albinyana |
dissabte, 3 de setembre de 2011 | 00:44h
Al cap de molts anys, enguany torne a ser al poble els dies de les festes de Moros i Cristians. No és que no m'agradaren, però eren pràcticament els únics dies en què podia desaparéixer i canviar d'aires. Això ha canviat, radicalment, aquest estiu, amb les baixes obligacions laborals. A més, s'hi ha ajuntat una altra circumstància de pes a l'hora de decidir que em quedava per ací: Natzari ix en la capitania cristiana, en un paper rellevant, i això no és cosa de veure només en vídeo.
Demà dissabte és l'Entrâ, i tornaré a veure-la 'baix del campanar', en la casa de ma tia enfront dels Grisons, on jo de menut hi vivia pràcticament totes les festes. Ara ella ja no hi és, però segur que en algun moment em semblarà sentir-la preguntar-me si vull res.
Tinc ganes de tornar-la a veure, l'Entrâ. Encara que n'he vistes poques, fora d'ací, em sembla que és de les més equilibrades de tot el país, perquè no arriba a fer-se excessivament llarga i sempre hi ha una gran varietat de vestits en les filaes.
Deu fer uns quinze anys, que un dissabte vaig anar a Benissoda a visitar el projecte de Museu Etnogràfic. Si no fa quinze anys, en fa setze. El cas és que allà s'estava gestant un museu que la Mancomunitat va agafar com a cosa pròpia.
A finals de juliol hi vaig tornar a anar. No ho havia fet des d'aquella primera volta. El local és ple de peces que són el fons museogràfic, catalogades, guardades, conservades, plastificades. Altres elements hi són ja també ubicats perquè les visites tinguen bona cosa de contingut, unes visites que, inexplicablement, encara no es poden programar perquè el centre continua tancat. És una de les grans assignatures pendents de la comarca, i un dels grans buits a corregir en la política de la Vall. Ara com ara, i de fa temps, el museu es troba molt avançat. Jo diria que quasibé a punt per a obrir-se, atraure visitants i aprofitar tota la inversió que s'hi ha fet. Esperem que s'hi decidiran prompte...
Ara encara no hi podeu anar a veure'l, però amb aquest vídeo podeu fer-vos una idea d'alguns dels materials que conté.
Crec recordar que va ser dilluns. A Ràdio 9 parlaven del tema de moda, l'Eix Mediterrani, i en una entrevista amb el president de l'empresariat valencià, José Vicente González, l'home va afirmar que aquesta infraestructura és més important que l'AVE. No m'equivoque: ho va dir. Em vaig quedar amb les ganes de demanar-li per què no ho havien dit abans, quan tot eren lloances a un tren de via ràpida però curta i cara, d'una única eixida en una estació a punt de caducar. No puc dir que em quedara també amb les ganes que la periodista li ho preguntara perquè el mitjà no permet eixir-se'n del guió.
Sembla que hem entrat en una cursa boja a veure qui reivindica més aquest Eix Mediterrani*. Però tinc la sensació que competeixen a veure qui fa la carta als Reis més llarga, més patriòtica, més abrandada, conscients que és només la carta als Reis, i que els pares no en tenen diners ni ganes.
* Li hem de dir Eix Mediterrani? No ho tinc clar, perquè sembla que 'Mediterrani' s'usa per tal de distingir-lo d'un altre eix 'Central', un camí ferri que no és nostre i del qual, per tant, no cal diferenciar. Per cert, que m'ha vigut ara al cap el record d'una pronunciació antiga: ieix, ieixos. Ho recorde bé o és una mala memòria?
Ho comentava l'altre dia, mentre baixàvem de la Catalunya Nord. Com a autodidacta que sóc en açò de les lletres, el mestratge d'Enric Valor em va ser fonamental.
