GT-34: Moscou i Sant Petersburg, amb un epíleg a Londres

Distàncies. Sobre el mapa eren uns vint minuts a peu. A priori havia de ser fàcil. Però baixo del tren que m’ha portat des de l’aeroport i em trobo dins d’una gran ciutat, en una gran plaça amb diversos carrers que hi arriben. Veiam, primer més val que esmorzi. Sóc molts i molts quilòmetres est enllà però només he hagut d’avançar el rellotge una hora; encara no són les sis del matí però malgrat el cel gris ja és ben clar. Sort que una de les cafeteries de l’estació és oberta i puc fer el primer contacte amb una cambrera simpàtica i llegir un diari rus editat en francès. Segons el plàning he de fer uns vint minuts a peu cap al sud: però on collons és el sud? Al cel cap pista d’intensitat més lluminosa que indiqui on és el sol. Si el tren venia del nord i m’ha deixat en aquesta orientació, el carrer hauria de ser aquest. Però resulta que la via fa una corba abans d’arribar i que, sense saber-ho, començo a caminar cap al sud-oest, allunyant-me de l’objectiu. No triga a assaltar-me la inquietud: camino i camino i no arribo a la gran avinguda perpendicular a on hauria d’arribar. Intento preguntar a algun vianant, però ni amb mapa ni amb gestos em faig entendre, res d’anglès. Els carrers em semblen d’una distància infinita, però finalment arribo a una plaça a on hi ha una boca del metro: salvat! [Ms, dt7m]

I vet aquí el famós metro de Moscou. Trec el bitllet de la màquina, no sense dificultats, que encara no domino la moneda, i passat el torn cal baixar per un túnel interminable. Tant a Moscou com a Sant Petersburg l’estructura sempre és la mateixa: tres escales mecàniques, una en cada sentit i la central aturada per si una de les altres dues s’espatlla. Arribaré a cronometrar el temps de baixada/pujada: gairebé dos minuts! I a molta profunditat, tres crugies cobertes normalment amb volta de canó: la central conformant una ampla nau des de la qual s’accedeix, a través dels intercolumnis a banda i banda, a les andanes i les vies respectives. Il·luminen l’espai grans lluminàries i els paraments són coberts de marbre, ricament decorats amb mosaics, o motllures, o relleus, o fins i tot vitralls. Els símbols i al·legories referents a la vella URSS i a la classe treballadora s’escampen pertot. Aquí un músic i els seus instruments fent parella amb un pintor i els seus estris; un obrer industrial amb el mall i una pagesa amb la falç; un arquitecte amb els plànols i un…què és aquest? Un polític comunista? Diuen que Stalin va voler construir les estacions de metro com els “palaus del poble”. Com a concepte no està gens malament, però hi ha alguna cosa que falla: això està a rebentar de gent, inevitablement brut, i aquesta mena de palaus no són el mateix sense els luxes, les refineries i la cort d’aduladors que tenia l’antiga aristocràcia. [acr]

1

Semblava que estava salvat però tot això és molt complicat: no veig cap mapa de la xarxa, només se’n troba un de petitó per estació, i l’alfabet ciríl·lic em complica les coses molt més del què em pensava. Vaig fer bé de guardar al mòbil una foto del plànol del metro, tot i que amb els noms en alfabet llatí i sovint incomprensiblement canviats. Es pot anar intuint perquè hi ha lletres que coincideixen, i els propers dies m’aniré acostumant a que la C es llegeix com una essa, que la nostra pe s’escriu amb una mena de pi grega majúscula, que la jota és com una x de tres pals molt majestuosa… Aconsegueixo situar l’estació on sóc i saber que he de fer dues parades, transbord, i dues parades més. I ara cal saber quina és la bona direcció: a les parets sobre la via hi ha les properes parades de la línia, però cony, ni a un cantó ni a l’altre sóc capaç de veure-hi l’objectiu. La gent passa ràpid i indiferent, no goso a preguntar ningú, no m’entendran i encara m’embolicaré més. Provo sort, un cinquanta per cent per encertar-la. No en tinc. Me n’he anat en direcció contrària! Encara bo que la freqüència és altíssima i passa un tren rere l’altre. Toca fer quatre estacions cap enrere, doncs, i el transbord que es fa fàcil superant algunes escales que pugen i baixen tot seguint el color de la línia buscada, que això sí que no falla. De nou toca esbrinar, sense èxit, la direcció indicada. Aquesta deu ser aquesta? O aquesta? Torno a provar sort, cinquanta a cinquanta, aquest cop hauria d’encertar. La puta d’oros! Altre cop he d’anar enrere…

