Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana
|
|
albinyana |
divendres, 7 d'octubre de 2011 | 18:00h
Segons he escoltat a migdia en una falca radiofònica patrocinada per les Corts Valencianes, diumenge és el 'dia de tots els que viuen en la nostra Comunitat'. La cosa, més desllavassada no pot ser. Vist així sembla que el 9 d'Octubre siga una festa de l'escala o de carrer.
albinyana |
dijous, 6 d'octubre de 2011 | 00:55h
Mentre acabem de saber si la mort és definitiva o existeix la ressurrecció de la carn informàtica, tire mà d'un ordinador antic però encara útil. I com que el correu electrònic és una de les coses que més use, hi he instal·lat un programet per gestionar-lo. Thunderbird es diu. L'hi tenia posat fa alguns anys, quan gastava aquest ordinador. La instal·lació ha anat suau i ràpida. Quan ha estat acabada he obert el programet i... oh!! M'han aparegut davant dels nassos centenars de mails que vaig enviar i rebre fa anys i que pensava perduts. Per coses diverses, vaig haver de desinstal·lar el programa i ara, en tornar-lo a posar, va i els recupera. Dius: una alegria, que hi havia coses interessants. Però... on eren aquests anys? En companyia de qui? I d'on ixen? No digueu que no fa una miqueta de por.
albinyana |
dimarts, 4 d'octubre de 2011 | 20:40h
Diumenge va fer una cosa estranya. Per un instant, la pantalla em va retornar el record d'aquell Canal+ televisiu que en certs horaris codificats es veia com una caterva d'interferències. Va durar només uns segons, però em va fer plantar l'orella. Hui ho ha tornat a fer. També un momentiu. El mal és que adés hi ha tornat, i ja no se n'ha recuperat. És pràcticament impossible de veure res. L'he apagat a les palpes, però en encendre'l de nou la pantalla continuava mostrant un mosaic de quadrets desiguals i de ratlles menudes que impossibiliten de treballar. Res. Ara l'he deixat descansar, sense massa esperances de tornar-lo a veure funcionar amb normalitat. No recorde quants anys té, però no en són pocs. S'ha mort? Ho comunicaré oportunament des d'aquest altre ordinador suplent, buit d'informació i materials que ara se m'han quedat allà.
albinyana |
diumenge, 2 d'octubre de 2011 | 19:55h
 Açò de la foto no és el descapotable, és un vehicle elèctric per als desplaçaments pel campus de la Universitat d'Alacant. Però a gosades que també ens hi vam riure. He estat a punt de dir (d'escriure) que mai no hauria dit que aniria en un cotxe com aquell. Però la veritat és que no ho podia haver dit perquè ni tan sols se m'havia passat pel cap. Abans de baixar del meu cotxe havia decidit no agafar les ulleres de sol, i va ser un error: amb aquell vehicle haurien fet molt de joc. La melena també, però això no tenia solució. M'hi vaig acostar amb precaució, avisat com estava de les seues qualitats. Tot i això, l'avís no podia contindre ni l'espectació ni la sorpresa de l'espectacle. Ella va pujar en el vehicle i va prémer un botó. Durant un minut escàs (potser mig minut), la física quàntica es va fer un joc de pàrvuls al costat d'un desplegament de moviments amb precisió neutrina. Davant dels meus ulls, el sostre del cotxe es va ocultar en un maleter que després de l'operació restava visiblement immaculat. Tot de guies, suports i aletes es movien en una constel·lació d'ordres interioritzades i precises. 'Alacant vice' acabava de nàixer davant dels nostres ulls. Hi vam pujar. Vam circular per la ciutat per anar al lloc de reunió on ens esperaven, i on en aparcar vam viure el procés invers, i des de dins. Tots els mecanismes es tornaren a posar d'acord a l'hora de conduir-se alhora. El sostre tornà a ocupar el seu espai natural, desllunat inclòs. I quan la darrera peça fou al seu lloc, una mena de pastell electrònic sellà tot l'invent amb una llarga essa sonora que indicava, com la darrera carcassa d'un castell de focs, que tot havia acabat. Vam fer encara un altre viatge fins al meu cotxe amb el que havíem d'anar a Ontinyent. M'estalviaré els comentaris de Vicent quan hi anàvem a pujar (que de fet coincidien amb els meus pensaments). La versió segons Vicent
