El debat de la batalla electoral per Barcelona -com deia algú: un any abans i aquest és el nostre objectiu principal?- es presenta animat. Possiblement, l’emergència de noves o menys velles forces polítiques serà una constant d’ara en endavant -ja era hora!-. I no per ser noves, sinó per deixar les servituds dels postfranquisme.
En aquest sentit, la CUP ha estat una de les primeres proves de tot això, juntament amb coses com Ciutadanos. I ara vindran Procés Constituent, Podem, Guanyem Barcelona… Òbviament, la societat canvia al pas del temps i tot hi ha de tenir alguna cosa a veure.
A més, a Catalunya es viu l’anomenat “procés”, una aposta per un nou estatus en relació a l’Estat espanyol i als ens capitalistes mundials, com la UE, EUA…
Per tant, els miviments seran inevitables, i els partits més arrocinats -PP, PSOE, CiU…- patiran. ICV, ERC, Compromís… tindran noves perspectives.
(Continua)
Igualment, Espanya, arraconada per la seva magnitud de difícil adaptar, es veu abocada, forçada a reubicar-se i a fer un cert replantejament: que si reis, que si renovació generacional en alguns partits, emergència de noves propostes…
Un munt de circumstàncies que ens acosten a una nova etapa política.
Però hi ha un fet que sembla que no acabem d’encarar: el factor nacional. I quan parlo de factor nacional, no parlo de comunitats autònomes “independentistes” o de rebregaments regionals o de sentiments patriòtics. Factor nacional és aquell element de l’anàlisi que planteja un filtre més, essencial, bàsic, a l’hora de proposar, discutir i establir terrenys de joc. Al costat, ni per sota ni per sobre, al mateix nivell, que l’econòmic, el social, el mediàtic. Però que a més d’estar al nivell, els travessa de cap a cap. La finestra amb què es veu el món a Alacant no és la mateixa que a Iruña. El factor nacional és una nota de tall. I ho és per al “procés” i per a la convergència de la “nova política”. En un cas i en l’altre, i per motius diferents, hom fa ènfasi en el dret ciutadà. En un cas es branda el penó de la independència regional i en l’altre el del dret a una nova forma de participació. En cap dels dos, la nota de tall és l’alliberament nacional dels Països Catalans. I aquí hi ha la clau, l’efecte transformador, transgressor, rupturista.
Per tant, en la negociació de tot, cal que damunt la taula hi hagi l’alternativa nacional i popular per a la construcció dels Països Catalans.
Quan gent votant de la CUP i de l’EI veu que la proposta de Guanyem, del PC o de Podem és una forma de fer més ampli l’espai de la Unitat Popular s’oblida del marc. En el marc espanyol -la comunitat autònoma-, la referència nacional es pot obviar, en el marc català -els Països Catalans-, la llavor de la ruptura té totes les condicions per arrelar.
Avui, com ahir i com demà, l’Esquerra Independentista, oberta, generosa, organitzada i constructiva és l’element clau de transformació. L’Estat espanyol, i el francès igual, no són un terreny de joc alliberador, ni en antic ni en democratitzador. La nota de tall és el reconeixement dels Països Catalans com a subjecte de sobirania i l’exercici del seu dret a l’autodeterminació. Cal no caure en la trampa: unitat d’acció social i transformadora d’obediència als Països Catalans. I llavors, Guanyem Barcelona, València, Perpinyà, Ciutadella, Fraga…, els Països Catalans!
PS: Que no la caguem un altre cop, ara amb una transició espanyola progre.
Salut!