L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

30 d'agost de 2014
0 comentaris

No som nacionalistes

A tomb de les declaracions del senyor Manuel Delgado a Vilaweb sobre la seva preocupació pel nacionalisme de la gent d’esquerres.

No, no som nacionalistes i, per tant, no hem de deixar de ser-ho. La gent que milita a l’esquerra independentista, o una gran majoria, no espera cap estadi per deixar de ser res, perquè precisament no ens definim per contraposició sinó per afirmació. Som d’esquerres i catalanes, i és a partir d’aquí que lluitem contra l’ocupació, la negació, la fragmentació, la repressió i l’anorreament de la nostra nació, del nostre país, del nostre poble. I ho fem en la lluita quotidiana contra la imposició del poder, antidemocràtic, que nega els drets del poble dels Països Catalans i el condemna a un estadi d’infantilització eterna -des dels estats ocupants, des dels regionalistes militants i els oportunistes, des de l’esquerra federalista i fins i tot des de certes militàncies d’esquerra independentista a qui els agrada el joc plantejat pel poder. O sigui, no esperem la independència per deixar de ser res, sinó per seguir sent el que som i llavors sense tuteles, sense permisos, com a adults, autodeterminats.

Sóc conscient que a qui la independència l’ha vista i acceptada com una eina per afeblir la dreta, ara que la dreta regional empeny per un canvi, els defensors del pare estat des del comunisme ortodox espanyol, hagi de reconduir el seu plantejament i veure què se’n pot treure d’una possible nova situació i a més veu la possibilitat de matar el problema apropiant-se de l’esquerra independentista donant-li un espai al cel de la revolució d’ordre. Doncs no, a la gent que som d’esquerres i independentistes, que sabem que la nostra nació és la nostra gent i la terra on vivim, amb la cultura que ens caracteritza desenvolupada al llarg dels temps en l’indret on ens ha tocat viure, i que som plenament sabedors que no som en absolut millors que cap altre poble, però sí que som iguals a qualsevol pel fet de ser poble, i això no és conjuntural -o sigui, que un cop independents seguirem afirmant-nos i movent-nos com a catalanes- no ens espera cap futur no-nacionalista simplement perquè sempre ens ha tocat combatre el nacionalisme dels altres.

Però tot això no ve d’ara, això ve de molt lluny. Al cap i a la fi, el gran problema de l’esquerra no independentista és el seu gran atabalament amb el nacionalisme espanyol. Per a ser més revolucionaris han de rebutjar el nacionalisme però xopar-lo arreu no fos cas que perdéssim les referències! Quan les CUP, amb format CUP-AE, van irrompre en el panorama polític institucional autonòmic es van disparar moltes alarmes. I una, de fonamental, era la que evidenciava de forma clara i fefaent que hi havia la possibilitat real que als Països Catalans es consolidés una referència política que canalitzés el discurs social des de la més absoluta normalitat nacional, i que aquesta referència esdevingués clau en la construcció del panorama polític, no únicament en l’àmbit regional catalunyès, sinó que es plantegés una nova confrontació nacional amb Espanya, i França -allò que tan va fer patir tothom, i molt a l’esquerra, en el cas d’Euskal Herria- per al conjunt dels Països Catalans i que, a més, plantegés una referència per als pobles del sud d’Europa. Una opció que podia representar una escletxa de difícil pair per a dretes estatals, regionals i esquerres de totes les coloraines. Calia evitar-ho. Calia calçar la CUP-AE i fer-la entrar en la bassa de les aigües tranquil·les, sobretot ara que les dretes es barallen per veure com ressituen el seu poder en l’àmbit catalunyès, estatal espanyol i europeu -i potser més enllà. I aquesta és la partida plantejada.

Per això, per a l’Esquerra Independentista conseqüent l’enemic és Rajoy i Mas; Felipe González, Aznar i Pujol; Fabra, Matas, Millet, Camps, Rahola, Boi Ruiz, Duran… Perquè tots treballen contra els drets de la gent dels Països Catalans, una nació ocupada per França i Espanya, al sud d’Europa i al nord de la Mediterrània. Una nació fragmentada per la “normalitat” pactada per esquerres i dretes amb autonomies i departaments. Una nació que és amb ocupació i ho serà sense. Per això, ara allò que cal no és fer coses per deixar de ser nacionalista sinó seguir lluitant per acabar amb l’ocupació i la dominació capitalista: construir els Països Catalans. I és el moment de decidir si es justifica l’ocupació o es lluita contra ella. De fet, el mateix que haurien de fer els de CiU, els d’ERC, els d’ICV, els de Podem, els de Guanyem, els de Compromís, els de Més, els de…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!