Gàlim

Aquell dia vam acabar esmorzant en Aielo de Malferit, en el bar del tio Luís (que en glòria estiga) on feien uns entrepans de repica’m el colze. Era diumenge de matí, i havíem eixit de casa amb la pensamentada d’anar a a Sueca a visitar Joan Fuster. Així, només perquè sí. Com si el coneguérem.

La vespra, jo havia fet alguna consulta pròxima a la víctima del nostre intent de destrellat, qui m’assegurà que el viatge seria debades, que faríem pala si ens hi presentàvem sense cap motiu ni excusa. Ho vaig explicar a la resta d’expedicionaris, als quals vaig fer convindre de la poca sensatesa de l’excursió, i de les bondats dels entrepans del tio Luís.

Això, aquesta història, és l’única relació que he tingut amb la casa de Joan Fuster, un lloc de pelegrinatge per on han passat amics, coneguts, saludats, acompanyants de coneguts, i molts altres passavolants. Però un servidor no s’hi havia acostat mai. Fins la setmana passada.

Hi vaig anar dijous, per qüestions diguem-ne laborals, i vaig poder veure com quedarà el Museu Fuster que diu que no tardaran a obrir. Me’l van ensenyar, junt amb les dependències ja existents del que és l’Espai Joan Fuster. És difícil no sentir-se una miqueta impressionat entre aquelles parets per on van rebotar tantes idees que aquell sant home, com li diu encara l’amic David Mira, va saber ordenar i explicar. Només una miqueta, però profunda.