L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

9 de juliol de 2014
0 comentaris

Qui decideix la normalitat del país?

La paraula normal acostuma a acompanyar idees que volen deixar com a extravagant, fora de lloc, negatiu… un fet, una proposta, una persona, un col·lectiu, un país… que no entra en els paràmetres que els qui remenen l’opinió pública i els seus sentiments i interessos volen que hom consideri.
Aquesta pràctica, al servei del poder establert, del poder homogeneïtzador, de les classes dominants, de les elits, pretén crear uns estàndards que frenin l’entrada d’idees, referències, tendències que puguin posar en perill l’estabilitat del propi poder. En aquest sentit, l’ús popular de la paraula normal sempre té el sentit de donar mesura d’hàbit a un comportament més o menys comú, compartit, habitual, “tradicional”, i la majoria de les vegades no té cap connotació negativa, però sempre etziba una dosi d’anormalitat a la resta, a l’entorn.

(Continua)

Quan la idea de normalitat se’ns envia des de sectors que volen, clarament i intencionada, que assumim un determinat discurs, una determinada pràctica, una determinada sensació de pertinença als “bons”, automàticament esdevé un missatge de separació, de fre al debat, a la discrepància. Comença a instal·lar-se en els budells dels individus, de les col·lectivitats i ja no respon a raons objectives, a criteris de contrast. La dissidència és l’efecte que la idea de normal vol evitar, i crea un entorn on la dissidència acaba esdevenint anormal, perillosa, menyspreable, insegura, paorosa. S’instal·la la sensació que si tots ho assumim som normals i, per tant, ser normals vol dir formar-ne part. Som els guanyadors, els bons, els de la veritat.
La campanya d’Òmnium Cultural, “Un país normal”, té clarament aquest objectiu de dividir sensacions a l’entorn de la ratlla entre la normalitat i la anormalitat. Un plantejament que pot acabar derivant en actes, actituds, pensaments i pràctiques realment perilloses. Hem marxat de la referència popular a la normalitat a la aposta per engruixir el sectors dels que van pel bon camí. Una pràctica i un plantejament molt lligat a un patriotisme forlklòric i adaptable que fa molts anys que dura, sobretot a Catalunya.
Però si fins ara, els de l’Òmnium, es defensaven dient que es tractava d’una manera d’entrar en sectors poc sensibles o propers als drets nacionals catalans, ara, amb el darrer material, el vídeo!, aquesta bona voluntat esdevé clarament falsa. Per una banda, perquè legitima el model polític nòrdic, tan propi del Pujolisme dominant, com per la legitimació de l’imperi britànic, deixant clar que la independència dels estats que l’havien patit ha garantit mantenir els llaços d’amistat.
Però allà on el document és més revelador és en l’aplicació de la idea de separació com a garantia d’entesa amb Espanya, basat en el cas de Txèquia i Eslovàquia, i traduït en una imatge d’una legitimació de la sobirania espanyola i d’una deslegitimació de la nació catalana, els Països Catalans, que difícilment poden tenir parió. La certificació que allò normal és el marc concret de la comunitat autònoma de Catalunya i de la inexistència dels Països Catalans -ja no parlem d’Euskal Herria, Galiza…-, i de l’afirmació que la separació deixarà dos territoris diferenciats, Catalunya i Espanya, confirma allò que alguns encara s’atreveixen a negar.
Òmnium és una de les peces claus del “procés”, pel seu paper d’estar per damunt del bé i del mal, per donar la idea de civisme, catalanitat i moderació, tan pròpies de la ideologia del catalunyisme dominant, i una de les pilones on s’estaca el discurs ajustat als interessos de les elits catalunyeses.
El “procés” nega explícitament els Països Catalans i deixa en mans d’Espanya i França tot allò que no és la comunitat autònoma de Catalunya. Això, aquest és el “país normal” dels qui estableixen el full de ruta.
Amb aquest vídeo, Òmnium assumeix un plantejament botifler respecte del país, i marca els paràmetres ideològics d’aquest procés, igual com està fent l’ANC amb les seves sectorials on es defensa la privatització de l’ensenyament, la sanitat o s’aposta per un model de defensa en línia amb el poder dominant.
Aquest vídeo és un pas més en l’adoctrinament en els plantejaments nordistes, fragmentadors i excloents que es mouen al si del “procés”. Uns plantejaments clarament aliniats amb els interessos de les elits catalunyeses per tenir un paper clau en el nou repartiment del poder econòmic en l’Europa del capital. La construcció nacional dels Països Catalans és una de les peces claus per trencar aquesta línia.

Aquí podeu veure el vídeo de la negació del país

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!