aleix |
Allà enllà |
divendres, 10 de febrer de 2012 | 00:19h
Resulta força increïble que qui diu ser amic d'un ens que defensa l'educació, la cultura i la ciència doni cobertura als defensors de les agressions i l'apartheid, al genocidi, del poble palestí. Les jornades "Els dilluns d'Israel" són una mostra del menyspreu cap als drets d'una nació que, com els Països Catalans, els veu negats i perseguits. La gent del BDS -Boicot Desiversió Sancions- ha fet evident aquesta denúncia amb una acció de protesta a la primera jornada. Caldria escampar aquesta denúncia i exigir el boicot a una iniciativa d'aquestes característiques, en la qual hi prenen part destacats propagandistes del sionisme entre les files del catalunyisme, lligats a organismes com l'ACAI. Com es pot entendre que als Països Catalans una entitat com Amics de la Unesco, si vol parlar d'Israel, obviï l'ocupació, la política d'assentaments, l'assassinat selectiu i l'indiscriminat contra la població, l'impediment a la lliure circulació, el control dels camps i de l'aigua, la pressió per foragitar els veïns dels centres urbans palestins, el paper en el negoci de l'armament, la funció de gendarme d'Occident...? A continuació podeu llegir la nota feta pública per la gent del BDS. Aquí podeu llegir una reflexió fonamental sobre la necessitat de deslliurar l'independentisme català del sionisme, un aspecte clau si realment volem avançar cap a l'alliberament dels Països Catalans.
aleix |
Allà enllà |
diumenge, 4 de desembre de 2011 | 19:56h
S'ha mort un dels més elegants artistes del futbol. Un immens jugador, un home compromès i lliure que va donar a aquesta fantàstica expressió de sentit col·lectiu, de força, de passió, de plasticitat i bellesa que és el futbol quan es juga, els valors de la llibertat, de la lluita per la justícia, de la igualtat. Com tants altres futbolistes que han estat per damunt del mercantilisme i la corrupció que envolten tantes expressions quotidianes, com el mateix futbol, i han estat capaços de fer sobresortir els valors de la solidaritat, el plaer del joc, l'astúcia, l'habilitat de peus i ment i de posar-ho al servei del col·lectiu, Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira se n'ha anat i ens ha deixat una trajectòria coherent, compromesa i complexa i d'una bellesa futbolística bestial. Avui, el futbol, però també les idees i els valors humans, estan de dol. Però el futbol, malgrat els interessos que tot ho corrompen, fins i tot els pensaments, seguirà oferint-nos moments meravellosos, i ens farà sorprendre novament en veure com d'important és aplicar la intel·ligència per fer del joc amb els peus un art. Per a ell, les paraules d'Eduardo Galeano en el primer capítol del seu imprescindible llibre "Futbol a sol y sombra": "(...) La tecnocràcia del futbol professional ha anat imposant un futbol de pura velocitat i molta força, que renuncia a l'alegria, atrofia la fantasia i prohibeix la gosadia. Per sort, encara apareix als camps de futbol, algun descarat que se salta el guió i assumeix el disbarat de driblar tot l'equip contrari, i a l'àrbitre, i al públic de les graderies, únicament pel gust del cos que es llança a la prohibida aventura de la llibertat".
La lluita popular que a diferents indrets d'Europa -Piemont - Val Susa, Euskal Herria, ...- es manté contra el Tren d'Alta Velocitat ha viscut un episodi singular en l'acció duta a terme en la persona de la inqualificable exalcaldessa d'Iruña, Yolanda Barcina, en un acte dels poders territorials transpirinencs sobre infraestructures. Tres dolços pastissos han anat a parar al seu cap. Una rentadeta i resolt. La Barcina ara demana responsabilitats per terrorisme a Bildu, patètic!
Aquest dijous, el CIEMEN acull i coorganitza amb el Grup Promotor del Manifest per a Pau i la Democràcia al País Basc un acte per explicar, i per celebrar, la nova situació que es viu en aquell país. L'acte compta amb la participació de les dues entitats organitzadores i d'un portaveu de l'esquerra abertzale, i es farà a 2/4 de 8 del vespre a la sala d'actes del CIEMEN, al carrer Rocafort, 242, de Barcelona.
