És això que et poses amb la idea de fer condir el temps, d'avançar tant com pugues i si, és possible, deixar-ho tot acabat. Eixa era la idea. Demà de matí expedicionem a Barcelona, a presentar el llibre sobre Botifarra a la ciutat gran que se li està fent menuda. Divendres no sembla en principi un bon dia per a fer aquestes coses allà: prompte ho sabrem. Volia anar ràpid... però prou és que vulgues una cosa perquè tot vaja a l'inrevés. Per sort, les interrupcions han estat per coses positives. No de les que deixen diners, que aquestes encara no les domine, però almenys de les qualificables de bones botícies.
Aprofitaré el viatge per passar a fer la visita al personal de VilaWeb, si puc. Si no, a algú segur que trobaré en la presentació, més que res perquè hi ha d'actuar i m'ha d'adoptar provisionalment. Poc, perquè dissabte abandonaré la casa d'acollida en horari pecaminós. I cap a València, on ens esperarà un voluntari d'Escola Valenciana que demostra que el món és un mocador: també el conec de fa temps.
(També tinc un gin tònic mig aparaulat per a divendres, però no sé si es farà realitat)
El cas és que podríem dir que és pensar pels peus, però el senyor Font de Mora m'ha acabat de fer decidir. Divendres pujarem a Barcelona i dissabte, de bon matí, agafarem un tren fins a València, on si demà puc combinar-ho, ens recolliran per arribar a hora a l'homenatge a Empar Granell que es fa a Ontinyent a les 12 del migdia. Em sabia greu no anar a l'acte de dissabte. Serà emotiu i alentador. Això és el que pretenen els organitzadors: festejar amb l'Empar, amb la seua força escampada entre tanta gent, que cada volta en som més i amb més alegria de perpetuar el nostre futur. M'hauria dolgut no ser-hi, però les intencions anunciades pel conseller converteixen l'assistència en, quasibé, un acte de militància contra 'bords i lladres'. Cal ser-hi, com a afirmació del compromís diari, de la fidelitat concreta. Mirarem d'arribar a temps i trobar-ho ple.
Es veu que aquest matí hi ha hagut un ball de bastons d'alta intensitat a Barcelona. Els Mossos d'Esquadra s'han desfogat de valent i han repartit llenya sense retallades. A València, de moment, la cosa continua pel camí de la calma. Precisament a l'acampada de València hi aniran diumenge Toni de l'Hostal i Josep Aparicio 'Apa', a cantar en suport dels indignats que s'hi apleguen. Serà de 12 a 14 h.
albinyana |
divendres, 20 de maig de 2011 | 13:27h
De menut, vaig haver de fer unes quantes incursions en el món dels quiròfans. Coses de metges i ossos descreguts. Després de cada visita a aquells santuaris venia el temps de refer-se, i més tard encara calia fer recuperació o rehabilitació. Segons la intervenció practicada, calia més o menys temps per a començar a reprendre la (meua) normalitat, i mentrestant solia rebre visites de familiars i amistats, meues i dels meus pares. Les dones, en aquell temps, tenien el costum de dir que ja veus, que pobre xiquet... i ho vénien a rematar assegurant que m'havia guanyat el cel. Ni llavors no m'ho vaig arribar a creure, perquè pensava que, de ser això cert, ja podia fer qualsevol maldat que l'infern ni el voria. Però desconfiava.
Ahir ja ho vaig sentir, i hui ho duen els diaris. La Generalitat Valenciana col·laborarà econòmicament en la reconstrucció de Llorca, i ho farà invertint 300.000 euros en la rehabilitació... d'una església!! Vols dir que no hi ha res més urgent? Escoles? Hospital? Cases? No només són hooligans ofrenant glòries a Espanya, sinó també llepant anells arquebisbals per a guanyar-se el cel. O era per a guanyar-se favors?
