Gàlim

Anàvem pel Real (llavors encara de Montroi) buscant un caixer automàtic. No ben bé buscant, perquè Paco Muñoz venia amb nosaltres i ens guiava, encara que ell duia el cap calent amb aquella cançó que deia que tenia ja a punt.
– Diuen que el Penyal d’Ifac…
Anava cantant-la i explicant-la. Hi tornava una volta i una altra amb més detalls i més il·lusió cada volta. Allò, aquella alegria contagiosa i contínuament cantada de la nova cançó li va durar prou de temps, i després, ja gravada, li va dur un reconeixement que sé que el fa feliç.
A tot açò, el caixer automàtic es va engolir per a sempre la tarja de qui necessitava traure diners, i allà mateix vam desposseir-lo del càrrec de president del Col·lectiu l’Olla per un ridícul tan gran.

Després, alamon després, va vindre aquest vídeo. Però això entra en una altra secció de romanços.