albinyana |
dilluns, 9 de gener de 2012 | 00:43h
Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana
|
|
albinyana |
dimarts, 3 de gener de 2012 | 23:15h
Una gran, gran cançó de Carles Pastor sobre uns versos ben afinats.
Amb tota una colla d'amics i coneguts per allà...
albinyana |
dimarts, 3 de gener de 2012 | 22:42h
La periodista del noticiari explicava un fet luctuós. Relatava el sussuït que havia tingut lloc en una casa que tenia, ha dit, 'a les meues esquenes'. Jo, a simple vista, sols li'n veia una, però potser era una superwoman amb poder de multiplicar-se l'esquena. Bromes a banda, és una llàstima que, segons com i on, el valencià recupere terreny en àmbits comunicatius, però alhora perda qualitat. Hi ha un fum de mitjans nous que opten desacomplexadament pel valencià, alguns per militància i altres perquè els és la manera més natural de comunicar-se. L'escola en valencià hi ha fet molt a favor, per això l'ex-conseller forense volia fer-li l'autòpisa. És una llàstima, però, que trobem sovint un ús de la llengua que esmussa, amb castellanismes dolorosos i més difícils d'eradicar que els lèxics. No hi ha mala intenció, però sí que hi ha un desconeixement de base. I també una gran interferència del castellà: a voltes sembla que s'escriu pensant en castellà i es tradueix sobre la marxa. A pèl. No és això, però la presència asfixiant de la llengua veïna interfereix decisivament. Què és, si no, això de 'm'he caigut', o 'els Nadals'? O el ja omnipresent 'plenar'? Fa dos anys observava com el futur immediat anava apareixent sense necessitat entre nosaltres: 'què vas a fer enguany?', o pitjor encara: 'vas a acudir?'. En aquest cas fins i tot és difícil d'entendre el significat de la pregunta si te la fan oralment: sona pràcticament igual 'vas a acudir' i 'vas acudir', però el sentit és ben diferent. Fa només dos anys ho comentava, i ara comença a ser d'ús habitual. Fins i tot en persones que diríem curoses. Em deia un amic relacionat amb la comunicació, comentant aquestes coses, que jo filava molt prim. Efectivament. Però és que és el que s'ha de fer. Els mitjans de comunicació han d'usar un registre 'correcte', han d'utilitzar la llengua de manera polida, esmolada. Al cap i a la fi, és l'instrument que tenen de treball, i per a treballar bé s'ha d'usar la ferramenta que toca. És relativament senzil: llegir hi fa molt.
albinyana |
dilluns, 2 de gener de 2012 | 01:44h
Va vindre un dia que el nom es va fer gran. Tot era absència en un paradís abruptament perdut. Una frase, i darrere meu es va sentir com rodaven les claus del pany: la porta em deixava fora del meu propi futur.
Anys a venir, el futur fet present i passat, el nom va reprendre la forma natural. La vida va refer camí sense haver-ne oblidat la mida exacta, una mida que encara ara podria dibuixar amb les mans, l'oval lleuger de rima imprecisa. Va passar el temps i et vaig donar la raó. En línia recta, pocs metres ens separaven. En realitat, era tota una vida la que ens distanciava i ens unia alhora. La conversa a taula em despistava la voluntat de cercar paraules que m'ajudaren a fixar el moment, de descriure'l. A l'hora dels balls, des d'una solitud que mai no m'ha fet por, vaig entendre que no era cosa de paraules. Potser fóra una imatge, o una seqüència, o una escena fora de guió. Té igual, ara. Amb una total quietud el nom va tornar al lloc que feia temps que li guardava, a la lleixa primordial on, en singular, jo ja l'havia desat. I amb el teu permís, vaig a dormir.
