Si paguem allà, paguem en la llengua d’allà
Aquella parella d’amics tenen un estanc, i un dia em van contar –fa una eternitat, d’això– que el mateix repartidor que els havia dut els impresos d’Hisenda per a la declaració de la renda que ells havien de vendre havia tornat el mateix matí per dur-ne més: el segon viatge eren documents en català, perquè tots els que havien rebut primer eren en castellà.
Per què va passar, allò? Doncs perquè un servidor havia enviat a la Direcció General de Política Lingüística un fax (això ja és una pista de quant de temps fa) denunciant el cas. En aquell moment hi havia en el càrrec Jesús Huguet i, amb més o menys timidesa, de coses se’n feien. La resposta va ser ràpida i contundent: en cosa d’hores hi havia impresos nous. I ara ho he recordat quan he llegit que Hisenda (Hacienda) ha rectificat i ha tornat a activar la possibilitat de declarar i pagar en català en aquesta campanya de la renda. Els de la Plataforma per la Llengua diuen que és un èxit. Però… no sé què dir.
Ja hi ha qui diu, fa temps, que pagar els impostos allà és llançar els diners. Si no és llançar-los, és regalar-los. Però a més, d’alguns anys ençà dubte si té sentit que fem les declaracions en català. Si hem de pagar, paguem. De moment, si més no. Però com que ja sabem que els pagaments que fem a l’estat no tenen viatge de tornada, i que allà fan i desfan, què ens aporta omplir uns papers en el nostre idioma si en acabant el repartiment sempre el fan pensant en el d’ells? De què serveix el gest?
De fet, si s’avenen a permetre’ns de pagar en el nostre idioma és sols per evitar reclamacions i que la cosa vaja àgil. Només quan volen cobrar apliquen un bilingüisme exquisit. En realitat, és un bilingüisme interessat, però amb poc interès per a nosaltres. Trampós, podríem dir-ne. Comptat i debatut, no veig clar si mentre hàgem de pagar a la metròpoli no serà preferible de fer-ho en la llengua de l’imperi. Posats a ser súbdits, siguem-ho del tot i en serem més conscients.