Resulta relativament freqüent escoltar comentaris relacionats amb certes actituds de polítics que, al cap d’un moment de mantenir agres discussions i debats ratllant l’insult, mostren una disposició increïble per a no sentir-se afectats i seguir amb els colpets amicals a l’esquena com si no s’hagueren acabat de dir el nom del porc.
En algun paper de fa molts anys, Fuster ja referia la sorpresa que això causava entre la població que estrenava un sistema parlamentari, i assegurava que això anava d’eixa manera, que era la democràcia: el contrari -venia a dir- era la guerra civil.
El fet és que en general és sorprenent la capacitat de dir-se i de sentir-se dir coses que tenen segons quins polítics. Podríem dir que això va en el jornal, i evidentment en el caràcter. Sobta l’actitud, i encara que potser demanaríem una miqueta més de reacció, tampoc no voldríem que fóra tan extrema com la que va dur fa ara 50 anys a dos diputats francesos a protagonitzar el darrer duel en aquell país.
Un debat descontrolat, amb interrupcions i improperis, va acabar amb un dels diputats demanant a un col·lega que es disculpara per la seua actitud. Com que no ho va aconseguir, va canviar la petició de disculpes per la demanda de la reparació de l’honor: un duel a espasa. Va durar poc. En quatre minuts, un dels dos ja havia rebut dues puntades feridores a l’avantbraç i el van donar per perdedor. L’altre, segons conten, més posat en això de les espasetes, va fer encara broma dient que no havia volgut ferir-lo en l’entrecuix per no fotre-li la nit de noces de l’endemà.