L'entrada de la Casa del Comú d'Escaldes-Engordany és molt àmplia, amb un mostrador a l'esquerre on hi havia el xicot qui m'informà que la sala d'actes que buscava està a la segona planta del subsòl i que podia usar l'elevador que jo ja havia vist. Com que tenia temps, vaig refer un tros de camí fins a una cafeteria que hi havia pràcticament enfront, a l'altra banda del carrer només passar el pontet sobre el riu Valira. Era ben a prop, en un trajecte que esquivava el caràcter obstinadament empinat de l'orografia.
Poc després vaig tornar i vaig baixar a la sala on hi havia en marxa una taula redona sobre agricultura i paisatge. En fer-se l'hora d'acudir a tindre compte de la nostra paradeta a la carpa, vam tornar a fer ús de l'elevador-ascensor. Arribats dalt, en obrir-se la porta vaig escoltar que algú deia 'Cullons! Aquí ho deixen entrar tot'. No em vaig donar per al·ludit, però quan el vaig vore vaig comprendre per què ho deia. Feia quasi un any que no ens havíem vist, i cap dels dos esperava que ens hi trobaríem. Una sorpresa ben agradable, que a ell li vingué molt bé.
De llarg, no devia arribar a dos pams. És poc exacte això, però per fer-se una idea ja serveix. El pèl, llarguet i net. L'ama anava al seu costat, per baix de la vorera, amb l'ansa de la corretja del gos a la mà. Jo circulava sense pressa, de manera que he pogut observar tot això. Quan he arribat al seu costat, el gos ha pres inconscientment la iniciativa perillosa d'explorar el centre del carrer i jo he descobert que, si bé l'ama del gos duia la corretja ben agafada, l'altre extrem no estava fent la funció que li toca. Breu: el gos anava solt i amb una indolència insultant s'ha acostat al suïcidi involuntari. He frenat a temps. Per ben poc, perquè l'animalet aquell havia decidit avançar just quan el tenia al costat. El cotxe s'ha quedat parat, i com que no he notat cap de colp ni sensació de passar per damunt de res, he intuït que el ca havia salvat la vida. Tot i això, la senyora ha fet un crit d'espant, ha agafat el gosset que no semblava molt afectat, i l'ha marmolat. Després m'ha donat les gràcies i se n'ha anat amb l'animal al braç. L'he mirat: cotinuava igual de dessentit.
Apunteu-ho bé en l'agenda. Amb lletres grosses:
Dijous 26 de maig, 20.30 h, a la Biblioteca Municipal de l'Olleria.
Què farem?
Presentarem el llibre 'La veu de la memòria. Pep Gimeno 'Botifarra', una biografia plena de cançons. Amb la presència de l'autor i editor del llibre, Toni Martínez, i el cantaor biografiat.
No hi haurà cadires per a tots. Ho dic perquè valdrà la pena arribar a hora.
No m'ha entrat a mi per l'ullet el facebook, i com que li tinc mania, només li trobe els defectes. Adés m'arriba un correu electrònic de l'invent en qüestió perquè diu que un senyor m'ha nomenat en un comentari que ha escrit. En el cos del correu ve un tros del text i comprove que allà no es parla de mi. En absolut. Passa, però, que fa referència a un Pep, concretament a Pep Guardiola, i no sé per què la màquina diu que sóc jo. ------------
Actualització: ara veig que en el comentari 'Pep' està enllaçat al facebook que vaig obrir fa temps i que es manté congelat com Disney (sabeu que diuen que son pare podria ser de l'Olleria?). Això explica que el missatge m'haja arribat, però... per què m'han enllaçat a mi? Un error, és clar. O una premonició?
El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià
(ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País
Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut
una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit
per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes
audiovisuals en català.
Dit així, amb solemnitat, supose que podré ser disculpat pels protagonistes de la propera Nit Temàtica a Ca les Senyoretes. Espere que tant els músics com els lletraferits que presenten les seues novetats sabran perdonar la meua absència. Un compromís se m'enduu a Escaldes-Engordany, lloc que enguany detenta la capitalitat de la cultura catalana i on no em van voler comprar una cosa que els vaig proposar. Ells s'ho perden. Quan torne, ja podré dir que he corregut la Ceca, la Meca i les Valls d'Andorra.
