Fotos, banderes i memòria

– ‘Dimarts és l’últim dia? Pinet tanca?’. Hi vam pujar.

En seure a taula vaig veure que els veïns, que n’ocupaven una de ben llarga, estaven ja acabant-se la paella. Entre les ampolles escampades al mig dels gots i el plats, un objecte em va cridar l’atenció: era com un ull de plàstic amb una llumeta intermitent. No havia vist mai ningú dinant amb una webcam sobre la taula.

Vaig pensar que aquell invent devia anar fent fotos automàticament, però per donar-li un poc de dramatisme li vaig a dir a Maite, encara ignorant del cas, que mirara de comportar-se perquè eixiria en una pel·lícula. El drama va passar a terror quan ella, en fer-se càrrec de la situació, va insinuar que potser estaven emetent en directe per internet…

L’apreciació potser era errònia, però durant tot el dinar vam tindre la sensació que hi havia una activitat ‘retratista’ molt superior a l’habitual -que ja de per si és elevada en aquell local. Detalls i més detalls, plans generals… de tot anava passant a càmeres de foto (diria que en vaig veure una), mòbils i pissarretes electròniques. Hi havia un senyor que amb una d’aquestes tauletes es va dedicar a recórrer fotogràficament quadres, dedicatòries, banderes, cartells i molts dels inacabables detalls ornamentals del bar, un home que hi havia arribat sense saber que allò s’acabava, i que sorprés s’hi va abocar amb avarícia. Fou ell qui ens va fotografiar, amb amable professionalitat. No caldria repetir que, sense fugir-ne, sóc dels qui no busquen les fotos, però ja que allò serà un moment ‘històric’, en tocava alguna. Tampoc no sóc gran amant d’ensenyes i banderes. N’hi ha amb què em sent més o menys representat, i ja està. Aquesta de la foto, per exemple, m’és simpàtica -que no pròpia.

Tots els comensals van anar acabant de dinar. Pinet se n’havia anat i Jeroni insistia: ‘Heu de vindre el dia que obrim a Alcalalí. Dis-li-ho a Natzari, a vore si poguéreu vindre tots, com abans’. Vam eixir per aquella porteta, amerats de mistela de Xaló com tantes altres voltes, i ara també amb el pes de no poder afegir més records a la memòria que hi compatim.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*