albinyana |
dimecres, 28 de setembre de 2011 | 23:03h
Sembla que açò de passar hores davant d'aquesta taula i d'aquest aparell va per a llarg, de manera que l'amnistia que havia donat al silló on sec habitualment l'hauré de revisar. La seua vida útil ja feia un cert temps que no ho era tant, després de molts anys de fer molt bé la feina. Tenia ja alguna extremitat accidentada i una de les missions principals era incapaç de realitzar-la: ja no era massa blanet. Encara feia un bon paper, però, si les estades no s'allargaven. Ara, les coses han canviat, i m'hi passe moltes hores. Justament no aquesta setmana, ni hui concretament, però en vidran moltes. Per això he decidit que toca renovar-lo. Ahir vaig anar a la tenda, en vaig provar alguns, me'n van ensenyar molts més en catàlegs, i em vaig fer un embolic. El propietari del negoci, bon venedor i home pràctic, a qui vaig comprar fa 21 anys aquell primer silló, em va dir: 'la millor manera de saber quin et va millor és provar-los tres o quatre dies a casa'. Així que ara mateix sec un dels sillons que té exposats a la botiga. Un pèl voluminós (no massa), sincronitzat (vol dir que si fas arrere el respatler, el seient s'inclina també), d'una alçada ajustada. Potser caldria baixar-li un poc l'eix central. L'única pega que li trobe és que el respatler queda molt arrere, i per a escriure he de separar-ne l'esquena. Quan el vaig veure em va agradar: em va entrar per l'ull. Però hauré de fer-li cas a l'home i provar-ne algun altre. Però això ja serà la setmana que ve, perquè aquests dies no podré fer massa pràctiques de silló.
albinyana |
dimarts, 27 de setembre de 2011 | 00:18h
 Aquesta setmana es presenta amb variacions importants, especialment els darrers dies. Dijous la cosa ja comença amb una visita a Alcoi que aprofitaré per fer-la múltiple, i divendres la cosa es dispara: camí a Alacant per arribar a hora a Ontinyent. I dissabte de Xàtiva a Alcoi, amb meta semivolant a Bétera. Diumenge calma, que és lo Dia del Senyor. Ara bé, al dilluns li arribaran els esguits de tant de bambar i em tocarà anar a Gandia (però ja es tracta d'una altra mampresa).I tot això a quin sant? Doncs que toca explicar +VilaWeb a gats i gossos, a tot lo món, i a això dedicarem, amb el Vicent Partal, els dos dies: La velocitat del canvi en les empreses periodístiques i en el periodisme s’ha accelerat els darrers anys. No és que canvie més, sinó que ara canvia també més ràpid que mai. I quedar-nos plantats a esperar què passarà o com eixirem de la crisi és una recepta segura per al fracàs. Els periodistes sabem que el nostre treball no satisfà prou a un lector que sobretot a través de les xarxes socials ja és protagonista ell mateix de la realitat informativa. I sabem que el sistema econòmic que sostenia en el passat els mitjans tradicionals, i els nous i tot!, segurament ja no és viable. Quedar-nos aturats davant això és un error, especialment si podem imaginar un model de diari més adequat a la dinàmica de comunitats que genera la internet 2.0 i als nous condicionaments empresarials. I això, una resposta contundent a això, és el que és +VilaWeb. -Divendres 30, 12.30 h Universitat d'Alacant, Campus Sant Vicent del Raspeig, Aula Magna de la Facultat de Filosofia i Lletres I (edifici Geografia) -Divendres 30, 20.30 h Centre de Cultura de Caixa Ontiyent. Carrer Major. Ontinyent -Dissabte 1, 19.30 h Centre Ovidi Montllor. Alcoi
albinyana |
dilluns, 26 de setembre de 2011 | 00:55h