albinyana |
dilluns, 26 de desembre de 2011 | 22:35h
Com era d'esperar, el discurs del rei d'Espanya de la Nit de Nadal ha estat aplaudit per gats i gossos. Opinadors i mitjans poc posats a les aventures crítiques l'han donat com a bo, o com a molt bo, encara que el monarca haja passat de puntetes i xiulant per la polèmica que l'esguita, com si la cosa no anara amb ell (i amb la institució). De lloances al discurs n'hi ha per tot arreu. Aquest matí, a Ràdio 9, el conductor del programa estrella de l'emissora, Ximo Rovira, s'ha desfet en elogis i ha destacat la referència a la crisi econòmica i a la 'nostra' conducta desbalafiadora: hem estirat més el braç que la mànega i ara vénen els grapadets de l'aigua. O siga, que la culpa encara és nostra. Es veu que no vam saber resistir els cants de sirena. Ens vam deixar enredrar per uns venedors de fum que es van omplir unes butxaques legalment blindades i hem deixat el sistema financer fet a banderes. Sembla que volen dir això, i que no ens podem queixar del que passa i del que passarà Ara no hi ha ingressos i cal anivellar els balanços com siga: sense gastar. Retallem servicis, eliminem ajudes, fem desaparéixer inversions. Però, sobretot, no preguntem. No preguntem què s'ha fet dels diners que hi havia. Perquè la crisi, la que hi ha, dic jo que podria ser una miqueta menys esmolada si a les arques públiques hi haguera els milions d'euros que sembla que es van berenar els d'Emarsa. O si la Generalitat encara tinguera els diners que es van endur a cabassos els amics del Gürtel i no haguera esmorrellat la indústria. O si per exemple no hagueren deixat fer l'aeroport de Castelló o no hagueren aplicat l'eutanàsia econòmica a Bancaixa. La crisi la paguem tots, amb la diferència que als qui la van provocar no els dol perquè tenen bones butxaques; saben com vestir. Coneixen sastres que els fan vestits a mida, amb mànegues que s'estiren tant com el braç.
albinyana |
dimarts, 20 de desembre de 2011 | 22:35h
Quan he arribat a casa a dinar hi havia el televisor en marxa, on Canal 9 abocava la seua forma particular d'interpretar les coses. Finalment no havia pogut acudir a la cita amb la càmara que venia a gravar un minireportatge (noticieta) sobre l'arxiu de fotografies i tot allò, de manera que no sabia com havia anat tot. Ni pensava que ho traurien encara en el noticiari de l'hora de dinar. Però ho han fet. I crec que ha sigut de la segona o tercera frase d'on a males penes he passat, quan han dit que uns dos-cents veïns havien cedit a l'ajuntament un fum de fotografies i que... Poc més he pogut escoltar: m'he quedat en blanc. Sé que ha eixit el senyor alcalde dient algunes obvietats, que han tret a Vicent i a Anna explicant no res... i au! I au? Res dels anys buscant, demanant, digitalitzant, retocant, preguntant, mostrant... Res de qui ha fet tota eixa faenassa? Res del procés real de tot fins arribar al projecte actual? Res de l'Olla? Ja tornem a tindre el burro en l'herba! Ara fes-te de mal voler per dir-los que s'han enganyat (deixem-ho així), que ho hauran de corregir (i açò costa una miqueta més que en internet), i que fer les coses bé no és tant difícil. Almenys intentar-ho. També és de veres que per a algú capaç de dir que 'Rajoy defén la Comunitat Valenciana dels atacs de Baldoví', açò nostre és borumballa. Però la borumballa també crema.
albinyana |
dilluns, 19 de desembre de 2011 | 18:58h
Sembla que demà vénen de Canal 9 per a fer una notícia sobre l'arxiu de fotos, així que em tocarà posar-me davant la càmara que duguen i fer una explicació de com ha anat tot. No sé encara on ho pensen gravar. Potser ens podríem posar a la Casa Santonja, davant el panell de fotos antigues ampliades. Bé, ja diran. Cada volta ix més gent coneguda en aquesta RTVV: l'altra nit van entrevistar Mercè Climent i Francesc Mompó, amb l'excusa de 'Somiant amb Aleixa'. Hi ha coses que canvien, és evident, però em sembla que és més per marcar distàncies amb el govern de Camps que no per fe pròpia. Ara bé, si ho poden fer és perquè malgrat tot hem resistit creixent.
albinyana |
dilluns, 19 de desembre de 2011 | 18:27h
En la nota anterior, la de la cançoneta, deia que havia fet la meua primera incursió en el món discogràfic. Però això no és exacte. Seria millor dir 'en el món musical', perquè anteriorment ja he estat embolicat amb el nou disc de Miquel Gil, i en l'edició especial del de Miquel Gil i Manel Camp feta per Jordi. Ara seria la primera volta que faig alguna cosa musical (si es pot dir això de fer quatre palmes no massa descoordinades). Per cert, que m'han fet cas i a la web de l'Ajuntament han canviat l'explicació del que se suposava que havia dit jo. Molt bé.
albinyana |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 14:06h
Anit vam fer una escursió fins a Sant Pere (d'Albaida). L'alcalde no veu clar normalitzar el nom (ara oficialment Sempere), perquè diu que si posen Sant Pere han d'afegir d'Albaida, i sembla que això els pega tort.
