Gàlim

Encara que allò no era una sala d’espera, vaig seure esperant que acabaren d’atendre la persona que estava dins el despatx-consulta. Com que els tècnics entraven i eixien de l’habitació, la porta era més temps oberta que no tancada, i a més la conversa la mantenien amb un to de veu que em feia saber què estaven explicant-se sense haver de posar-hi gens d’esforç.

Pels comentaris que sentia, vaig deduir -i endevinar- que l’home a qui atenien i que havia acudit per problemes tècnics en un aparell ortopèdic no estava massa posat a dur-ne. Van parlar d’una cama ortopèdica, i això em va fer pensar que si n’havia perdut una, de les de carn i ossos, hauria d’haver sigut de manera relativament recent, perquè li volien fer entendre que era normal que li costara de fer-se a l’invent, d’adaptar-s’hi. Que això és cosa de temps, de voluntat i d’agafar confiança. Un seguit de consells encertats i sensats, però que segons en quina banda estigues són més mal d’assimilar.

No vaig haver d’esperar molt en aquella sala-no-d’espera. Van eixir del taller els tècnics i l’home, i mentre encara acabaven de comentar detalls em van dir de passar. Ho vaig fer, i aquell home, en veure’m, va exclamar: ‘Veus, aixina m’agradaria anar ja’. Per un instant vaig estar a punt de fer la broma de dir-li que, evidentment, al meu costat ell no passava de ser un aficionat. Però vaig tindre el trellat de no arriscar-me amb un desconegut de qui no en sabia el grau de sensibilitat, i vaig deixar-ho en un ‘”pos” a  mi no m’agrada gens’ irònicament enunciat.

Després va vindre la meua sessió amb els tècnics, però ací ja no hi va haver res digne d’explicar.