Ahir dissabte vam anar de sarau literari. 'Cassola literària' era el títol oficial i ajustat a la realitat. Al restaurant Ca l'Auela de Xàtiva es van ajuntar una colla extensa d'escriptors, i algun afegitó com ara jo de paraula escassa, per oficiar una trobada de lletres excusades en el plat d'arròs. La llista de lletraferits era llarga i amb sobrepés qualitatiu. El dinar, gastronòmicament parlant, de molt bon nivell, encara que la cassola va quedar deslluïda si la comparàvem amb les que fem en aquesta banda de la Serra Grossa. Imparcial? No diré que no. Però vingueu ací i en fem la comparança. Després de fer-me un poc de mal voler (és inevitable no permetre que els veïns et guanyen en res), explique què vaig fer, d'arrapa-i-fuig, per a la festa de les lletres. Al meu poble, i a altres de la zona, entre Sant Antoni i Quaresma se celebraven les anomenades 'cassoletes'. Cada dijous, especialment el de Carnestoltes, i el mateix dimarts vespra de Cendra, hi havia el costum d'anar a dinar al camp i fer festa a la vesprada. Es feien les cassoles que en arribar Quaresma ja no podien menjar-se. Allò va anar acabant-se a mesura que els tallers on treballava la gent s'anaren industrialitzant i els horaris imposats pel treball mecanitzat impedien fer festa una vesprada sense trencar el ritme encadenat de la producció. Anà acabant-se la celebració de les cassoletes, que encara de menuts féiem a l'escola. El text, escàs i ratllat de pressa i correra, vol recuperar un record escolar de quan ja la festivitat tradicional deixava de ser efectiva: un dia vaig trobar que a la plaça del Convent algú havia pintat 'Queremos casoleta'. I no ho he oblidat.
---------------- De cassoleta i de perolet... Eren temps d'ignoràncies programades. De costums que començaven a emigrar al passat. I no ho sabíem. ...les xiques guapes van al taller. L'escola era un taller on embogaven els instints, els ensofraven. Acastellaven noms i cognoms, alfabèticament destrossats, fonèticament exiliats. Passat un sant Antoni, una mà va ratllar en alguna paret 'Queremos casoleta', i aquella reivindicació domèstica ortografiava el present de tot un país.
albinyana |
dimecres, 21 de setembre de 2011 | 15:06h
El cas és que ja se me n'havia anat del cap, però només veure'l ho he recordat de seguida. Em va dir que em deixaria un CD (doble) de Brassens, i aquest matí ha sigut entrar a esmorzar i me l'han donat, que l'hi havia deixat ahir per a mi. Mirant els títols, em sembla que conec quasi totes les cançons, tret de quatre o cinc. En escoltar-lo ho sabré cert.
albinyana |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 12:43h
L'agost passat, el diari Las Provincias publicava un article sobre la música cantada en valencià que venia a dir que això s'acaba. Un grau tan gran d'ignorància del fet musical valencià actual no és creïble, però el mestre Frechina i altres ja li han posat a l'autor el braç dins la mànega. És incontestable la vitalitat actual de la música en valencià. I això que no és que no hi haja suport institucional, sinó que el que hi ha és boicot institucional. Per exemple, ara que ja quasi han acabat les festes d'estiu de tots els pobles i ciutats valencianes: algú podria fer un llistat de quants ajuntaments han programat música en valencià? És molt fàcil parlar de boqueta de 'senyes d'identitat' i 'estima pel valencià'. La llengua no té os. Fets: quins ajuntaments n'han programat?
albinyana |
dijous, 15 de setembre de 2011 | 23:50h
La porta La porta de l'hotel somriu terriblement De què em pot servir oh mare Ser aquest empleat per a qui sol res no existeix Parelles que van a la profunda aigua trista Àngels nous desembarcats ahir mateix a Marsella Jo sent morir i remorir un camt llunyà Humil com sóc que no sóc res de valor Fill et vaig donar allò que tenia treballa *Hui, que estic cansat, m'ha pegat per calfar-me el cap amb el poema aquest d'Apollinaire. No només complicat per algunes expressions, sinó que damunt el va escriure en l'època que es va començar a posar de moda publicar la poesia sense signes de puntuació. No he descansat, però m'he torbat un poc. Diuen que el va escriure quan es va posar a treballar en un 'hôtel de passe', un d'aquells hotels que usen les meuques de carrer per oferir els seus servicis. Des del mostrador on feia de recepcionista, mirava la porta: Ara, seguim una miqueta més amb el que dúiem entre mans.