Després de tants anys de parlar-ne, finalment
ha arribat la fi de l’acció armada a Euskal Herria. Per raons ben diferents,
gairebé tothom considera que aquesta és una bona notícia, que obre les portes a
una nova realitat i que les coses, a partir d’ara, seran diferents. I crec que
és ben cert. Aquest passat cap de setmana, com tantes altres vegades, he estat
a Euskal Herria, amb el desig de copsar sensacions noves, amb la perspectiva de
visualitzar signes de la nova situació, amb la il·lusió de notar l’entrada del
nou aire per aquesta porta que s’ha badat.
Els cinc punts que obren la porta a una nova etapa política on la lluita d'alliberament nacional d'Euskal Herria prendrà el protagonisme. Més de 50 anys després de l'inici del combat per la independència política, en la perspectiva d'una nació completa unida, i amb la fita de la transformació social i la solidaritat, ara toca fer un nou pas. La lluita armada ha ocupat una part, la més dolorosa, del procés. Ara és el moment de nous instruments i d'activar un terreny de joc ja construït. Euskal Herria té al davant una gran oportunitat, i encara més, davant del nivell demostrat per l'espanyolisme i els del PNV. Enhorabona i endavant!
Els cinc punts de la declaració aprovada ahir en la Conferència de Pau de Donostia:
1- Cridem a ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu
de l'activitat armada, i sol·licitar diàleg amb els governs d'Espanya i
França per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.
2. Si la aquesta declaració es fa efectiva, instem els governs
d'Espanya i França a donar la benvinguda i acceptar el començament de
converses per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.
3. Instem a que s'adoptin passes profundes per avançar en la
reconciliació, reconèixer compensar i assistir a totes les víctimes,
reconèixer el dolor causat i ajudar a curar les ferides personals i
socials.
4. En la nostra experiència de resolució de conflictes hi ha tot
sovint altres qüestions que si són tractades poden ajudar a obtenir una
pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants
polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques i d'altres que
hi tinguin relació, com la consulta a la ciutadania, que podria
contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència, les
terceres parts observadores o facilitadores ajuden al diàleg. Aquí, el
diàleg també pot ser assistit per facilitadors internacionals si ho
volen les parts implicades.
5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d'aquestes recomanacions.'
aleix |
Allà enllà |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 09:28h
No hi ha dubte que avui és un dia històric. Veure un president de Palestina -encara que sigui un titella i un corrupte i potser un encobridor de la mort d'Arafat- demanant a les Nacions Unides que reconeguin el poble Palestí i li reconeguin un dret fonamental universal com el de l'autodeterminació, és un fet històric. Fa massa anys que tothom calla davant la ignomínia que representa el silenciament, l'apartheid, l'opressió, l'expulsió, la persecució, l'acarnissament, la reducció del territori i la divisió del territori, l'ocupació, la imposició..., el genocidi, vaja, en una paraula, que aplica i practica l'estat sionista d'Israel a partir de les ordres de la comunitat internacional. Avui, un impresentable president perdedor de les eleccions a Palestina, mal menor per a la comunitat internacional, demanarà, com qui demana caritat, que els lladres de la realitat, de la vida, del passat, el present i el futur de Palestina, facin el que haurien d'haver fet fa tant de temps i a veure si així es renta la cara, utilitzant, un cop més la dignitat del seu propi poble. En qualsevol cas, ni que sigui un pedaç, ni que sigui una cortina de fum -perquè Palestina hauria de tenir un estat homologable o sinó potser haurà de tenir un paper adapatat i no normalitzat, a les Nacions Unides-, ni que sigui una mena de jugada de caramboles per veure si l'estabilitat de la zona no es trenca i israel pot seguir sent el guardià dels amos del món. Sigui com sigui, avui Palestina protagonitzarà un grau de visualització que farà molt de mal a tots els sionistes del món, a tots els negacionistes del món, a tots els justificadors del poder militar, de l'imperialisme, del racisme i de l'hegemonia occidental arreu. Avui, els pobles que no tenim reconeguda la nostra personalitat nacional, com els Països Catalans, veurem com la lluita i la dignitat tenen espai i que caldrà anar-lo fent cada cop més gran. Avui, el catalanisme té motius per a l'esperança, els enemics de la llibertat de Palestina són els enemics dels Països Catalans, i avui, ni que sigui avui, hauran de callar.