El cas és que vam anar allà a presentar el calendari de l'IEVA 2012. La foto que il·lustra el mes de febrer és de la foguera de Sant Blai que fan en el poble, i calia fer una presentació. L'èxit va ser apoteòsic: una vintena de persones hi van assistir, que ve a ser la meitat de la població total del municipi. Com que s'havien de fer fotos de l'acte, vaig recordar-li a Casimir que duguera la màquina de retratar, però resulta que ell havia de parlar... em va penjar la càmara i em va pegar una palmadeta a l'esquena. Bé, em va tocar fer de 'reporter gràfic' sense tindre massa idea de fer fotos, i amb una càmara plena de botonets i numerets que eixien a la pantalla. No em vaig espantar massa perquè tinc un cert costum de posar-me a fer coses que no sé. De fet, la setmana passada vaig fer la meua primera incursió (que jo recorde) en el món discogràfic. Supose que només per cortesia em van invitar (sense insistir gens) a participar en els cors, cosa que vaig declinar i que segurament van agrair. Ara bé, en la secció de percussió manual, altrament dit 'palmes', m'hi vag atrevir. Si no ho vaig entendre malament, van gravar una versió de 'La Pelussa', un tema de Sigarrito Jou i Cutxu Maracas que ja tenen editat en un CD. El resultat?
albinyana |
dilluns, 12 de desembre de 2011 | 23:29h
He llegit al web de l'Ajuntament de l'Olleria el relat que es fa de l'acte de dissabte, quan es va presentar el projecte 'Imatges per al futur', i no m'ha agradat gens. Puc entendre que el protagonisme s'hi decante cap a l'Ajuntament, que al cap i a la fi són els qui hi expliquen la cosa des de la seua experiència, però em sembla que deixen la nostra participació quasibé en una simple anècdota. I no vull dir la nostra participació en l'acte, sinó en la gestació i en el desenvolupament del projecte. Llegint-ho, pareix que l'arxiu i el projecte siguen cosa de l'Ajuntament, i no és ben bé així. Ni de bon tros. Ho torne a dir: no m'ha agradat gens. Però encara m'ha agradat menys que es pose en boca meua coses que no he dit. Vaig dur escrites les coses que volia dir, i les vaig llegir tal i com les havia redactades perquè era justament allò el que volia dir. Això de 'la predisposició, el suport i la implicació de l'Ajuntament de l’Olleria per a tirar endavant este arxiu' pot ser molt políticament correcte i fins i tot convenient, però no és ni de bon tros el que vaig dir jo. Concís com sóc irremeiablement, vaig agrair a l'Ajuntament 'el seu desig actiu': traduir-ho com tota aquella altra asseveració és una temeritat interessada. Com que aquestes coses d'internet permeten modificar i actualitzar sense que això implique despeses ni destrosses, estaria bé que, almenys, això que diuen que jo he dit ho ajustaren a la realitat, que justament està ací baix escrit.
albinyana |
diumenge, 11 de desembre de 2011 | 15:48h
 Amb aquest nom s'ha posat en marxa un projecte de recopilació i catalogació de material fotogràfic de l'Olleria. Es tracta d'un treball que es fa a partir de l'arxiu de fotografies antigues que des del Col·lectiu l'Olla tenim creat i que ara hem cedit a l'Ajuntament per tal que se'n faça una catalogació professional, un material que s'anirà ampliant amb noves aportacions del veïnat del poble i de forasters. Ahir es va fer un acte de presentació pública del projecte. L'empresa que s'encarrega de crear la plataforma de treball per a catalogar i gestionar les imatges va fer una àmplia introducció il·lustrada amb fotografies de l'arxiu. Després va prendre la paraula el regidor de Cultura, Jesús Engo, i a continuació, abans que l'alcalde José Vidal tancara l'acte, vaig parlar en nom de l'entitat. I vaig dir: En estos casos, sol ser habitual i formalment educat de començar donant les gràcies als assistents per la seua presència en l’acte. No és qüestió ara de trencar protocols, però sí de pegar una volteta per a arribar al sentit principal de l’agraïment. Fa ja un grapat d’anys que vam començar l'aventura de recollir fotografies d'antiguitat destacable amb la idea de preservar-les d'accidents o d'incidents irreparables. Sempre hem cregut que el passat és un valor, no només un simple espai temporal o un temps verbal per a contar històries. El passat és la casa on hi habiten els records, el món on hi viuen els avantpassats que van fer el present. I això, esta casa, no la podem desallotjar: no podem (no ho hauríem de