24 de juny de 2019
0 comentaris

Molt bon estiu, profes i mestres

1.

En tinc quatre de primer a l’examen de recuperació de socials. Ja veig d’entrada que no hi haurà manera: la Ib no sé nada, a l’Uc li fa mandra escriure, el Da pregunta coses que no pot preguntar i la C alliçona els altres, el año que viene me pongo las pilas profe. Calleu, esteu fent un examen. Un examen que us he deixat treballar a casa i que ara repetiu. Però acabem fent la xerradeta: ja us hi podeu posar ja, que a segon sí que patireu. Cap ni un ha fet l’exercici del mapa de la mediterrània, situar quatre coses, entre d’altres coses el lloc on som. Ni amb la inconfusible silueta de la bota d’Itàlia saben distingir què és mar i què és terra. M’estàs pintant l’Àfrica de color blau! Almenys la de que la Terra gira al voltant del Sol sí que l’heu respost, no? Veiam, veniu a la pissarra. Torno a dibuixar, per enèssima vegada, la silueta del mediterrani. ¿Teniu clar ja que el mar on us banyeu quan aneu a la platja és el Mediterrani? ¿Que a l’altra banda hi ha l’Àfrica i que nosaltres som a Europa? I Espanya on és? No, a l’altre cantó. Tot el dia amb l’arribaespaña i no sabeu ni on és! I Catalunya? Un triangle aquí dalt. ¿Y eso pa qué sirve? Com a mínim per saber que hi ha milers de refugiats ofegant-s’hi cada any, que ja tens edat per saber-ho. Ib, ¿no et pica la més mínima curiositat per on passes quan vas al Marroc a veure la famíla? Aquesta tarda ho busques! Marxeu de vacances almenys situant on és el poble on vivim. Ara ja ho sabeu, eh? Però demà mateix hi tornaríem a ser…
L’Uc té un TDA-H de cavall, cada any canvïa de cole pels seus pares separats i les diverses parelles que tenen; la Ib té uns pares grans i absents, i aquest any ha après a entrar a l’aula civilitzadament (quan s’enrecorda) i a no llençar coses per la finestra; el Da està forrat i té el què vol menys afecte, i ell i sa mare són mentiders compulsius i sempre descoordinats a l’hora de justificar les nombroses faltes d’assistència; la C, diagnosticada encara no sé com de dislèxia, ve a l’institut només a fer relacions socials. Sovint són l’ase dels cops, per part de companys i també de massa professors.
Se m’acut un darrer exercici: el Da i l’Ib no van aparèixer a l’exposició oral del Treball de Síntesi, me la deveu. La C i l’Uc seieu al meu costat que farem de tribunal. Faig que l’Ib ens expliqui, en català que pots vinga, el seu darrer cap de setmana a Montpeller per assistir a una boda musulmana. Pregunteu pregunteu. I la Ib s’allibera. I el Da un viatge a Eurodisney. Val, atura’t aquí que vas massa ràpid: ara la darrera part en romanès. Ulls com taronges, no entenem res. Més preguntes i més respostes. ¡Eh! yo también quiero en marroquí, s’exclama l’Ib. Marroquí? O àrab, amazic o rifeny? Dirigeixo una classe interactiva amb quatre alumnes en què tots pregunten, es pregunten, i responen. Complicitat, afecte i el despertar de la curiositat. Estic visquent un bocí d’utopia. Se’m posa la pell de gallina. A prendre vent competències, dimensions i rúbriques de merda: tots aprovats.

2.

Retorno a les Termes de Sabadell, el meu anterior institut, a la festa de graduació de 2n de Batxi. S’hi acomiaden els exalumnes que vaig tutoritzar a 3r i a 4t. Gràcies a la Carme i la Sílvia m’hi esperen, i em fa moltíssima il.lusió retrobar-los després d’haver marxat per viure una nova aventura al Baix Llobregat. Arribo tard i tinc una entrada inesperadament triomfal: em reconeixen feliços i la platea s’alça a saludar-me i abraçar-me efusivament. També arriben altres exalumnes que van fer cap a cicles i el món laboral. Alguns em vénen a explicar com se n’estan sortint i com els agrada el què fan. D’altres em miren tímids de lluny. Durant l’acte els vaig observant com han canviat mentre els donen el birret.
Parlo ara amb una, ara amb l’altre, amb els que puc, amb d’altres no en tindré la oportunitat. Com aneu? Heu sigut feliços? I ara què? La sele bé? També amb alguna mare que al seu moment va ser molt pesada. No goso dir-los com els he trobat a faltar, com encara els estimo, com m’hagués agradat fer derivades i integrals amb ells; no s’escauria, avui el tema és un altre. Soc aquí per fer un homenatge al seu esforç i graduació.
La sensació és estranya, més aviat trista. Jo encara estic amb la ressaca del viatge a Itàlia, del comiat de fa dos anys; en tinc el record ben present i els he enyorat i trobat a faltar profundament. Ells i elles han passat dos anys de batxillerat ben intensos, en què han viscut de tot. El que per mi és un buf, per ells és una eternitat. El que per a mi és ahir, la festa de carnaval, el túnel del terror o les colònies de 3r, per ells i la seva curta vida és un passat llunyà.
M’escapuleixo sense dir gaire més, sense ànim per acomiadar-me, i encara me’ls miro entre la multitud un cop més, com un espectre del passat. Deixen l’institut, ara ja no hi seran, ara sí que ja no els veuré més. Definitivament esdevindran record i història.

Molins – Cerdanyola, juny de 2019

GT-39: Croàcia (1/2)
05.10.2017 | 7.42
Ebre Avall
26.08.2006 | 5.52
Rauxa
08.08.2008 | 9.54

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.