Visc des de hui, sóc mort en la cera La meua veu microsolca una terra ignorada En lligen arreu a l'hora del deliri A l'obra d'una juke-box on s'apareixen les fades .../...
El retratista és un bon professional. Per això ens va fer cinc o sis fotos allà a la porta de l'Aula Magna. No volia fer-nos-la asseguts a taula i ens vam posar fora, amb cara d'eixir en el diari. Li vaig dir que la foto devia ser bona i que podria anar bé per a la làpida, cosa que va provocar-li un breu insult cordial.
Dins tot va anar bé. Vam parlar i vam explicar de què anava tot allò a una colla de gent interessada de deveres.
Reconec que el meu discurs pot ser a voltes inconnex i sovint massa ràpid. D'acord. Però el redactor de la notícia de lo diari és molt creatiu (o absent): Ovidi y Fuster unidos 20 años después.
Si realment voleu saber què va passar aquell 1993, podem quedar un dia i vos ho conte. Amb un parell de cerveses ho teniu pagat.
No ho recorde. No recorde qui em va preguntar si sabia qui pot tindre les cançons de la Trobada d'Aielo de Malferit i de Fontanars. Ja tinc la pista i, si no em fallen els contactes, d'ací poc ho tindré controlat.
Però... a qui li ho hauria de dir? Estem guapets!
____________________
Un detall anecdòtic que m'ha vingut al cap m'ha fet estirar el fil de la memòria: ja sé qui m'ho va preguntar!
Emili em va fer memòria l'altre dia que divendres presenten a la biblioteca de l'Olleria la novel·la de Xavier Aliaga 'Vides Desafinades', que justament acaba de rebre un dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Me'n recordava, i li vaig dir que hi volia anar perquè m'havia llegit el llibre i m'havia agradat alamon.
Però poc després vaig recordar que el mateix divendres (del 18 de maig parle), tenim a Ontinyent una conferència de Ximo Clemente organitzada per l'IEVA. El president de la Unió de Periodistes parlarà de 'L'impacte de la crisi en els mitjans d'informació locals', i això m'interessa molt. (19.30 h al Centre Cultural de Caixa Ontinyent).
A tot açò, l'amic Pep Alfonso acaba de publicar el seu primer poemari ('Envers') i va i el presenta... també divendres. A Ontinyent, a la biblioteca de Sant Josep. Davant tanta col·lisió d'agendes, Alfonso ha retardat el seu acte a les 20.30 h, per a mirar d'aprofitar un poc millor el temps... Hem quedat que després dels actes corresponents d'Ontinyent ens ajuntarem en un mateix sopar. Toca!
Però no s'ha acabat ací la cosa: a Otos, el doctor Olivares presenta el seu nou llibre 'Ultratge'. Ara no tinc a mà la informació, però diria que és a les 19.30 h al Palau.
Tinc ací al costat ja físicament el CD dedicat a l'Ovidi i a Fuster. 'A dos de val' es diu el disc on hi ha el recital que l'Ovidi va fer a l'Olleria, musicat per Albert Ortega i amb la participació de moltes veus reconegudes del món de la cançó. En tant que manifesser de l'acte original que ha donat peu a tot açò, hi he fet un escritet, que diu:
"Joan Fuster, mesura de totes les coses". Amb aquest nom vam comboiar, entre febrer i març de 1993, un homenatge a l'escriptor de Sueca que va durar quatre caps de setmana, una part del darrer dia del qual és la base d'aquest disc. Feia poc que aquell home de cara de pomes agres i d'adjectius eloqüents s'havia mort, i ens vam conjurar per perpetrar dignament un seguit d'actes que abastaren tant com ens fóra possible la seua obra i el seu pensament. La mampresa era potent, però possible amb imaginació, esforç i complicitats.
Fuster havia fet (també) de poeta. Havia fabricat versos i n'havíem de parlar. O no: els podíem escoltar, i hauria estat impossible que no pensàrem en el to precís de la veu d'Ovidi Montllor, un dels còmplices de tot plegat. La generositat que a l'hora de començar el recital l'alcoià posa en boca de Fuster, o més ben dit en la seua actitud de militància civil, la va traslladar intacta, profunda, agraïda des de dalt de l'escenari; la va compartir amb tot el públic que omplia el cine del nostre poble, des de l'alçada d'una modèstia personal que lligava perfectament amb l'escepticisme de les ulleres del de Sueca.
