Hi ha algunes coses d’aquella (llarga) vesprada-nit que està bé que queden com a anècdotes per a riure quan les recordem. No és res que s’haja d’ocultar, però que tampoc té més interés que coses que fas quan tens edat de fer-les i ara ja ni te les planteges. Deixem-les per als qui les vam perpetrar.
Però n’hi ha altres que fan de bon explicar, perquè diria que aquella nit vam inventar la primera manifestació mundial. Poca broma amb això: no n’érem molts, però ens vam posar amb les pancartes contra la guerra que havia mogut Bush davant de la webcam de la plaça de l’Ajuntament de Bocairent. Vam retransmetre en directe aquella protesta. I sé del cert que ens van veure. Una persona, si més no, que des d’Alacant ens guiava per centrar la imatge. Eh! Fa setze anys no hi havia tanta gent fussant per internet.
I més potència festiva encara, perquè després de la manifestació planetària, el postre del sopar fou, ni més ni menys, que Xavi Castillo, encara poc conegut però que ja feia pixar-se de riure. I després… tot això que no he explicat al principi.
Però com va començar tot? D’una manera seriosa i professional. Celebràvem (arqueologia internàutica) els 5 anys de VilaWeb Ontinyent -un diari digital quan quasi ningú tenia internet? Doncs sí. Són eixes circumstàncies que m’atrapen. El cas és que vam fer una jornada de celebració (els companys de Mollerussa i la Garriga que van vindre encara no ho han pogut oblidar), que vam encetar amb una conferència de Rosa Solbes, tota una institució en el món del periodisme i llavors presidenta de la Unió de Periodistes Valencians. Amb ella, a la taula, la nostra companya del VilaWeb local M. Josep Garcia, i Gemma Pella, en aquell moment presidenta de la difunta Associació de Periodistes de la Vall d’Albaida. Un luxe. Un gran luxe tindre a casa aquella dona que tant ens va saber explicar.
Ara la tornaré a trobar. Al cap de tants anys. Divendres es presenta a Benigànim el llibre que han fet sobre ella ‘Rosa Solbes. El periodisme insurgent’. Vindrà ella amb l’autora, la també periodista Esperança Costa, amb la qual, ves per on, he tingut alguna relació prèvia de rebot. El món és un mocador. I sembla que comença a repetir-se, perquè enguany he retrobat ja uns quants coneguts i amics amb els que feia anys i panys que no coincidia ni de lluny.