He buscat l’escritet que vaig fer sobre un dels dinars a la Vinya en què parlava d’un acte a Arenys de Munt quan arrencava tot açò de la pressa independentista. L’he cercat per recordar quin any era i perquè em sonava que havia fet referència a la quantitat de gent dalt i baix de l’escenari. De la calor que hi vam passar sí que recordava haver-ne parlat. Allò pareixia un forn de vidre.
Ara, rellegint-ho, sorprén com aquella pressa que s’intuïa ha quedat sobrepassada pels esdeveniments. Allò era el 2010: en 7 anys -només 7 anys- la cosa s’ha accelerat de tal manera que un poc més i ens atropella. Vull dir que ha anat molt més ràpid del que ningú dels allà presents hauria pogut predir, ni tan sols borratxos d’optimisme. Més ràpid, però no a burro barra. El trajecte s’ha fet a gran velocitat, però ben organitzat, sense improvisacions. Fins i tot diria que s’ha corregut gràcies al joc del rival, que no ha deixat cap altra opció més que anar avant.
Aquell dia, aquella nit que era ja quan vam eixir del teatre, no crec que ningú s’haguera jugat un sopar que enguany seríem on som. I això que n’érem molts. Segurament, ningú dels allà presents hauria pogut imaginar actes com el d’ara mateix a Montjuïc. Tampoc cap dels que hi érem pensàvem en una república pròpia (ni que siga territorialment parcial) ja a finals de 2017: no veig motius perquè açò últim no s’acomplisca també.