Després d'uns primers experiments voluntariosos sense cap guia ni ordre, el primer llibre que vaig comprar per a aprendre a escriure la meua pròpia llengua va ser el de Carles Salvador. Després, van anar arribant els d'Enric Valor: les gramàtiques, els millorem el llenguatge, els verbs... les rondalles. Un univers sonor i en part somort, una clau de panys pròxims orgullosa del seu parlar.
Més tard vaig tindre el privilegi profund de conéixer-lo personalment, de visitar-lo a sa casa en alguna ocasió, i de dur-lo a l'Olleria a un acte magnífic que ell sempre va recordar.
No és ara moment de parar-se a comptar els oblits institucionals que ja esperàvem. La seua figura, la seua obra i el seu exemple: això és el que toca comptar hui. Les desercions són cosa de venuts o de covards.
albinyana |
divendres, 19 d'agost de 2011 | 13:47h
Un parell de minuts abans de les 6 saludava en Bezsonoff davant de la barra desmuntable del baret de la UCE de Prada. Ell es demanava una cervesa i jo, educadament, declinava la seua invitació: me n'havia d'anar a veure la taula redona sobre literatura eròtica que es feia a l'aula 216 i que, d'alguna manera, justificava la meua presència en aquelles terres amputades. Uns cinc minuts deprés de les 6 era jo qui demanava personalment la cervesa en aquella mateixa barra amateur i seia a taula amb en Bezsonoff, Miquel i altres que només conec de vista. El 2 del 216 indicava inequívocament un segon pis al qual l'ascensor s'havia negat a accedir. Insubmís, aquell enginy (i els altres de la seua espècie de la UCE) mostrava la fredor metàl·lica dels objectes inanimats i insensibles a qui en reclama la utilitat suposada. Sembla que això dels ascensors no entrava en el pressupost de la UCE, o que els rectors del lycée no van trobar necessari deixar-los en marxa. No sé exactament si és això o no, però sí que sé que aquestes 'anècdotes' en realitat són categories definitòries de sensibilitats poc esmolades.
Li vaig dir bon dia i li vaig preguntar si entenia el català, En francés, em va respondre que, l'espanyol, un poc. D'acord. Vam mantindre una conversa pausada en francés, sense presses. Em cal temps perquè les neurones es comuniquen bé i evitar soltar 'espardenyaes'.
No havia volgut fer la reserva de les habitacions per internet: la informació de la web no m'aclaria el dubte que m'havien despertat les fotos, i vaig fer bé. L'experiència m'ha esmolat l'olfacte a l'hora d'intuir mancances en infrastructures que, segons com, són bàsiques. L'hotel té només la planta baixa i una de superior, i en més d'una ocasió m'he trobat que en casos similars això significa que no hi ha ascensor. Efectivament, era així.
'Desolé', deia l'home aquell. Sona exagerat, però en francés ho diuen així. Vam trobar la solució (senzilla) en una habitació a la plata baixa. Era fàcil, només calia parlar.
Últimament observe, amb una miqueta d'espant, que el sistema predictiu (crec que es diu així) del senyor google s'acosta molt a les arts endevinatòries. Comence a teclejar una frase i, en molts casos, el buidet aquell on vaig escrivint s'autocompleta amb una aproximació preocupant a la meua cerca. Ja podeu dir que és cosa de matemàtiques, estadístiques, funcions vectorials o la famosa regla de la cadena que mai no vaig a arribar a entendre. El que preocupa no és que siga una cosa metafísica, que no ho és, sinó que siga una cosa de càlcul prosaic i devastador de la privacitat.