Finalment emerjo a la superfície, descobrint que s’ha posat a ploure, i que Déu n’hi do com plou. Sé en quina cruïlla sóc però amb els noms dels carrers em passa igual que amb les estacions de metro: encara incapaç d’identificar-los. I com que tinc un mal dia evidentment me’n vaig, de nou, en direcció contrària. Bona estona després arribaré a l’allotjament esgotat, xop i afamat, i encara m’hauré d’esperar tres hores per accedir al pitjor zulo on m’he fotut els últims anys. I després de la meva odissea particular no em rebrà una Penèlope, no: una recepcionista antipatiquíssima que parla amb desdeny un anglès mínim i que ni m’entén ni em vol entendre, ni l’entenc ni es vol fer entendre. Serà filla de puta!? Però què collons li he fet? [Ms, dt7m]

La caminada fins al Monestir Smolni (1748-64) de Sant Petersburg ha sigut, com s’ha fet habitual en aquest país de llargues distàncies, inesperadament inacabable. I no hi he pogut entrar pels pèls. Però almenys he pogut fer la volta a unes façanes que inconfusiblement han de ser d’en Francesco Bartolomeo Rastrelli (1700-1771), un italià nascut a París i integrat, des de 1716 i de la mà del seu pare Carlo, a la cort de Sant Petersburg. Plenes de “pastisseria”, garlandes classicistes de nata blanca, emmarcant paraments pintats de colors vius. En aquest cas de color blau cel; al Palau d’hivern i seu de l’Ermitage eren de color verd mar. Un regal a la vista, malgrat el cel molestament blanc grisenc. Per poc no em quedo sense sopar; encara bo que puc menjar dos plats precuinats en un bar que ja és a punt de tancar. Necessito tenir la panxa plena, que essent l’últim vespre, el vull allargar per viure més seriosament les nits blanques. I em passejo pel barri i pel Parc. En Mister Bean fa una ganyota des d’una paret. I Déu n’hi do la gent que hi ha, asseguts als bancs tot fent-la petar. M’acosto a aquella tribuna cantonera que he vist des de lluny. I sí, són quarts de dotze i el cel és curiosament blanc, hi ha alguns núvols blavencs, i els fanals ataronjats encesos ajuden a recordar que som de nit tot i ser encara clar. A una pista de bàsquet streetbolera un nano hiperactiu tira una vegada rera l’altra, compulsivament i sense cansar-se, a una cistella encara massa alta per ell. La mare se’l mira i jo també, fins que la pilota descontrolada arriba on sóc. La prenc pels capcirons, dominant el tacte. Colze en angle recte i mirant avall, flexió de cames i molla en vertical prolongant l’impuls cap al braç, que s’extén i culmina el tir amb el cop de canell. Paràbola perfecta i xofff. Què noi?, sóc un crack o no sóc un crack? Intercanviem un parell de tirs però de seguida el nen torna a acaparar la pilota, ansiós. La mare li recrimina alguna cosa: que no sigui tan acaparador i que també em deixi jugar a mi, suposo. Amb un somriure m’acomiado i li transmeto que no passa res, que no es preocupi. Malgrat les distàncies i algunes antipaties, no som tan diferents. Persones humanes, al capdavall. [StP, ds18v]

