Justament parlava aquest matí, amb un regidor de fora de la comarca, sobre les notes de premsa de les institucions púbiques. Ja fa un cert temps que les redacten com si fóra una notícia, de manera que faciliten -quan no indueixen- allò de copiar i enganxar. No em sembla una bona cosa, això de reproduir literalment. Si volen un altaveu, que se’l paguen.
Bé, ja sé que en certs casos és exactament això el que acaba passant. Però el cas que m’he trobat hui és encara més trist. No he pogut evitar soltar una exclamació de sorpresa quan he llegit -i he pogut aclarir- una mena d’endevinalla involuntària inserida en una nota de premsa. Des de l’altra part de la barra on em feia el café -amb els mòbils ja pots llegir-ho tot- s’han sorprés de la reacció espontània que he tingut quan ha aconseguit entendre què era allò que semblava indesxifrable: els Dt., Em, El meu, Mo, Músics.
Per a arribar a aclarir-ho he tirat mà d’algun coneixement musical, i de qüestions de coneixement de llengua. I també saber que encara ara la gent escriu en castellà i passa les parrafaes per traductors automàtics impersonals. Com que això anava lligat a Dani Miquel, he fet memòria d’espectacles seus i he recordat que en té un acompanyat dels ‘Ma, Me, Mi, Mo, Músics’. Anem a pams: Dt.? això és l’abreviatura de dimarts, i en castellà martes l’abrevien en Ma. Em ho han traduït de Me, el pronom. Evidentment, de Mi han passat a El Meu. Només Mo i Músics s’han salvat de la barrabassada.
Com era d’esperar, la nova banda de Dani Miquel, el nom sense trellat dels Ma, Me, Mi, Mo, Músics producte d’un corrector automàtic, és el que ha acabat figurant en alguns mitjans. I així anem. I així van les institucions -moltes, si més no-, escrivint en castellà i acudint a màquines per a fer versions que sovint ni revisen.