aleix |
Allà enllà |
dissabte, 3 de setembre de 2011 | 16:58h
Tothom hi pot aportar una part. Actrius i actors bascos, coincidint amb Zinemaldia, hi han dit la seva. El dia 17, una gran mobilització recorrerà Donosrtia pels presos i per reclamar el seu paper en la solució del conflicte. Una solució que l'Estat espanyol segueix sense voler encarar, però que la força de la societat basca seguirà fent avançar. I és que cada cop és més clar que la classe política serveix de ben poc.
L'any passat va matar 9 membres turcs d'un vaixell solidari amb Gaza, el va abordar com uns simples pirates, va ferir un munt de gent, es va quedar tres ciutadans dels Països Catalans, va fer veure que creava una comissió investigadora, va emetre una resolució per riure's dels morts i de qui els vetlla -mai més precisament-... Enguany, davant l'anunci d'una nova flota solidària amb Gaza, amenaça els periodistes -recordeu què diuen els "demòcrates" quan passen coses a Veneçuela amb la premsa?- en impedir-los treballar a Israel durant 10 anys si van als vaixells i avisen que es preparen per fer el que vulguin, com sempre. Què en diu la "comoditat internacional"? Què en diuen els membres del govern regional, autonòmic catalunyès? I els tertulians? I els mitjans -crec recordar que a l'època del Lizondo, deia que al País Valencià s'havia de dir mitjos, i tanta raó com tenia, ni a la meitat no arriben! Res de res, ni en diran res. Ells fan el que volen, el món calla per por a perdre 1 cèntim de pastís que no té assegurat, i la pageum tots plegats. Ostres, i quin exemple que és Israel, amb tant de fatxa al govern com hi tenen! La veritat, jo crec, sincerament, que ja n'hi ha prou d'aquest color. Cal parar-los els peus d'una vegada. Boicot a Israel en tots els àmbits, l'única via per canviar les coses.
El tal Bin Laden ha estat assassinat, executat sumàriament. Un crim d'estat, en directe, sense escrúpols i sense límits. Des d'ahir al matí, el reguitzell de mentides és continu. La barbàrie és l'única cosa que és certa. Milions de dòlars a una sola casella de la ruleta tramposa del poder dominant. La tortura més salvatge confirmada impúdicament. I sí, encara que no ens ho acabem de creure, amb el sant jordi negre Obama encarat a la televisió, un grapat de militars assassins han assassinat a algú que diuen que és el Bin Laden i l'han llençat al mar -escrit als mitjans amb e- el mateix que cada dia milions de persones fan amb la merda, la brossa, les escombraries, però al mar. Ja no calen proves, explicacions rocambolesques per justificar el crim, ja no cal fer-se perdonar. Es tractava de mostrar que encara es mana al món, als cervells, a les pors, i fer pujar dades d'acceptació electoral. I la gent, en plena follia, surt al carrer a babejar plaer tremolós de por, i a deixar anar la pròpia dignitat per les clavegueres d'un sistema destructiu i podrit. La guerra a Líbia -ràpida i eficient, en deien- i ara la mort de Bin Laden, intents de mostrar la força de la bogeria d'Occident, de frenar el pànic a Israel i d'intentar controlar l'expansió subversiva al món àrab i, potser, al ventre de la béstia rica. L'assassinat elevat a la categoria d'exquisidesa en el femer. Per cert, Bin Laden existia? I ara és mort? L'han mort a ell? Hi ha proves?