2

Litúrgia. Després de tanta grisor i pluja ha sortit el sol i el cel torna a ser blau. Caminadeta cap al centre i primera foto del viatge a la façana del famós Teatre Bolxoi. Grans espais, dificultat per travessar avingudes, les muralles del Kremlin, passar pel Museu d’Història et voilà, la gran Plaça Roja amb la catedral de Sant Basili i les seves cúpules de bulb al fons. I a mà esquerra, més discreta però igualment colorista, l’anomenada catedral de Kazan. Hi entro per fer un primer contacte amb l’Església russa, una de les branques del cristianisme ortodox, amb patriarcat a Moscou i escindida en el seu moment de la bizantina. Els paraments són plens d’icones de sants, cadascun amb les respectives espelmes d’ofrena i amb els seus devots particulars. Les dones es cobreixen el cap amb un mocador a l’entrar. Em fixo que els feligresos es persignen fent el senyal de la creu tres vegades seguides, fent el moviment molt obert, anant fins al límit de les espatlles i culminant-ho amb una genuflexió, la qual cosa els fa semblar més fervorosos que a occident. Diria que allà es fa una sola vegada, i que la reverència no és habitual a l’entrar. O potser sí que també es pot fer tres vegades, en mode complet i com vaig aprendre de petit: “Pel-senyal-delaSanta-Creu (sobre el front), dels-nostres-ene-mics (sobre la boca), desllireu-nos-Senyor-Déu-Nostre (sobre el pit), ennomdelpare-delfill-idel’esperit-Sant (del front al melic), Amén (i petó)”. Deuen dir el mateix però amb tres senyals de la creu grossos? També veig que aquí fan els braços de la creu de dreta a esquerra, quan jo sempre ho he fet d’esquerra a dreta, i com més recollit. Curiós. [Ms, dt7t]

3

Després d’un matí repassant la història canònica de l’art occidental al Museu Puixkin, nodrit de les col·leccions imperials, estic força cansat i això implica que no tinc esma per buscar un bon lloc per dinar. Una paradeta de Hot-dogs davant la Catedral del Crist Sang Vessada m’alliberarà ràpidament de la gana. No sé per què, cada cop que penso en aquesta església, la principal i més imponent del país, em ve al cap en Boris Ieltsin. Potser perquè en algun lloc he llegit que es va reconstruir l’any 2000 i sota el seu mandat? Havent voltat les seves quatre façanes pràcticament idèntiques de bon matí, ara puc entrar-hi per constatar, de nou, la forta devoció dels visitants a les múltiples icones planes, que hi ha a cada racó de paret o situades sobre faristols. La gent s’hi atansa per tocar i besar el vidre que les protegeix, brut i greixós de tants nassos que l’han tocat. [Ms, dc8mg]

He estat a punt de cometre l’enorme bestiesa de fer una cua interminable a la guixeta per treure l’entrada al Kremlin. Però, encuriosit i com un cop de sort, m’he atansat a les màquines expenedores i he descobert que la podia aconseguir sense esperar-me ni un segon. Encara no entenc què hi fa tota aquesta gent aquí [aconseguir l’entrada per al tresor, que va a part]. Passo el pont sobre els jardins d’Alexandre i accedeixo al gran recinte circumval·lat per la característica muralla de maons rojos i les seves imponents torres. Un gran teatre de construcció moderna, palaus d’arquitectura clàssica, el Tsar dels canons i primera parada: les cambres dels Patriarques, amb accés privat a l’Església del Concili dels Dotze Apòstols (1656). Vestits, mobiliari, tapissos i orfebreria que em traslladen al XVII, època dels primers patriarques russos després de l’escissió de Constantinoble el 1589. Per fora, un conjunt blanc i compacte modulat per diverses arcuacions falses, en el qual destaquen les cinc cupuletes blaves i els respectius i esvelts tambors de l’església pròpiament dita, alçada sobre dos passos arcats que dónen accés a la plaça de les catedrals. A dins, hi destaca un iconostasi daurat vingut d’un altre temple. Com ja vaig veure ahir al monestir Novodevichi, un iconostasi consisteix en una mena de retaule molt pla, opac i ordenat en files i columnes, constituït d’icones de diferents Sants o episodis bíblics. Aquest parament, doncs, separa la zona dels fidels d’un espai posterior sagrat, a on hi ha l’altar i al qual s’accedeix per les Portes Santes, situades al centre i que sempre veig tancades. Els quatre pilars estructuren una planta central de nou espais des dels quals es projecten les cinc cúpules: una de central un pèl més àmplia, i les quatre restants des dels espais cantoners; he llegit que si n’hi ha cinc corresponen a la de Déu i els quatre evangelistes, i que si n’hi ha tres llavors es dediquen a la Trinitat.

