En la mateixa mil·lèsima de segon en què vaig resoldre el dubte em vaig fer la pregunta conseqüent.
– Eixa veu…? Sí, sóc jo! I què faig parlant per la ràdio?
També va ser en un instant que vaig comprendre que estaven posant l’entrevista del Casal Jaume I de quan em van donar el premi Joan Baptista Basset.
Vaig deixar posada l’emissora, i vaig acabar d’escoltar-me -críticament- mentre conduïa. Quan es va acabar, amb traïdoria però de manera simpàtica, van afegir un dels trossos que, en teoria, no estaven gravats o no havien de formar part de la conversa oficial. Té igual, res de què penedir-se’n. O que tampoc no hauria sobrat en la conversa publicada.