fer) convertir la nostra societat en una malalta d'Alzheimer. El nombre de fotografies que vam anar acumulant va créixer de manera preocupant. No per res, sinó perquè trobàvem que allà cada vegada hi havia més i més informació que no sempre érem capaços de gestionar com calia. No era problema d'imatges: la digitalització s’ha anat fent a consciència, i en els casos (no pocs) en què ha calgut, s'han restaurat amb una labor carregada de fidelitat i de paciència infinites, fins i tot de precisió quirúrgica en algunes ocasions. Per sort, els pacients no necessitaven que Vicent, l’autèntic artífex d’estes operacions, els injectara anestèsia. El cas és que l’arxiu que anàvem creant creixia, i tocava ja fer un pas més: la preservació no era suficient. Calia dotar-lo d’un armassó que permetera treballar amb ell en condicions, i que facilitara traure'n com més informació millor. Arribats ací, vam reconéixer que era una tasca que ens superava. És bo saber quines són les pròpies limitacions: això impulsa les col·laboracions productives. És així com naix la idea de proposar a l‘Ajuntament de participar amb la catalogació professional de tot el material. Són coses que costen encara que les voluntats hi estiguen d’acord: converses, propostes i burocràcies fan que el temps passe a formar part del procés, i tot s’allarga. Vam començar a gestar-ho encara durant la legislatura passada, i és hui, ara, quan simbòlicament la cosa queda fixada per a les hemeroteques. I és hui quan l’Ajuntament, a qui agraïm el seu desig actiu, rep este material en cessió perquè el conserve i l'amplie. I així es tanca el cercle: el material que va eixir de les cases de la gent, d'allò que s'anomena 'el poble', torna 'al poble'. Ara és ja el moment de tornar al cap primer: moltes gràcies a tot lo món per haver vingut, però sobretot (i això és el que volíem explicar) perquè formeu part de l’autoria d'este arxiu, i per l'enorme confiança que ens heu fet cada volta que ens deixàveu el material. Moltes gràcies
albinyana |
diumenge, 11 de desembre de 2011 | 14:01h
És un dels temes de la temporada, evidentment, i per això la conversa va a parar al cas Urdangarín. L'home, amb qui tinc una relació escassa, diu: 'si el rei fóra un rei com Déu mana, agafaria l'Urdangarín de l'orella i el faria destinar tots els diners que s'ha embutxacat a reconstruir Llorca. Però el rei que tenim no és normal...'. Reconeix que això de la monarquia no li fa ni fred ni calor, que igual li tenia. Però que ara, amb la crisi i el numeret del gendre aquest... 'ara mateix firmava i que s'acabara això'. 'Si diuen de votar, aniré a votar i que lleven al rei'. No sé si és una opinió que s'estiga generalitzant (pararé l'orella), però sí que pot ser un senyal. El que més m'ha agradat, i que jo no havia pensat: 'Vorem què diu enguany en el discurs de Nadal!'.
albinyana |
dijous, 8 de desembre de 2011 | 20:38h
 Durant anys, el Col·lectiu l’Olla hem treballat en la recollida de fotografies antigues, moltes de les quals hem restaurat meticulosament després d’haver-les digitalitzades. Amb un arxiu de més de 3.000 instantànies, s’ha creat durant tot aquest temps una col·lecció que inclou fotografies des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, i que retraten la societat i els carrers ollerians de diverses generacions. El treball de recollida de material ha servit per a reconstruir el paisatge vital i patrimonial de l'Olleria, i per a documentar gràficament moments o espais tradicionals. Com a exemple, podem destacar dues fotografies recollides a València, de moment les úniques imatges que es tenen de membres del Ball dels Locos de principis del segle XX. Després de diverses gestions que van començar durant la legislatura passada, vam decidir cedir l’arxiu a l’ajuntament per tal que porcedira a catalogar-lo i posar- lo a disposició de la societat, que al cap i a la fi és qui ens ha confiat el material. Amb l’acord adoptat, traduït en un conveni de col·laboració, a més de la catalogació, l’arxiu es converteix en el punt d’inici del projecte ‘Imatges per al futur’, que pretén ampliar (com ja està fent) el nombre de fotografies, i en el qual seguirem treballant. Dissabte 10 de desembre, a les 18.30 h al Cine Goya, es farà una presentació de l’arxiu actual i del projecte que s’inicia, amb la participació en l’acte de la nostra entitat i de l’Ajuntament de l’Olleria.