La sort és que ahir no llegia els contes de Poe quan la porta de la llibreria es va obrir. La llibreria: vull dir el moble on tinc molts dels llibres llegits i per llegir que he adquirit d'una manera o altra. La part baixa del moble té unes portes, una de les quals es va obrir ahir diumenge, a mitjan vesprada, sense cap intervenció humana i fent un soroll digne d'una de les narracions que he estat llegint no fa molt. Sense arribar a fer por, l'efecte s'hi acostà bastant. M'hi vaig aproximar encuriosit, sense sospitar la magnitud de l'acció de Newton. Vaig intentar tancar aquella porta, però la mateixa força invisible que l'havia oberta repetia el fet cada volta que jo ho provava. Jo la tancava, i ella s'obria d'una manera decidida, sense mostrar cap vacil·lació. Això em va fer fixar-me en la fusta insubmissa i en l'interior del moble, i així vaig observar que hi havia parts del moble que havien abandonat el lloc exacte que els pertoca. El diagnòstic era evident: massa llibres, massa pes. La llibreria es va sumar al moviment dels 'indignats' i va insinuar, sense subterfugis ni metàfores, que ja no podia més. Hui hem estat restituint la normalitat física del moble. No sense complicacions, els experts en el món de la fusta han aconseguit resituar les coses al lloc i reforçar la capacitat suportatòria original, que no era poca. N'hem hagut de buidar quasi una meitat, i així escampats per terra, semblava impossible que tots aquells llibres hagueren estat allà. Caber, cabien: els n'acabàvem de traure, però l'escampada era grossa. Ara tornen al seu lloc. No al mateix, perquè la urgència no ha permés un treball exhaustitu, i perquè no en tenien tampoc, de lloc concret. Però el caos en què es trobaven organitzats tenia ja una antiguitat que em permetia endevinar (més que saber) on podia trobar cada llibre. Alhora, la faenassa m'ha servit per descobrir alguna duplicitat que no coneixia. Potser algun dia intente refer el desordre anterior. Esperem a veure si cal o no. El fuster diu que tot allò podia haver-se'n vingut avall: un allau de llibres m'hauria pogut soterrar. D'ara en avant, compraré llibres que no tinguen tapa dura.
albinyana |
dimecres, 27 de juliol de 2011 | 20:56h
Sí, senyors i senyores. El gran cantant de l'Alcúdia el tindrem divendres a la terrassa d'Otos. El premi Ovidi Montllor 2011 al Millor Disc de Pop i a la Millor Cançó per 'Carolina dins d'un pou' ens ve a cantar. Ens vindreu a acompanyar?
albinyana |
dimecres, 27 de juliol de 2011 | 20:45h
Mentre em bevia el cafè del temps (o amb gel, com diuen allà) xarràvem de coses i cosetes, asseguts en la terrassa d'una cafeteria que, com les altres terrasses veïnes, han instal·lat sobre les obres de domesticació de la riera que travessa i posseeix el poble. Els cotxes poden aparcar només a l'altra banda del carrer, en alguns trams en cordó, i en altres, com enfront nostre, en bateria. Els mirava mentre parlava, fins que els vaig veure. Vull dir, fins que em vaig adonar que els estava veient i de com els estava veient. Oh! Estaven aparcats (quasi) tots amb el morro cara avant, i això volia dir... sí. S'hi aparca com en l'avinguda de la Diputació del meu poble, els cotxes en angle respecte de la vorera i la part davantera a la banda del carril de circulació i en el mateix sentit de la marxa. No ho havia vist en cap altre lloc, tot i que quan ho van implantar ací algú va dir que per Barcelona era un sistema en ús. Jo per sort, havia pogut aparcar en cordó en un lloc estratègicament cèntric: al costat d'una llibreria on comprar el diari, d'uns banquets on llegir-lo, i d'una cafeteria on prendre un cafè amb gel (del temps, que diem ací) mentre xarràvem.
