La sort és que ahir no llegia els contes de Poe quan la porta de la llibreria es va obrir. La llibreria: vull dir el moble on tinc molts dels llibres llegits i per llegir que he adquirit d'una manera o altra. La part baixa del moble té unes portes, una de les quals es va obrir ahir diumenge, a mitjan vesprada, sense cap intervenció humana i fent un soroll digne d'una de les narracions que he estat llegint no fa molt. Sense arribar a fer por, l'efecte s'hi acostà bastant. M'hi vaig aproximar encuriosit, sense sospitar la magnitud de l'acció de Newton. Vaig intentar tancar aquella porta, però la mateixa força invisible que l'havia oberta repetia el fet cada volta que jo ho provava. Jo la tancava, i ella s'obria d'una manera decidida, sense mostrar cap vacil·lació. Això em va fer fixar-me en la fusta insubmissa i en l'interior del moble, i així vaig observar que hi havia parts del moble que havien abandonat el lloc exacte que els pertoca. El diagnòstic era evident: massa llibres, massa pes. La llibreria es va sumar al moviment dels 'indignats' i va insinuar, sense subterfugis ni metàfores, que ja no podia més. Hui hem estat restituint la normalitat física del moble. No sense complicacions, els experts en el món de la fusta han aconseguit resituar les coses al lloc i reforçar la capacitat suportatòria original, que no era poca. N'hem hagut de buidar quasi una meitat, i així escampats per terra, semblava impossible que tots aquells llibres hagueren estat allà. Caber, cabien: els n'acabàvem de traure, però l'escampada era grossa. Ara tornen al seu lloc. No al mateix, perquè la urgència no ha permés un treball exhaustitu, i perquè no en tenien tampoc, de lloc concret. Però el caos en què es trobaven organitzats tenia ja una antiguitat que em permetia endevinar (més que saber) on podia trobar cada llibre. Alhora, la faenassa m'ha servit per descobrir alguna duplicitat que no coneixia. Potser algun dia intente refer el desordre anterior. Esperem a veure si cal o no. El fuster diu que tot allò podia haver-se'n vingut avall: un allau de llibres m'hauria pogut soterrar. D'ara en avant, compraré llibres que no tinguen tapa dura.
albinyana |
dimecres, 27 de juliol de 2011 | 20:56h
Sí, senyors i senyores. El gran cantant de l'Alcúdia el tindrem divendres a la terrassa d'Otos. El premi Ovidi Montllor 2011 al Millor Disc de Pop i a la Millor Cançó per 'Carolina dins d'un pou' ens ve a cantar. Ens vindreu a acompanyar?
albinyana |
dimecres, 27 de juliol de 2011 | 20:45h
Mentre em bevia el cafè del temps (o amb gel, com diuen allà) xarràvem de coses i cosetes, asseguts en la terrassa d'una cafeteria que, com les altres terrasses veïnes, han instal·lat sobre les obres de domesticació de la riera que travessa i posseeix el poble. Els cotxes poden aparcar només a l'altra banda del carrer, en alguns trams en cordó, i en altres, com enfront nostre, en bateria. Els mirava mentre parlava, fins que els vaig veure. Vull dir, fins que em vaig adonar que els estava veient i de com els estava veient. Oh! Estaven aparcats (quasi) tots amb el morro cara avant, i això volia dir... sí. S'hi aparca com en l'avinguda de la Diputació del meu poble, els cotxes en angle respecte de la vorera i la part davantera a la banda del carril de circulació i en el mateix sentit de la marxa. No ho havia vist en cap altre lloc, tot i que quan ho van implantar ací algú va dir que per Barcelona era un sistema en ús. Jo per sort, havia pogut aparcar en cordó en un lloc estratègicament cèntric: al costat d'una llibreria on comprar el diari, d'uns banquets on llegir-lo, i d'una cafeteria on prendre un cafè amb gel (del temps, que diem ací) mentre xarràvem.