albinyana |
dimecres, 14 de setembre de 2011 | 01:01h
M'he instal•lat una aplicació que és un rellotge de sol. Funciona. Ja li ho vaig nomenar l'altre dia al Doctor, que em va demanar de comprovar-ho. Ara mateix l'he tornat a mirar i no falla. Diu: 'Per tenir ombra hauries d'esperar a l'alba'. No ho havia pensat. Quant que saben aquests ginys!
albinyana |
dimarts, 13 de setembre de 2011 | 20:02h
 La velocitat punta d'aquest ordinador comença a ser una pura il·lusió, una cosa que mai no arriba. Ni tan sols la velocitat, sense qualificatiu, no és capaç de superar la modèstia. Tots ens fem vells.A més, ara protagonitza un fenòmen molest a l'hora d'escriure la lletra N: igual opta per dissimular i no fer-la present, que s'ho agafa molt a fort i en posa dues de seguides. No ho entenc. I el pitjor de tot és que, per molt que li dic, es fa el dessentit i em toca anar sempre corregint. Si seguim així, hauré de substiruir-la per la Ñ, que pràcticament està per estrenar.
albinyana |
dissabte, 10 de setembre de 2011 | 19:15h
Aquests dies s'està celebrant a la plaça de bous de València una macrofesta de la cervesa, una inundació de milers de litres en pitxers que el personal va omplint i buidant. Hi ha també una mica de mostra gastronòmica, i uns concursos de bevedors que no tinc molt clar que no es puguen qualificar d'inducció a l'alcoholisme. Potser no, però tal i com es plantegen certes coses, m'estranya que les autoritats que prohibeixen anuncis i promocions de begudes alcohòliques no n'hagen dit res. Més aviat al contrari, perquè és una institució pública, la Diputació de València, la que cedeix l'espai per a la festa. No sé: entenc que tindran preses totes les mesures de control necessàries per a evitar excessos, consum per part de menors, etc... Perquè ja sabem tots que l'alcohol no duu res de bo. Encara que la Diputació deu considerar que pitjor que la beguda són els aplecs, i per això no els hi permet. Si jo fóra Eliseu, l'any que ve a l'abril convocaria la festa del café-licor.
albinyana |
divendres, 9 de setembre de 2011 | 00:20h
Cíclicament la llengua es converteix en centre de polèmica. 'La llengua' vull dir la nostra, perquè la d'ells fa segles que la van imposar i ja la consideren una part tan natural del nostre hàbitat que no la poden imaginar qüestionada. Estem ara amb allò de la immersió lingüística a les escoles Sénia enllà, i amb el trilingüisme escolar en aquesta banda. Aquesta qüestió m'ha fet recordar que moltes vegades s'ha parlat del bilingüisme al nostre país com una 'riquesa', tot assegurant que ser bilingüe era un avatantatge molt gran. Suposem que ho admetem (fins i tot admetem que som bilingües perquè sabem dos idiomes). El dubte es presenta quan la majoria dels que ho defensen de manera militant, de manera també militant són monolingües en espanyol, i no fan ni el més mínim esforç per deixar de ser-ho. Com és que si ser bilingües és una riquesa, ells en prescindeixen? Tan sobrats van? És inevitable malfiar-se'n. La trampa és clara. Mentre la seua llengua és obligatòria, la nostra no passa de ser estatutàriament decorativa. Bilingüisme? D'acord, però tots. I si no volen, que estiguen tranquils, que nosaltres ens podem apanyar sent tan pobres com ells. |
Accés de l'autor  Els espectacles que t'oferim: Com contractar-los? |
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
