Dissabte vam arribar a Bétera en l'horari previst, sense cap incident, i mentre baixàvem del cotxe, Vicent eixia del portal de l'escala. Encaixades de mans, abraçades, una breu presentació, i cap amunt.
Vam pujar a cals seus pares en l'ascensor dels Germans Marx que hi tenen instal·lat, i només eixir-ne vaig saludar a son pare que ja feinejava amb el caldero on havia de fer la paella que teníem previst menjar-nos a l'hora de dinar. Després de deixar-nos seduir per un aparell màgic que sembla un encanteri en si mateix vam entrar en matèria: el llibre d'artista i el pròleg que Vicent Partal havia acceptat de fer.
Jordi li explicà, maquetes en mà, com va nàixer la idea, quins formats estem plantejant, les diverses tècniques que usarà per a les il·lustracions, el nom de la cosa... Vicent apuntà algunes idees d'on i com podria anar el seu escrit. Vam parlar també, via mòbil, amb Miquel Gil, que ha de fer una mena de banda sonora que encara no sabem com sonarà.
I si fem alguna cosa en internet? Hauria sigut preocupant que no ho diguera. Ho afegirem a la llista d'extres d'una obra que no para de créixer.
Així doncs, Vicent farà definitivament un text que relligarà tot el projecte, que li donarà sentit d'unitat. O no. Ja farà.
Després va vindre l'hora de parar taula i compartir-la amb (quasi) tota la família: Assumpció no va arribar a hora i no la vaig poder saludar. La paella, bona de veres, i la conversa, de dia de festa. Diu que, a l'estiu, baixarà tota la família a passar un cap de setmana a la Vall d'Albaida. Alguna n'haurem de muntar.
Dissabte moguem el campament de treball fins a la casa del nou convidat al projecte. Li durem el material que es pot mostrar i les idees que no paren de bambar. Per si no fóra prou això , diu que son pare fa paella i ens ha convidat: impossible perdre-s'ho.
PS: Això de la paella i la convocatòria de reunió ho hem acordat a través d'un iPhone (el seu) i un mòbil mortal (el meu). Tinc curiositat de vore amb els meus ulls que això existeix realment.
Després del canvi en la col·laboració que aportarà Miquel Gil, hem pensat que, de totes maneres, caldrà que algú escriga alguna cosa, diguem-li pròleg, prefaci, justificació o manual d'instruccions. He fet sort. Ho he detallat a un amic que ja coneixia algun detall del projecte, i s'ha afegit, en les seues pròpies paraules, encantat i honorat. Com en el cas anterior, deixarem que la cosa tinga una miqueta d'emoció, i no en direm el nom fins que no tinga a les mans les proves inicials del delicte. Per què? Doncs per això mateix, per crear una miqueta de suspens.
Ara mateix no tinc clar com descriure-ho, però el resultat de la visita d'ahir és que el llibre d'artista creix davant dels nostres nassos. El prologuista comboiat va estar mirant i remirant les maquetes de com pot anar la caixa-llibre, com es distribuiran els continguts, quines tècniques s'usaran per a les il·lustracions, on es poden posar més textos. Fins que es veu que una de les proves li va fer saltar els contactes: i si ho fem sonor, creem sonoritats? Ja la tenim! I com ho posarem això? A calfar-se el cap (encara més) s'ha dit. Miquel Gil deixarà de fer un pròleg literari per fer una ambientació sonora. Com ho posarem al llibre? Algunes pistes per començar a fussar vam plantejar anit mateix, al moment de la idea i després, mentre sopàvem i ens acabàvem de conjurar.
Jo havia posat en la definició que hi ha a la columna de la dreta que 'Roba estesa' és el projecte de llibre d'artista de Jordi Albinyana, amb lletra meua i música invisible... una premonició?
Per al dimecres, segon dia de Nadal, tenim prevista una reunió de treball sobre el projecte 'Roba estesa', a la que acudirà el prologuista. Si no se'n torna arrere, cosa que ni crec ni li interessa, ja podrem fer-ne públic el nom i l'ofici. I segurament ho il·lustrarem amb imatges de la trobada. Encara hi ha pendents alguns detalls de com quedarà tot: el format definitiu de la caixa-llibre, on anirà el pròleg, el nom de l'empresa productora... però la cosa ja duu inèrcia. A més, com a faena supletòria, aniré encarregant-me d'amotinar persones i personatges per anar preparant presentacions per tot arreu del país, que ample no és, però llarg, ausaes vida!
Però mira, la càrrega a gust no pesa, diuen.
Ara vaig a fer-me'n una. Vos deixe, en un dia tan assenyalat, amb el discurs del Rei Nostre Senyor:
La nit havia nascut com tantes altres que han anat passant de llarg, sense cap adjectiu que la definira. Ella era allà, modestament asseguda com qui espera un tren volgudament lluny de les vies, amb una mirada distreta que em féu pensar en la meua quan acace passions. La conversa era agradable, distesa, sense interessos concrets ni pretensions que anaren més enllà del fum del local, un fum que en entrar havia vist en els ulls de massa dels presents, que em miraven encuriosits i que m'oferien una llàstima incòmoda.