El mateix esquema segueix la més estreta i amagada Església de la Deposició del mantell de la Mare de Déu (1484), però com que és més petita, de la coberta només en sobresurt una destacable cúpula daurada. Aquí l’iconostasi té continuïtat als frescos de colors ben vius que omplen tots els paraments i voltes de les naus, amb profetes, Sants, i altres personatges bíblics, eclesiàstics o principescos ben encasellats.

4

I ara sí, una mica de cua per entrar a la primera de les grosses: la Catedral de la Dormició (1476, arquitecte italià Aristotel Fioravanti), que reprodueix a escala més gran i àmplia tot l’esmentat anteriorment. Els frescos llampants, l’iconostasi amagant l’altar, i aquí, a diferència de les anteriors, els quatre pilars són de secció circular, ajudant a que la sensació sigui d’un gran espai unitari. ¿Se’n podria dir, com a Tortosa o Vic, planta de saló? Al peu dels murs hi ha disposats diversos sepulcres en forma d’urna, de diferents patriarques i metropolitans. És en aquest indret on es coronaven els tsars, s’elegien els patriarques i s’oficiaven altres cerimònies d’Estat; davant l’iconostasi hi destaquen, doncs, tres trones elevades, ricament decorades i cobertes amb sengles baldaquins, destinades a allotjar els culs del tsar, la tsarina i el patriarca. A fora surto a la gran plaça central, ara ben assolellada, tancada a l’est per la gran torre blanca del campanar i el seu conjunt: un edifici alt, ample però molt estret, que sembla que hagis de poder bolcar fàcilment. Llàstima que no m’hagi espavilat per poder-hi entrar. Abans de continuar amb les altres catedrals, torno a girar la mirada cap a la Dormició: un cos cúbic de color de pedra marronosa, modulat verticalment per pilastres que culminen amb una mena de viseres semicirculars tot prolongant la coberta. Els paraments, molt llisos, presenten a mitja alçada un ample fris d’arcs cecs que divideix l’alçat en dues altures; no a la façana est, a on hi apareixen cinc absis semicilíndrics molt discrets, sobresortint poc del volum general. El que sí destaca del tot són les cinc grans cúpules daurades, aquí ja bastant abulbades: no hi veig del tot la típica forma de ceba, semblen més com unes esferes dipositades sobre uns cilindres de radi un pèl inferior. Les que sí clarament aprecïo de bulb són les nou cúpules, també daurades i a l’altre cantó de la plaça, de la Catedral de l’Anunciació (1489). Com que a la Catedral de l’Arcàngel hi veig cua per entrar, em dirigeixo primer, doncs, a l’Anunciació. Aquí tornem als pilars quadrats i al tamany menor de l’Església, per bé que aquesta només és el cor del conjunt de l’edifici, essent envoltada per altres galeries i estances a nord, oest i sud. Aquests afegits van ser edificats uns setanta anys després, culminant el conjunt unitari de les nou cúpules i unes cobertes de careners múltiples que també són de color daurat. Si aquesta tenia un ús més privat per a la família reial, la Catedral de l’Arcàngel Miquel (1508, Aleviz Novy) torna a les grans dimensions per a l’ofici dels funerals d’Estat. D’una blancor i modulatge semblants a l’anterior, aquí hi destaquen els frontons semicirculars de façana en forma de petxina i la diferència entre les cúpules: de bulb i daurada la central, blaves i semiesfèriques les quatre secundàries. A l’interior hi descansen els sepulcres dels prínceps moscovites previs al Tsars, i les primeres dinasties d’aquests d’abans que Pere I traslladés la capitalitat a Sant Petersburg. Hi veig el famós Ivan IV el terrible, primer Tsar després de casar-se amb l’hereva del darrer emperador bizantí, i que en un atac d’ira va pelar el seu propi fill, que reposa al seu costat. Bonica companyia! Els núvols vénen i van molt ràpid, i ara fins i tot comença a espurnejar. Acabo de voltar per les parts visitables del recinte, i com que hi ha gana vaig a buscar dinar a la planta dedicada a restauració del centre comercial que hi ha a tocar. Construït sota terra i ben connectat amb el metro, permet que la gent no es foti de fred a l’hivern. [Ms, dv10m]