Ha començat a recórrer Euskal Herria la dissetena edició de la Korrika, la cursa popular per l'euskara que durant deu dies passarà per tots els racons del país portant el testimoni de la voluntat de normalitat de la llengua basca, d'element de cohesió i de projecció del país. Inspiradora d'altres iniciatives a diferents països, com també a casa nostra amb el Correllengua, Korrika és una de les mostres més clares de la força i la voluntat d'aquest petit país per construir els eu futur amb una normalitat eternament negada per la misèria dels estats espanyol i francès. Korrika és potser la més clara evidència de com es pot funcionar lluny dels esquemes antidemocràtics, violents i negacionistes que mantenen i estructuren els estats ocupants. Durant deu dies, Korrika durà colors, cants i tones ingents d'alegria i esperança al país de tots els colors del verd. Visca Korrika 17!
Para no hacer de mi icono pedazos,
para salvarme entre únicos e impares,
para cederme un lugar en su Parnaso,
para darme un rinconcito en sus altares.
me vienen a convidar a arrepentirme,
me vienen a convidar a que no pierda,
mi vienen a convidar a indefinirme,
me vienen a convidar a tanta mierda. (Silvio Rodríguez, “El Necio”)
Amb la decisió de no permetre la legalització de Sortu es visualitzen les veritables intencions de l'Estat espanyol i de la ideologia dominant al món occidental: guerra a la llibertat. La consolidació de la democràcia per delegació i formalista és el terreny de joc de l'especulació i l'opressió de classe. I el seu braç protector, exèrcits, policies i teories de la seguretat. La violència en essència. Ho veiem en l'argumentari que justifica la prohibició de Sortu; ho veiem en la base de la normativa neoliberal del nou govern autonòmic catalunyès; ho veiem en l'interès de la guerra a Líbia; ho veiem en massa pràctiques i aplicacions. España, com subratlla la seva consitució, es fonamenta en el predomini militar, del Rei i l'Exèrcit, per damunt de la llibertat, el dret, la justícia, l'equilibri, el pensament... L'Estat espanyol, el francès i la resta de socis estan assentats damunt la pràctica de la mort -la tortura, la corrupció, el bel·licisme, l'especulació, els menyspreu, la pèrdua de la identitat,el desequilibri territorial, el racisme...- estructurat a partir de la teoria de la seguretat i el prohibicionisme asèptic. A Euskal Herria volen violència per justificar tota la seva misèria. La pau és un mot que serveix per amagar les vergonyes inconfessables, com les horribles tortures a una de les joves detingudes darrerament, violada reiteradament i per qui no hi ha hagut hipòcrites concentracions contra la violència de gènere, dels benpensants de torn. No legalitzar Sortu és la darrera esperança, potser, que tenen que torni la guerra. Un article ben interessant sobre el tema a La Haine.
Aquest dijous, el CIEMEN acull i coorganitza amb el Grup Promotor del Manifest per a Pau i la Democràcia al País Basc un acte per explicar, i per celebrar, la nova situació que es viu en aquell país. L'acte compta amb la participació de les dues entitats organitzadores i d'un portaveu de l'esquerra abertzale, i es farà a 2/4 de 8 del vespre a la sala d'actes del CIEMEN, al carrer Rocafort, 242, de Barcelona.
No hi ha dubte que avui és un dia històric. Veure un president de Palestina -encara que sigui un titella i un corrupte i potser un encobridor de la mort d'Arafat- demanant a les Nacions Unides que reconeguin el poble Palestí i li reconeguin un dret fonamental universal com el de l'autodeterminació, és un fet històric.
L'any passat va matar 9 membres turcs d'un vaixell solidari amb Gaza, el va abordar com uns simples pirates, va ferir un munt de gent, es va quedar tres ciutadans dels Països Catalans, va fer veure que creava una comissió investigadora, va emetre una resolució per riure's dels morts i de qui els vetlla -mai més precisament-... 
Ha 
Dues píndoles imprescindibles de Santiago Alba Rico:
Para no hacer de mi icono pedazos,