Camps va comparéixer ahir en públic per fer un discurs com qui llig la carta d'un suïcida, la del seu propi suïcidi. Va escampar culpes i responsabilitats, es va autoproclamar summe sacerdot i guia d'una terra promesa que només ell veu, i es va lliurar a un sacrifici que, digué, assumia amb alegria. Se sacrificava per la seua fe, un gest que semblava voler ser l'últim pas per convertir-se en màrtir. Se sacrificava, digué, però no era ell qui es llançava als lleons. No era la seua voluntat que el duia al martiri: eren el romans, l'emperador del seu partit, qui el sacrificava. Rajoy, o qui siga, va entendre que no podien continuar amb la política d'exigir dimissions amb ell a punt de passar pel jutjat, i el van sacrificar. Potser a ell no li quedava escapatòria, ni dignitat. Per això em va molestar tant que en la seua comparixença intentara emparar-se en la del poble valencià.
albinyana |
dimarts, 19 de juliol de 2011 | 20:42h
La 'tonyina' és un altre dels senyals que el món s'acaba, el nostre món que ens l'acaben. 'Atun', diuen. Hui mateix m'ho han dit, i inevitablement he recordat la tonyina nerviosa de la cançó de Paco Muñoz sobre la qual vam fer dissabte una gravació per al vídeo musical.
Dissabte vam gravar, atacats per un ponent furiós impossible de preveure i d'aquetar, però ja feia dies que la cosa l'anàvem rodant. Com que havíem d'aprofitar la llum del dia vam acabar promptet, o siga a hora de sopar. I això vol dir que vam haver de començar amb una bona calda, però que no vam haver d'allargar-nos fins a hores imprudents.
No vaig acabar tan cansat com l'any passat. El muntatge va ser més suau, menys voluminós, i també és que ja sabia com van eixes coses. La ignorància és atrevida, però també és l'única que permet aprendre coses noves.
Després d'algunes reunions, divendres van arribar els assajos i la necessitat d'inventar. Els ajustos sobre la realitat de mitjans escassos. I sopar entre amics, i la fresca posterior del cel i de les anècdotes. Dissabte ja a foc seguit, amb un breu parèntesi després de dinar perquè el sol no té miraments i la calor apreta (i si no ofega és perquè ens n'amaguem).
Més assajos i primeres gravacions. Encara em sorprén com de bé es van comportar els xiquets, tantes hores allà fent i refent.
I Paco, refermat a la barana esperant l'ordre de tornar a començar i explicar el romanç de les muntanyes enamorades. És pesat, se li nota, i encara hem de fer una altra presa. I una altra. Però valdrà la pena. Tindrem un bon treball, amb l'ull de Toni Canet, el pols de Ximo Fernández i de Fabián Vidal, els treballs de Diego Albinyana, Jordi Albinyana, Neus Mahiques, Antoni Català, Imma G. Valls, Rebeca Martínez, Àngel Cano...
albinyana |
dilluns, 18 de juliol de 2011 | 00:33h
La predisposició és la normal. Més enllà del comboi, sóc conscient que la tecnologia es va divorciar fa temps de les meues capacitats naturals. En realitat, mai no van arribar a casar-se. Però el tens a les mans i cal engegar aquell prodigi de la màgia. Un cartonet mínim conté les instruccions per a iniciar la maquineta, cosa que és d'agrair: millor quatre línies concretes que no un manual ple d'incompatibilitats amb la realitat. Diu que tingues això al dia, que connectes allà, que seguesques les instruccions... unes instruccions entenedores, sense frases subordinadament enrevessades i completament remodelables. Sense ni adonar-me'n arribe al final. I miraculosament tot pren vida útil (fins i tot coses que no preveia). Impressiona que facen coses per a discapacitats tècnològics, encara que en realitat hauria d'impressionar que no les facen, com és habitual.
És d'agrair l'interés de convidar-me al cinema d'estiu que fan al poble. En cosa de 5 minuts m'han arribat dos correus electrònics amb informació de la pel·lícula, del lloc i de l'hora. Mentre escric açò m'arriba un tercer correu.
Gràcies, moltes gràcies, però no tinc tant d'embelés de veure el cinema com per fer anar el temps ara a recules. Perquè seria l'única manera d'arribar hui a la plaça de la Vila a les 22.30 h!
- És el servidor -em van dir una volta-, que es despista i envia els mails a hores estranyes. Sempre ha sigut mala cosa, això de servir a uns o altres.
albinyana |
dimarts, 12 de juliol de 2011 | 19:50h
L'1 de juliol passat, una nota de premsa de la Generalitat Valenciana duia com a titular 'Hispalink confirma la milloria progressiva de l'economia valenciana i la situa al nivell de la mitjana espanyola'. La traducció és meua, no us feu il·lusions. Si fem cas d'Hispalink, com se suposa que hem de fer segons la Generalitat, hem de deduir que l'economia valenciana estava per sota de la mitjana espanyola, ja que ara hi arribem. En aquest cas, tot el discurs triomfalista i d'economia envejable del Molt Honorable es queda en una simple falsedat.
