No recorde com va ser que vaig descobrir Leo Ferré. Aquells altres, més o menys de ‘moda’, com Brel, Brassens o Moustaki els vaig conéixer en els anys d’institut, però aquest altre home no. Ara té igual això.
El cas és que des del primer moment em va causar una gran impressió, i tot i que em costava déu i ajuda d’entendre el seu llenguatge, el seu discurs, el conjunt sonor em proporcionava idees, sensacions, inquietuds.
Hui fa cent anys que va nàixer aquell autodidacta d’ulls petits i grans partitures i conviccions anarquistes. Es va morir el 1993, i no molts mesos abans havia actuat a València. Paco Muñoz em va dir d’anar a veure’l: ‘No crec que torne ja per ací’. No li vaig fer cas, malauradament.
(…)
Amb el temps,
amb el temps tot se’n va,
i et sents envellit com un cavall rebentat
i et sents ert en un llit d’atzar,
i et sents ben sol, però tranquil,
i et sents estafat pels anys perduts…
Llavors, realment
amb el temps,
deixem d’estimar
——
(…)
Han votat i votaran
Com qui es pren un barbitúric
Han ficat la República
Dins una proveta
Els experts han analitzat
Què hi quedava al fons
No hi havia res: només un poc de fang
(…)
Shakespeare també era un terrorista
Words.. words… words… deia
Videla ?
En italià : BUDELLA, budell
En francés : BUDELLE, budell
En argentí?
Aneu i ho sabreu!
Words… words… words… words…
Per a boçar…
Ben cert!