El passat de cada dia
Diuen que s’ha mort Ana Marx -Anita, diuen en realitat les notícies, però no tinc jo confiança per a tant-, viuda del famós cantant Manolo Escobar. I llegir-ho m’ha fet recordar episodis de la meua infantesa, alguns dels més remots.
Si sé que era la viuda d’aquell home no és perquè n’estiguera al corrent, sinó perquè els mitjans ho han destacat als titulars per poder convertir la desgràcia de la mort d’aquesta dona en una cosa ben noticiable. I si la informació m’ha refrescat la memòria és perquè el nom de Manolo Escobar el tinc indirectament, però inevitablement, relacionat amb una època de la meua vida en blanc i negre.
Com és d’esperar, la relació no era directa, ni de bon tros, però m’és difícil no lligar mentalment el nom del cantant amb un temps, un espai i una persona. La ‘sinyo’ Maria era l’ama d’una casa a la Malva-rosa -un antic xalet d’opulència malbaratada- on hi llogava habitacions i llits, i cada vegada que a la ràdio franquista sonaven les cançons d’Escobar havia de recordar a la clientela tota devanida que eren del mateix poble.
Ara em perdonaran vostés si dubte, al cap de prop de 50 anys, si allò era literalment cert o volia dir que eren tots dos d’Almeria en el sentit de província, o… Té igual. La dona n’estava ben pagada, i tots ho havíem de saber. I jo crec -torne a dir que fa tants anys- que als clients ens tenia ben bé igual. Per a nosaltres era molt més important mirar de passar de la millor manera possible el temps en aquella casa trista i decaiguda, on compartíem tan bé com podíem cambres fosques, llits desballestats i subnormalitats diverses. Si no pose cometes a subnormalitats és perquè era així com ens definia el règim que ens havia creat. Tinc guardat el certificat que ho diu. Diagnóstico: subnormal.
Jo llavors no ho sabia, és clar. Encara estava aprenent a llegir i començava a sentir parlar en castellà. Allà, a banda de l’ama andalusa del negoci ruïnós que era aquella casa, hi veníem gent de tot arreu de l’estat perquè enfront hi havia el sanatori on, amb voluntat però sense massa traça, miraven de tractar uns xiquets a qui una mala coincidència biològica regalà el contacte indecent amb el virus de la pòlio. Una coincidència biològica, però, sobretot, una ‘negligència’ criminal de l’autoritat competent -negligència diuen alguns: potser; criminal, segur. La veritat és que més aviat sembla que el règim del general Franco es va desentendre sense remordiments de les vacunes que haurien frenat una epidèmia que segons ells no existia, encara que sí que n’existien -i existim- els afectats. A milers.
De manera que la mort d’una dona per a mi completament desconeguda m’ha dut a escriure açò. Perquè m’ha activat en la memòria profunda aquella relació. I perquè per a aquells que vam superar amb vida el conflicte biològic, el dia a dia s’oposa feroçment a l’argument cínic dels qui es neguen a condemnar i jutjar el franquisme més enllà de fer-ho de boqueta i diuen que això només serveix per a remoure el passat i velles ferides. Quin passat? El que és inevitablement present cada dia, cada hora, cada moviment? I no ho dic pel Borbó. O sí?