L'endemà, una altra nota de la mateixa Generalitat deia: 'Castellano assegura que un govern que menteix i no compleix la seua paraula no és de fiar'. Doncs això.
albinyana |
dilluns, 11 de juliol de 2011 | 13:59h
Hi ha qui diu que a voltes tinc idees molt destrellatades, i no diré que no. La majoria les descarte. Però n'hi ha que les explique encara que siga per riure una estona. És el cas d'una idea que en més d'una ocasió he comentat amb Botifarra: organitzar un concert d'ell amb un mític cantant espanyol de procedència andalusa i trajectòria casposa. Ho xarrem, em maleeix, riem, i au.
No sóc l'únic que en té, d'idees poc assenyades. Veig que un festival musical de prestigi anuncia un concert a dues veus. I ric, perquè la combinació és encara més violenta que la que jo faig servir com a broma. Diu que Montserrat Caballé i Al Bano actuaran una nit. Junts. D'acord, potser és algun prejudici, o manies que no curen els metges, però em sembla desficaciat. Ara en parlar amb Botifarra li dic que vaja preparant-se per a la proposta.
albinyana |
dissabte, 9 de juliol de 2011 | 03:00h
Venia a buscar-te, darrere d'aquest calaix imprudent on els gots miren de trobar els setiets orfes de diccionari. Ja sé que no vindràs, que a l'altra banda de la finestra el passat és encara un cos present, una llapassa perpètuament renovada. Però jo venia a buscar-te. O això hauria d'haver fet quan el rellotge encara no havia envellit.
Ara és tard. Baixaré la persiana. A fora se sent un muciguello mentre els llums del veïnat minven per créxer en llençols amb brodats familiars, matalaps dignament avorrits. Jo també apagaré el llum i tancaré els ulls. Llavors, tu te n'hauràs anat amb la cuixa tenaç i el meu nom, corretjonós, en l'oblit.
albinyana |
dissabte, 9 de juliol de 2011 | 01:50h
Potser siga això, cosa de l'estiu, com en la cançó que hui he recordat sense res ni més, igual que em va passar fa dos anys, també en ple juliol. No sé quina mena de combinació neuronal o bioquímica és, però ha passat.
He buscat la cançó i n'he trobat una altra versió en directe:
He trobat també un parell de versions en espanyol. Una que canta la pròpia Dalida i una altra en veu de Luz Casal, però l'adaptació a la llengua de l'imperio no m'ha apanyat.
albinyana |
divendres, 8 de juliol de 2011 | 10:30h
La conversa que vam tindre fa poc amb el Botifarra i l'Artur Gayà era de plaer, pel gust de xarrar. Però també, una part, per a usar-ho com a material videogràfic. Si voleu, ho podem compartir:
Ara ja és oficial.
Dissabte 16 gravem el vídeo musical de Paco Muñoz, sota la direcció del mestre Toni Canet. Començarem a les 19 h, aproximadament, però com que volem que siga molt participatiu, si a més de vore-ho voleu eixir en el clip, heu d'acudir a les 18 h, vestits amb roba de colors discrets (no de blanc) i sense grans rètols a les samarretes.
Enguany el sopar el farem després del rodatge, perquè aprofitarem la llum del sol i el decorat natural que és el Benicadell.
Esperem que vindreu bona cosa de personal, per la curiositat del treball de gravació, per la companyia, i sobretot perquè ho volem convertir en un homenatge a l'amic. Al cantant i militant en la constància. Però no oblidem que és l'amic.
Es fa estrany. Demà, primer dilluns no festiu sense necessitat expressa d'horari laboral ni familiar. No vol dir ociositat, sinó manca de rigor en el despertador.
Caldrà, no obstant, posar-lo a una hora raonable per aprofitar el matí i no fer-se pereós. I sense falta, organitzar l'altra cita pendent. Com és que encara m'estimes tant, més enllà del nom?
La 'tonyina' és un altre dels senyals que el món s'acaba, el nostre món que ens l'acaben. 'Atun', diuen. Hui mateix m'ho han dit, i inevitablement he recordat la tonyina nerviosa de la cançó de Paco Muñoz sobre la qual vam fer dissabte una gravació per al vídeo musical.
Foto: Sergi Gómez