albinyana |
dimarts, 6 de desembre de 2011 | 13:57h
De cinema documental, més concretament. Va ser un cap de setmana interessant, aquest anterior a l'orgia de festes, ponts, caos laboral i descontrol vacacional. Divendres vaig anar a Albaida, on l'Ajuntament va organitzar, en col·laboració amb la Coordindora de la Vall d'Albaida per la Defensa i Ús del Valencià, la projecció del documental 'Una llengua que camina', produït per VilaWeb i TV3. Jo, el documental ja l'havia vist, per internet, on ha tingut un èxit considerable. En la tertúlia posterior hi vam escoltar una opinió bastant pessimista sobre el futur. Jo no sóc especialment pessimista, encara que no em considere tampoc optimista, sinó eperançat: no hem avançat com esperàvem, però hi ha senyals clars que no hem deixat de fer-ho. I una cosa és claríssima, una gran part del mèrit en els avanços té un nom: Escola Valenciana. Ho demostra l'obsessió malaltissa amb què l'atacava el govern Camps. I l'han (hem) guanyat. Estaria bé que es feren més projeccions pels nostres pobles. Dissabte la cita va ser Benigànim. Els amics del Ganxo hi van programar una interessat vesprada, amb la projecció del documental 'Operació Kobra, la vertadera història del Polaco'. He de reconéixer que tenia una noció inexacta de la història, i que se m'havia despistat que el general ústaixa Vjekoslav Luburic havia viscut un temps a Benigànim abans d'anar a residir a Carcaixent, on finalment el van assassinar el 1969. A partir d'una investigació del periodista Francesc Bayarri, el director, Carles Palau, reconstrueix la fugida de Luburic des de Croàcia, i detalla la seua estada al País Valencià, especialment a Benigànim i a Carcaixent, amb el nom de Vicente Pérez Garcia (i amb el malnom del 'Polaco'). Bayarri, que ha publicat la novel·la 'Cita a Sarajevo' a partir de la investigació, va aconseguir localitzar Ilija Stanic, el principal sospitós d'haver comés l'assassinat. El documental explora les dues possibles autories del crim. Basant-se en una gravació que recull una suposada declaració de Stanic, el presenta com a espia del govern iugoslau i com a autor material de l'assassinat. Tanmateix, en l'entrevista que li fan per al film, Stanic es declara seguidor del partit nacionalista i feixista croat, admirador desenganyat de Luburic, i víctima d'una trampa parada en principi per a segrestar el general i que acabà amb la seua mort violenta a mans de membres d'una facció del mateix partit, immers en una guerra interna. Entre el públic, evidentment, gent del poble que el va conéixer quan hi vivia, que el va tractar, que intuïen que devia ser algú important: 'si se li quadrava le Guàrdia Civil, per alguna cosa havia de ser'. Però no podien ni imaginar que aquell home era responsable de la mort de desenes de milers de persones al camp d'extermini de Jasenovac. Després de la tertúlia, amb el director Carles Palau, l'autor de la banda sonora Carlos Pellicer, i l'historiador Antonio Calzado, una intervenció des del públic tragué a la llum alguns detalls de l'estada de Luburic a la granja de Benigànim. Detalls que ja llavors feien malpensar, però que la foscor de l'època ajudava a no voler veure. Allò --la projecció, vull dir-- va acabar amb un sopar, de taula agradable i bon riure. Després, la jovenalla em va convidar a acompanyar-los de ruta festiva, però millor que no.
albinyana |
diumenge, 4 de desembre de 2011 | 14:02h
Un servidor ha tingut tota la vida (i té) discrepàncies serioses amb la verticalitat, i els esforços d'acostar-m'hi no deixen de ser aproximacions forçades i inestables. Evidentment, això ha fet que en moltes ocasions haja topat amb les lleis de Newton i d'una aproximació a la verticalitat haja passat a una horitzontalitat incòmoda i de dubtosa dignitat. O siga, que he pegat molts bacs. I? Doncs que trobe que això de 'pegar bacs' o 'caure un bac', a banda d'incòmode i potser dolorós, és una manera molt apropiada de dir i d'escriure, molt millor que no allò de 'partir una caiguda' o 'a causa de caigudes', com estic llegint aquests dies per la festa del Bou d'Ontinyent. Ho trobe artificial, mal traduït de 'caída'. I si altres dialectes del nostre idioma no tenen aquesta paraula, no vol dir que no l'hàgem d'usar nosaltres. En tot cas, hauríem d'usar-la més per tal que els gironins, per exemple, l'afegiren al seu lèxic. |
Accés de l'autor  Els espectacles que t'oferim: Com contractar-los? |
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|