Han passat els anys. Poc després d'aquella conjunció d'astres terrenals, l'Ovidi va pegar a fugir. I m'agrada imaginar-me'ls ara tots dos estomacats, amb el got a la mà i els ulls fixos en un present que ells van fer possible i ple d'artistes, tan ple com aquest disc.
Si ahir era dia 11, dilluns és 14. Res d'especial. Tenia assumida l'obvietat amb tota la tranquil·litat del món fins que se'm va fer present el detall: catorze de maig? això és el dia que hem d'anar a la Universitat de València a parlar del disc 'A dos de val · pilota encalà'!
No era jo l'únic involucrat que anava despistat amb això, però ara se suposa que hauria de plantejar-me quines coses caldrà dir en un lloc tan digne com l'Aula Magna de l'edifici de la Nau. Ja em suen les mans.
És a les vuit de la vesprada, i espere que l'ordre 'd'actuació' no serà el que diu el paperet digital, perquè estic el primer de la llista. Després hi ha Albert Ortega (Bertomeu) que ha posat la música i la tècnica, Rafa Xambó de la Universitat, Francesc de Paula Burguera, periodista, i Paco Muñoz, que ha produït i parit el disc.
Jo de vosaltres vindria, perquè això de veure'm parlant allà no tornarà a passar.
Cada volta que apareix pels mitjans alguna notícia sobre Bankia, la bossa de fem on van amagar l'antiga Bancaixa (que en glòria estiga), recorde aquell primer Mail Obert que vaig publicar. Al remat, no és culpa nostra que se'n vaja a fer la mà, però sí que ho pagarem nosaltres com si ho fóra.
-------------
L'economia és feta a banderes. No és cap novetat això, i els valencians ho sabem prou bé, que també som capdavanters en la cursa de destrucció de llocs de feina. Al País Valencià la desocupació creix amb una alegria nefasta per a les famílies, amb un lloc destacadíssim en el rànquing europeu. Per això a Canal 9 les dades que donen sempre són d'àmbit estatal. Mai no expliquen que l'augment dels sense-feina valencians guanyaria una medalla d'or, si fóra una competició: les dades negatives s'han de dedicar sempre a l'enemic polític de Camps. La crisi, en la TV del govern valencià, existeix només en allò de què es puga culpar el govern espanyol.
És feta un sent llàtzer, l'economia, i, a més, a voltes sembla que es trobe de cap per avall. Vas a una entitat financera (digues banc, digues caixa) per tal de mirar de trobar un poc d'oxigen econòmic, i no solament et demanen avals, signatures, documentació comptable, antecedents de bona persona fiscal, padrins de casa bona... No solament. Ara t'exigeixen que els aportes un passiu que ells puguen gestionar: vaja, que els deixes diners. Mires aquella persona que t'ho explica, alenes, i li preguntes si no s'ha entretingut a pensar que, si tingueres diners per a dur-li, segurament que no li demanaries finançament. És una pregunta retòrica, perquè saps que la resposta és estudiada i no hi ha res a fer.
Te'n vas de l'oficina amb el càrrec de consciència de pensar que encara serà culpa teua que la caixa o banc enguany no guanye tants diners, i que no puga tapar els traus profunds que li han fet els saraus mediàtics i els negocis suïcides de certes amistats d'ètica distreta.
El bar feia (fa encara) cantó. Em va semblar vell, amb un calaix alt i antic. Vaig demanar un cafè amb llet i Lluís no sè què va prendre. Vam xarrar una estona de coses banals i se'n va anar a deixar el gos a casa. En tornar em va dir que havia vist un correu electrònic de Guardiola que li deia no sé què, i jo vaig intuir que es referia al jugador de futbol -la meua afició és nul·la. Encara es pagava amb pessetes, i internet era una modernor. Abans de l'hora de dinar vaig eixir de Porrera cap a casa. I eixa és tota la meua relació amb Pep Guardiola: cap. Però ho explique com a anècdota ara que, merescudament, és objecte d'admiració.
Poc després de la mort de l'Ovidi, Paco Muñoz ja em va dir que volia aprofitar la gravació que teníem del recital de poemes de Fuster per fer un disc en memòria i homenatge. Les coses han anat de moltes maneres: hi ha hagut temps per a totes.
Ha passat molt de temps, el projecte ha bambat amunt i avall. Però ara ja és una realitat. Diumenge que ve el presentem en societat, amb un grapat d'implicats i una caterva d'amics. I esperem que amb molts de vostés.
