet. No tant per l'art podador com pel resultat assolit. Si fa dos anys, encara era un cep petit i amb moltes dificultats per créixer, aquesta any passat ha fet una estirada espectacular. Si l'any passat va fer un tímid i dolç raïm, enguany ens ha omplert d'uns raïms ufanosos, rossos i plens, amb uns gotims carregats de suc, dolç i saborós. L'expansió de les seves branques llargues, uns serments ferms i expansius, ha estat molt i molt agraïda, i els pàmpols, tot i agafar alguna malura que els ha deixat pigats i bonyeguts, han cobert d'ombra el fruit.
Acabàvem de sopar a la terrassa, fosquejava, i al fons de l'hort, en una de les parets, s'hi veia una llumeta. Ho serà? Serà una cuca de llum? Ràpidament ens hi hem atansat. Ja no podia ser un reflex. Tampoc els ulls de cap gat. No hi havia dubte, era una lluerna, una cuca de llum, una cuca de Sant Joan. Esplèndida. Una femella, segons sembla. Cridant l'atenció dels mascles. Fent-se veure. Quina sorpresa! Avui, de cuques de llum se'n veuen menys. Potser vivim massa a prop de l'asfalt, de les parets de les cases, massa lluny dels marges, als vespres. Els infants, gairebé ni les coneixen. Diuen que cada cop els camps disposen de menys fòsfor i això impedeix que se'ls vegin aquestes parts abdominals lluminoses. Segurament, tot hi té a veure. En qualsevol cas, i perdoneu l'atreviment, l'hort de Ca la Toca és un espai privilegiat. Aquest vespre, l'encisadora claror ens ha fet recuperar records i sensacions i ens ha fet aquella il·lusió d'arreplegar-les, potser sense saber ben bé perquè, amb la por al misteri que identificava l'animaló, i amb la satisfacció de saber que encara se'ns il·luminen, a ran de marge, les caloroses nits d'estiu.
Aquests dies, a l'hort de Ca la Toca hi ha molta activitat. N'hi ha de les moltíssimes bestioles que hi campen, n'hi ha de les herbes invasores que tot ho okupen, n'hi ha per aprofitar uns minuts per fer faenes necessàries però per a les que no trobem el temps suficient, n'hi ha perquè roses, pensaments i clavellines floreixen que és un continu i n'hi ha perquè les hortalisses estan donant fruit sense parar. Un moviment permanent i generós que dóna una gran satisfacció.
Ara fa una estona, he pogut observar una intensa activitat entre la població de pardal xarrec que cada dia és present a l'hort i les teulades de casa i els voltants.