La conversa va passar a ser amable, i ja a fora ens envoltà d'una crosta d'intimitat que ens excloïa de la realitat. No sabria dir com va anar la cosa. En algun moment, des d'un campanar llunyà em somrigueren els quarts com un rellotge de paret amic, i el seu escot conscient es féu transitable. Els meus dits s'hi aventuraren a cercar els camins dubtosos d'una pell novedosa. Les rutes desconegudes presagiaven aventures tàctils, i encertava a trobar-les deixant-me guiar pels seus ulls, que s'il·luminaven cada volta que encetava una via de plaers. Hi vaig fer tants viatges com segons hi ha en una eternitat completa, hi vaig trobar tantes fonts que la set m'era agradosa, i es desfermà la batalla de ferides agraïdes, un cos a cos absolut i urgent que ens deixà estesos sobre un solatge de tendresa, amb els sentits oberts de bat a bat, i amb el desig gastat i convertit en el cel que Déu enveja.
I no ho sé explicar millor.
Aquest sí que és un dels quatre textos que s'inclouran en el llibre d'artista que duem entre mans i que es publicarà encara que, com dos més, estava fet només per a consum propi.
Jordi m'havia proposat d'anar posant els textos ací per anar donant a conéixer detalls del 'Roba estesa', però començarem amb un de regal, un que (en principi) no anirà en el llibre. Com que hi havia la idea d'incorporar un pròleg o introducció, vaig anar pensant alguna coseta per si no podíem pessigar a ningú, una mena de justificació dels textos, però per sort tenim un voluntari a qui ja presentarem un poc més avant. El cas és que allò se'm va quedar pel cap i no he pogut fer altra cosa que acabar-ho (amb alguna baixa neuronal), i ja que tenim aquesta secció per parlar del projecte, l'aprofite i ho pose.
El sopar previst per a aquest dissabte, fruit d'un deute dubtós, ha anat derivant cap a un altre compromís que he pensat que podria aprofitar-se per a treballar coses del projecte de Roba estesa. De fet, moltes d'aquestes coses naixen o es desenvolupen en aquests ambients de plats, copes i fum. Entre altres coses hauríem de triar un nom per a la productora o editora o el que siga que traurà el producte artístic. I altres detalls. Exercici de neurones.
Una de les possibilitats del bloc és crear categories on col·locar els escrits relacionats amb algun tema en concret. Jo fins ara no ho havia usat, però n'acabe de crear un, el de Roba estesa, que acollirà la història d'un projecte en què em van embarcar: no puc córrer per fugir. Alhora jo he enviscat a un altre innocent que tampoc sap dir que no. M'explique: es tracta del projecte d'edició d'un llibre d'artista que du entre mans Jordi Albinyana (1). Fa temps em va demanar si li podia ensenyar alguna coseta escrita de les que tenia pels calaixos, i ho vaig fer. Això que en principi podia ser alguna que altra il·lustració o gravat li ha donat per a plantejar-se tant de material que acabarà en el que s'anomena un llibre d'artista, un format en què tot, des del títol fins al llom, és part de l'obra d'art. Personal, amb un format enrejolat d'inventiva i que anirem intentant fer entendre. Seguiu-nos. (1)Com que sembla que Casimir ha escampat per Ontinyent que Jordi és nebot meu, crec que no val la pena l'esforç de posar-se a negar-ho. Queda adoptat i en pau.
Dissabte vam arribar a Bétera en l'horari previst, sense cap incident, i mentre baixàvem del cotxe, Vicent eixia del portal de l'escala. Encaixades de mans, abraçades, una breu presentació, i cap amunt.
Després va vindre l'hora de parar taula i compartir-la amb (quasi) tota la família: Assumpció no va arribar a hora i no la vaig poder saludar. La paella, bona de veres, i la conversa, de dia de festa. Diu que, a l'estiu, baixarà tota la família a passar un cap de setmana a la Vall d'Albaida. Alguna n'haurem de muntar.
Ara mateix no tinc clar com descriure-ho, però el resultat de la visita d'ahir és que el llibre d'artista creix davant dels nostres nassos. El prologuista comboiat va estar mirant i remirant les maquetes de com pot anar la caixa-llibre, com es distribuiran els continguts, quines tècniques s'usaran per a les il·lustracions, on es poden posar més textos. Fins que es veu que una de les proves li va fer saltar els contactes: i si ho fem sonor, creem sonoritats? Ja la tenim! I com ho posarem això? A calfar-se el cap (encara més) s'ha dit.
Per al dimecres, segon dia de Nadal, tenim prevista una reunió de treball sobre el projecte 'Roba estesa', a la que acudirà el prologuista. Si no se'n torna arrere, cosa que ni crec ni li interessa, ja podrem fer-ne públic el nom i l'ofici. I segurament ho il·lustrarem amb imatges de la trobada.