Últim dia sencer a Moscou i veig cofoi que ja domino bé el moure’m per una ciutat tan gran i de llengua estranya. L’he clavat amb el carrer i d’aquí a pocs metres he d’arribar a la casa de Lev Tolstoi. Però ep, aquí a la cantonada m’apareix una Església de barri amb molt de moviment: hi estant fent missa, així que aprofito per entrar-hi a veure els ortodoxos en acció. És un edifici que, partint de l’estructura cúbica habitual amb les cinc cúpules, es prolonga amb un cos adjacent que culmina amb un gran campanar acabat de forma piramidal. Els panys de paret són pintats de blanc però les motllures decoratives combinen el roig i el verd, que amb el daurat dels bulbs fa un conjunt ben llampant. A la botiga de souvenirs religiosos compro una petita espelma per encendre i entro a dins: com a d’altres esglésies de barri que he anat veient, el sostre és baix i d’escala molt humana, per bé que de llums àmplies i cobertes de volta, amb grans pilars quadrats on s’hi disposen icones i més icones. No hi ha bancs, així que els fidels segueixen a peu dret el sermó del sacerdot, barbut i amb el barret cilíndric característic. Abans d’entrar les dones es cobreixen el cap amb un vel i, en un costat i sense cap intimitat, un altre sacerdot també dret atén una cua de devots que volen confessió, o potser només una benedicció. Quan li arriba el torn el penedit s’agenolla mentre el capellà li cobreix el cap amb la seva estola, i després s’aixeca mentre aquest segueix amb les oracions. Tot a la vista de tothom, ben al contrari dels confessionaris catòlics, foscos i tancats, que segons com foten por. Potser és que aquí no deuen explicar secrets…En acabar, les senyores grans de la parròquia reparteixen des d’una taula una mena de galetes dolces i una mica de te. [Ms, dg12m]

URSS. La visita al Museu d’Història russa se m’ha fet feixuga: l’edifici, que tanca la Plaça Roja pel nord, és interessant però l’exposició és ja una mica tronada, antiquada, i a dins hi he passat fred. Si més no, hi he vist una mica d’arqueologia de les civilitzacions prèvies a la que tots coneixem dels russos. Albirant Sant Basili i els seus gelats de cucurutxu al fons, a mà dreta em queda el mausoleu d’en Lenin, una mena de monticle generat per prismes de marbre roig i negre, dins del qual hi reposa la mòmia del líder revolucionari. No hi veig manera d’accedir-hi, i de tota manera vaig llegir que l’accés era bastant restringit i a hores molt concretes; per pura morbositat, m’hagués agradat fer un cop d’ull al seu cos jacent i etern, de cara groguenca. Però a mà esquerra, i posant per fer-se fotos amb els turistes que accedeixen ansiosos al GUM, m’apareix de cop en Lenin ressucitat, i a més en companyia d’Stalin. Talment com dos pallassos en un parc d’atraccions, perseguint a uns turistes que els sembla graciós i que a més s’hi deixen els calers. Sense haver aprofundit massa en el tema, a en Lenin el tinc com el fundador de la URSS, el líder revolucionari que va aconseguir portar a la pràctica tota la teoria prèvia del socialisme; però d’Stalin, el seu successor, el que em ve al cap són les purgues i tota la gent que va pelar per arribar al poder, i per mantenir un sistema que a la pràctica no s’aguantava per enlloc. És a dir, la imatge d’un dictador genocida. No sé si aquests Lenin i Stalin com a icones turístiques, doncs, em semblen de massa bon gust. Algú s’imagina un Hitler rialler fent-se fotos amb els turistes pels carrers de Berlín? [Ms, dj9m]