Camps va comparéixer ahir en públic per fer un discurs com qui llig la carta d'un suïcida, la del seu propi suïcidi. Va escampar culpes i responsabilitats, es va autoproclamar summe sacerdot i guia d'una terra promesa que només ell veu, i es va lliurar a un sacrifici que, digué, assumia amb alegria. Se sacrificava per la seua fe, un gest que semblava voler ser l'últim pas per convertir-se en màrtir. Se sacrificava, digué, però no era ell qui es llançava als lleons. No era la seua voluntat que el duia al martiri: eren el romans, l'emperador del seu partit, qui el sacrificava. Rajoy, o qui siga, va entendre que no podien continuar amb la política d'exigir dimissions amb ell a punt de passar pel jutjat, i el van sacrificar. Potser a ell no li quedava escapatòria, ni dignitat. Per això em va molestar tant que en la seua comparixença intentara emparar-se en la del poble valencià.
albinyana |
dimarts, 19 de juliol de 2011 | 20:42h
La 'tonyina' és un altre dels senyals que el món s'acaba, el nostre món que ens l'acaben. 'Atun', diuen. Hui mateix m'ho han dit, i inevitablement he recordat la tonyina nerviosa de la cançó de Paco Muñoz sobre la qual vam fer dissabte una gravació per al vídeo musical.
Dissabte vam gravar, atacats per un ponent furiós impossible de preveure i d'aquetar, però ja feia dies que la cosa l'anàvem rodant. Com que havíem d'aprofitar la llum del dia vam acabar promptet, o siga a hora de sopar. I això vol dir que vam haver de començar amb una bona calda, però que no vam haver d'allargar-nos fins a hores imprudents.
No vaig acabar tan cansat com l'any passat. El muntatge va ser més suau, menys voluminós, i també és que ja sabia com van eixes coses. La ignorància és atrevida, però també és l'única que permet aprendre coses noves.
Després d'algunes reunions, divendres van arribar els assajos i la necessitat d'inventar. Els ajustos sobre la realitat de mitjans escassos. I sopar entre amics, i la fresca posterior del cel i de les anècdotes. Dissabte ja a foc seguit, amb un breu parèntesi després de dinar perquè el sol no té miraments i la calor apreta (i si no ofega és perquè ens n'amaguem).
Més assajos i primeres gravacions. Encara em sorprén com de bé es van comportar els xiquets, tantes hores allà fent i refent.
I Paco, refermat a la barana esperant l'ordre de tornar a començar i explicar el romanç de les muntanyes enamorades. És pesat, se li nota, i encara hem de fer una altra presa. I una altra. Però valdrà la pena. Tindrem un bon treball, amb l'ull de Toni Canet, el pols de Ximo Fernández i de Fabián Vidal, els treballs de Diego Albinyana, Jordi Albinyana, Neus Mahiques, Antoni Català, Imma G. Valls, Rebeca Martínez, Àngel Cano...
albinyana |
dilluns, 18 de juliol de 2011 | 00:33h
La predisposició és la normal. Més enllà del comboi, sóc conscient que la tecnologia es va divorciar fa temps de les meues capacitats naturals. En realitat, mai no van arribar a casar-se. Però el tens a les mans i cal engegar aquell prodigi de la màgia. Un cartonet mínim conté les instruccions per a iniciar la maquineta, cosa que és d'agrair: millor quatre línies concretes que no un manual ple d'incompatibilitats amb la realitat. Diu que tingues això al dia, que connectes allà, que seguesques les instruccions... unes instruccions entenedores, sense frases subordinadament enrevessades i completament remodelables. Sense ni adonar-me'n arribe al final. I miraculosament tot pren vida útil (fins i tot coses que no preveia). Impressiona que facen coses per a discapacitats tècnològics, encara que en realitat hauria d'impressionar que no les facen, com és habitual.
Al cap de molts anys, enguany torne a ser al poble els dies de les festes de Moros i Cristians. No és que no m'agradaren, però eren pràcticament els únics dies en què podia desaparéixer i canviar d'aires. Això ha canviat, radicalment, aquest estiu, amb les baixes obligacions laborals.
La 'tonyina' és un altre dels senyals que el món s'acaba, el nostre món que ens l'acaben. 'Atun', diuen. Hui mateix m'ho han dit, i inevitablement he recordat la tonyina nerviosa de la cançó de Paco Muñoz sobre la qual vam fer dissabte una gravació per al vídeo musical.