Si no m'han enganyat, i no ho deuen haver fet perquè hui en públic ho han repetit més d'una volta, diumenge serem més de mil persones en l'acte que tancarà la commemoració del bicentenari de la Batalla del Raboser. I dic més de mil: sembla que s'han venut mil cent tiquets per a l'esmorzar que es farà allà al barranc aquell. Poca broma. La veritat és que els pobles involucrats en la comissió coordinada per l'IEVA (Albaida, Atzeneta d'Albaida, Bèlgida, Carrícola, Otos i el Palomar) s'han bolcat en la commemoració, tant els ajuntaments com la població, que ha mostrat molt d'interés i curiositat per conéixer què i per què va passar allò. A no poca gent, encara ara, la transmissió oral els havia fet arribar històries d'aquella història.
Diumenge, doncs, en serem més de mil.
(En aquest enllaç hi ha el programa complet amb el sarau detallat de diumenge)
La notícia, breu, m'ha saltat a la pantalla: dijous que ve, el rector anirà a beneir la piscina de l'Olleria.
L'1 d'abril la van obrir, tinc entés que com en una mena de rodatge, com en unes proves per anar comprovant que tot és al lloc que correspon. Ara diuen que beneiran la instal·lació, i sense voler recorde el blanc i negre de les fotos antigues en què el poder civil es veu sempre del bracet del representant eclesiàstic, una conjunció de poders que es refermaven i s'alimentaven entre si.
Allò deien que s'havia acabat, o que s'havia d'acabar, o que s'acabaria. Però es veu que no. Tornem (o continuem) a barrejar l'espai i la vida públics, la institució municipal de tot el poble, amb la representació d'una creença individual i personal d'un grup. La Casa de la Vila és la casa de tots; l'església és l'espai d'oració i recolliment dels catòlics. No ho veig jo tan complicat de diferenciar.
Aquesta vesprada he anat al cementeri. Res d'important, una qüestió prosaica. No hi havia ningú --viu, vull dir. L'horari dels encarregats acaba a les 6, i ja en passava més de mitja hora.
Sense ser fort, el vent es notava en la pell i en el soroll que eixia de dins de la instal·lació de repòs cotinuat. Se sentien els arbres i alguna peça més o menys metàl·lica que no devia estar subjecta del tot.
M'he entretingut un moment a la porta, i després des de dins el cotxe he mirat les parets pintades amb el blanc de sempre, mudes com sempre, encara que no sempre callen. He pensat en els dols, i he pensat altres moments antics.
Me n'he tornat cap a casa. Ni una cosa ni l'altra no tenen sentit ara.
A l'Olleria hi va haver fa temps una gran polèmica quan es va descobrir que es projectava la construcció d'una planta de reciclatge. Reunions, protestes, una manifestació i un referèndum van deixar clar que la majoria del personal no estava d'acord amb allò. En el referèndum que es va organitzar sense la participació de l'Ajuntament el 'no' va aconseguir el recolzament de pràcticament la meitat del cens electoral. A favor no hi va votar pràcticament ningú.
No molt més tard, en les eleccions locals següents, l'alcalde que impulsava aquell projecte d'instal·lació no només va tornar a guanyar, sinó que va aconseguir més vots que en les anteriors. Un dia que vam estar parlant li vaig dir que jo, en el seu lloc, posava la planta de seguida: si els que s'oposaven al projecte voten a qui l'impulsa, per què no l'havia de tirar endavant? No es podrien queixar.
Ara s'ha armat un cartapell perquè el senyor rei se n'ha anat de cacera a l'Àfrica, a matar elefants. En realitat, s'ha armat perquè s'ha sabut: aquestes aficions del monarca no sembla que siguen una cosa nova. Els papers, les ones i els bits van plens de crítiques a Juan Carlos I. Que si no està bé això de caçar elefants, que si ja veus quants diners que valen aquestes coses, que veges quines amistats té aquest home, que ara no era moment d'anar a cremar els diners que ens costa a tots…
Evidentment, estic d'acord amb totes aquestes crítiques, però… de qui és la culpa? Al meu poble diuen que 'qui mana i no fa lo que vol, perquè no mana prou', i ell no ha fet més que això. Si el posen rei, li omplen les butxaques, li riuen les gràcies i li tapen les 'desgràcies' que comet, què ha de fer l'home sinó comportar-se com un rei? El problema no és ell, el problema són els qui durant tants anys l'han vestit sabent qui anava dins de l'hàbit.