6

Una de les coses que em desperta més interès del període històric de la Guerra Freda és la cursa espacial que les dues potències en disputa van exhibir. Tot i que no m’atreviria a ser astronauta, m’entusiasmen els llibres i pel·lícules que parlen sobre els viatges a l’espai: Wall-e, Gravity, Interstellar, o la llunyana 2001, encara que quan la vaig veure de petit no va fer més que angoixar-me. Ep, el tema de les naus, coets i la manera realista de com s’hi pot viatjar; no pas les d’extraterrestres i bitxos raros. Així, una visita que tenia apuntada al planning era la del Museu dels Cosmonautes. Després d’un bon esmorzar a l’Starbucks, prenc el metro fins a l’objectiu, que es presenta amb una mena de monument metàl·lic imponent, que representa un coet enlairant-se cap a un cel ben tapat de núvols, avui amenaçadors. Una primera sala mostra rèpliques a escala real de diferents satèl·lits que s’han llençat a orbitrar la terra, alguns gossos viatgers dissecats que es van utilitzar com a conillets d’índies, entre ells la famosa Laika, i em crida l’atenció una petita càpsula esfèrica per viatjar-hi una persona: de ben segur que l’Akira Toryama s’hi va inspirar per dissenyar les naus amb què viatjaven els Guerrers de l’espai i, per extensió, l’exèrcit d’en Freezer. Després, en un espai més gran, més maquetes de naus, peces, experiments, el transbordador especial que tinc fet en Lego, i fins i tot una rèplica de l’antiga estació espacial MIR a la qual s’hi pot entrar i veure com era. Entusiasmant. [Ms, ds11m]

Un casalot burgès estil Secessió, que em podria transportar a Viena. L’edifici ja em va cridar l’atenció dimarts a la tarda, sortint de la fortalesa de Pere i Pau i després d’haver visitat la Mesquita de cúpula blava que tant destaca des de lluny, i que en aquest cas em podria transportar a Istambul: descalçar-se a l’entrar, cúpula central, gran lluminària penjant, capitells de mocàrabs, catifa vermella, fidels agenollats i discrets pregant en direcció a la meca. L’arquitectura i les seves formes com a teletransportadors a l’espai. També a Cerdanyola, la tanca de pedra i ferro del jardí del MAC et pot portar a Viena, si tanques una mica els ulls. Però sóc a Sant Petersburg i davant d’aquesta casa de principis de segle XX que alberga el Museu estatal d’història política de Rússia. Base de pedra tallada i paraments de maó, elements decoratius de forja, cornises sobresortints, i una torre cantonera de base poligonal que allotja un bella tribuna des d’on observar el jardí, tot prenent un cafetó i unes pastes. Com a Barcelona, Viena o Brussel·les, també a Sant Petersburg la burgesia es va construir els seus palauets a la moda modernista, art nouveau o sessecionista que s’escampava arreu d’Europa. Abans de la Revolució, esclar. A dins, tot un repàs de la història de l’URSS, dels valors positius que representava i també dels seus punts foscos. A propòsit de l’Stalin rialler del GUM, prenc el següent apunt: entre l’agost del 37 i el novembre del 38, 1.700.000 persones van ser arrestades per les seves idees polítiques, 700.000 de les quals executades, “el gran terror”. Glups. [StP, ds18m]