Espere que divendres Carles, Jordi, Pere, Manel i Francesc aprofitaran per fer una bona festa. I tots els altres. Guardeu-me'n una miqueta.
Després de vore el lema (o un dels lemes) de campanya del PSOE-PSPV, els vaig enviar un missatge pel twitter per aclarir un dubte. 'Junts som més': més què? Els preguntava què volien dir concretament amb eixe lema, a la qual cosa m'han respost que 'sempre som més gent si estem units'. És el que em figurava, però això em sembla que és una traducció mecànica, perquè haurien de posar 'Junts en som més'. Els ho he fet saber (no sé qui hi ha a l'altra banda del teclat del twitter), i m'han dit que ho traslladaran al responsable (que tampoc no sé qui deu ser). Evidentment, sé que ara no es posaran a canviar pancartes i cartells. Una miqueta més d'interés haurien pogut tindre, no? Cada volta s'assemblen més, també en açò, al PP.
Les coses com siguen: jo no anava gens convençut a enfrontar-me amb el menú d'anit. Ella encara deia que, almenys, com que li agrada el menjar picant segur que ho trobaria bo, però jo no sóc especialment amant de les aventures gastronòmiques. Per això, només arribar li vaig preguntar a Assumpció si tindria pa: a una mala, sempre pots fer-te un bon tros de pa amb oli i sal. Dins de la cuina em va ensenyar tot el menjar que tenia ja a punt. N'hi havia molt i semblava bo. Estava tot bo. Molt més del que els prejudicis em feien aventurar. O potser caldria dir desventurar. El cas és que la sorpresa fou molt agradable i menjívola. Només les postres se'm van fer costera amunt: massa dolç. El sopar tibetà va donar lloc, com és preceptiu, a converses allargades. Sense previsió, hi van coincidir algun alcalde i uns quants alcaldables, de manera que els temes principals d'aquell rotgle els guiava la política i les votâes. Justament jo venia d'assistir a la presentació de la candidatura del Bloc de l'Olleria, un acte impecable, mil·limetrat, de manual (en el bon sentit de l'expressió). Es nota que coneixen el món de la política, el món de la comunicació, i com matrimoniar-los. Molt bé. Millor que fa quatre anys. Ara falta que hi haja gent que estiga d'acord amb el que han fet i amb el que diuen que faran. Esperem que sí.
Com que cal ser educat, anit vaig enviar un correu electrònic a Paco Muñoz per dir-li que no podia assistir al seu homenatge, tot i que m'hauria agradat fer-ho. Adés m'ha arribat la seua resposta, en què em commina a organitzar una cassola com a penitència. Ho duu en la sang. Les dos coses.
Canvie els plans que tenia previstos per a demà. Hauria de córrer massa per a poder-ho fer tot, i les presses no són bones. Així que deixaré estar la idea d'assistir a l'acte d'homenatge que fan a Paco Muñoz a Puçol. Però aprofitaré la nit per a ajuntar-me amb una gent amb qui vull comentar unes coses. Són gent jove i moderna, al dia; tant, que em diuen si els puc passar pel google maps el lloc on he dit de quedar. Faig un esforç per averiguar com ho puc aclarir això i m'apareix un plànol del poble pel qual vaig passant la fletxeta del cursor. De colp, quan arribe a l'Ajuntament (l'antic, que no ho han actualitzat), s'obri un requadre que diu: 'Soy tu tía Ana María...'. M'ha impressionat. Encara com que no tinc cap de tia que es diga així, perquè per un instant m'ha semblat una aparició del més enllà (google enllà, enllà...). 'Soy tu tía Ana María...'. Exagere si dic que m'ha fet por, però una miqueta de sobresalt sí que he tingut. Crec que estic aribant al límit en aquestes coses. Em sobrepassen.