7

Zoo. L’avi treu les entrades i al nét, que no ha deixat d’agafar-li la mà, li esclata la felicitat i la il·lusió a l’expressió de la cara. No crida ni fa rebequeries, la gorra d’àmplia visera ben cossada. Comenta amb l’avi i saltironeja somrient, i impacient, tot dirigent-se a l’accés del recinte. Després de tant d’esperar, ja arriba, ja hi són, ja entren! Aquest nano ara mateix és absolutament feliç, quedo fascinat i embadocat amb l’escena. Encara que totes les grans ciutats tenen el seu zoo, no em fa res perdre una tarda visitant el de Moscou. Fa poc temps vaig descobrir que passejar-me per un zoo, reposat i encuriosit, em provoca una sensació ben agradable. Malgrat que també evoca el debat pro-animalista: pateixen massa els animals? Caldria tancar aquests recintes exhibicionistes que degraden la seva condició d’éssers vius? La cara d’il·lusió que feia el nen quan ha entrat és impagable. Però també és cert que, quan veus el felí anant d’un cantó a l’altre de la gàbia, compulsivament i sense parar, entens que aquesta bèstia està patint. I molt. Però i la recerca científica? La preservació d’espècies en perill? I el despertar inquietuds i vocacions entre els més menuts? No tothom es pot pagar un safari. Vaja, no ho sé pas. Els goril·les mandregen i el goril·let graciós juga amb el cartró. El llop i la seva cara inquietant. La girafa. The oliphant! El galago senegalensis, que l’altre dia ens mostrava l’Steve Backshall, sempre tot flipat, fent canvis de lloc instantani de branca a branca. I hòstia, aquesta bestiola gràcil i ràpida, de moviments ben coneguts: el rei Julian!, és a dir, el lèmur de cua anellada. Això sí, els pingüins són bastant més avorridots i antipàtics que no pas el capità, el recluta, en Kowalsky i l’altre que no parla. No deuen ser de Madagascar… [Ms, dg12t]

8

Art. [1] El Museu Puixkin per estrenar el primer dia sencer a Moscou. Del poeta només en té el nom a mode d’homenatge, ja que de fet és, amb permís de les galeries Tetriakov, el museu principal d’història de l’art de la ciutat. És a dir, s’inicia amb una mica d’arqueologia prehistòrica, segueix amb les col·leccions egípcia, grega, romana, per passar després a la pintura de Renaixement, Barroc i fins al XIX. Talment com el Kunsthistorisches Museum de Viena o, a una escala bastant més enorme, el Louvre de París: museus avituallats a partir de les adquisicions imperials de l’època. Per mi són un regal, una visita imprescindible en qualsevol ciutat. Cony, aquí també hi ténen un tros de Partenó? Toc-toc, no, que és guix! Em crida l’atenció la sala de reproduccions de les més famoses escultures gregues, com les que veuré, poques setmanes després, al Victoria&Albert Museum de Londres, en aquest cas unes sales de mides descomunals i amb reproduccions també de l’arquitectura i l’art medievals. [Ms, dc8m]

[2] Després de travessar el Moskvà i reposar a un banc de fusta ergonòmic d’un parc ben agradable, arribo a la Galeria Tetriakov, secció art del segle XX. L’edifici és una caixa que em recorda per dins al Palau Veletrzni de Praga, per on es passejava aquella pseudoElena altiva. I de fet, construïda amb el mateix propòsit d’albergar les obres del darrer segle, en aquest cas d’autors russos. Una gran escalinata flanquejant la maqueta de l’arxiconegut monument a la IIIa Internacional, i un quadre monumental donant la benvinguda: The triumph of the victorious motherland, de Khmelko el 1949, a on els soldats soviètics entreguen, arribats davant el mausoleu de Lenin, els estendards presos als nazis. Quadres dins de quadres. I un soparet ben agradable a un modern restaurant-llibreria del Parc Gorki, davant mateix d’un espai per jugar a Lego amb unes peces gegants de plàstic tou. [Ms, dc8t]

9

[3] Dino collonudament bé a un restaurant self-service de la zona; tant, que hi tornaré per sopar. Anant amunt i avall com vaig, convé alimentar-se adequadament, i l’autoservei permet veure què et menjaràs sense embolicar-te amb noms que no entens. Un bon plat de carn, de pasta, o una sopeta calenta: sí, som al juliol i a Moscou hi fa fresca i, alternant-se amb el sol, van caient bons ruixats. La Galeria Tetriakov té la seu principal en un edifici d’estètica historicista, que evoca formes de flaire emminentment russa, medieval, com les que he vist a les esglésies del Kremlin. I és que el senyor Tetriakov col·leccionava art rus, obres d’artistes russos, i és aquí on ens hi podem endinsar seriosament. Tot i això, a partir del Renaixement l’art rus mira cap a Occident, els artistes russos també viatgen a Itàlia, i les divisions cronològiques són les mateixes, essent els estils completament assimilables. Podríem ser al Puixkin o al Prado, però enlloc de veure cartellets amb noms d’autors espanyols, italians o francesos, els veiem russos. Una vella coneguda dalt del cavall i la mirada arrogant de l’Unknown lady de Kramskoy. La lliçó de matemàtiques que busco però no hi és. La cara repugnanment greixosa d’una novaiorquesa entre retaules de fusta medievals. [Ms, ds11t]

[4] El Museu Ermitage de Sant Petersburg és una de les inspiracions del viatge: dos anys i mig enrere, a l’exposició a la seu d’Amsterdam sobre Pere I, va ser quan vaig pensar per primer cop que Rússia podia ser un bon destí. Un museu gairebé inacabable, el Louvre rus. De fet, el pas per París abans d’anar a Roma, amb l’excusa d’examinar i gaudir del Louvre, inaugura simbòlicament el meu tour per les grans ciutats europees, el 2012. Com a París, estic disposat a dedicar-hi dos dies si calgués. Però no caldrà: llavors salpava àvid i ansiós de veure tot el què havia estudiat a Humanitats i al Màster de Patrimoni, no em volia perdre res; avui, tres anys després i amb bastant més bagatge, ja m’ho prenc amb més calma, he après a seleccionar i buscar el què li interessa a l’ànima en cada moment. Somric fent cua a l’entrar mentre em miro la façana i penso en València, Madrid, París, Roma, Perpinyà, Amsterdam, Bolonya, Florència, de nou Roma, Nàpols, Granada, Viena, Praga, Berlín, Brussel·les, Palma. No em puc pas queixar. Finalment accedeixo dins del museu i abans de començar m’assec còmodament per estudiar el plànol i planificar el dia sencer que tinc per davant. Un complex museístic format per l’antic Palau d’Hivern de la família imperial i els diversos edificis Ermitage (el Vell, el Petit i el Nou), que ja foren construïts per allotjar les col·leccions artístiques dels monarques. Es pot fer el recorregut cronològic habitual, des de la prehistòria fins al XIX occidentals, amb l’afegit de civilitzacions més llunyanes, asiàtiques sobretot. I així el vaig fent, sense pressa. Moltes sales, riquíssimament decorades, o fetes amb diferents marbres de colors, eclipsen les obres d’art que allotgen; som en un Palau, tu. D’altres, d’antic ús institucional com la sala del tron, la del Pavelló o la capella daurada, són l’objecte propi de la visita. Mare de Déu, quanta riquesa. I pintures dels primeres espases de totes les escoles: Rafael, Ticià, Rembrandt, Rubens, Goya,…I com al Louvre, un quadre de Leonardo capta l’atenció fervorosa dels turistes: si a París és la Gioconda, aquí és la Mare de Déu alletant al Nen. Em quedo una estona observant l’escena. Una cua inquieta que no deixa veure res, i quan arriba el torn no és per mirar el quadre, no: és per girar-se i fer-se una selfie. Ni un, se’l mira. Estic per aturar-ho tot i exclamar-me, què collons esteu fotent? Però sou imbècils o què? Però ningú m’entrendria i a més em fotrien fora del recinte. Aguanto la gana fins tard i puc dinar al bar ja buit del museu, inadequadament petit i senzill. A última hora, em passejo ja pràcticament sol per unes sales mig camuflades de la planta baixa, les que allotgen arqueologia euroasiàtica; l’exposició es veu vella i antiquada, almenys fa trenta anys que no s’ha tocat. Fins i tot la vigilant entenc que em diu que aquí no hi ha res d’interessant; li responc que tranquil·la, que només hi vull fer un cop d’ull, ja no sé si mig en anglès o català o francès o italià. Tant se val, no m’entén ni m’importa, estic rebentat. Que no tocaré res, cony. No veu que sóc una persona civilitzada? Acabo i cap a “casa”. [StP, dc15]

10

[5] El Palau Mikhailovsky, que havia vist fent la volta pels seus jardins posteriors el primer dia, allotja el Museu Rus. Venint a ser una mena de Tetriakov però a Sant Petersburg, no era una visita prioritària, però sóc per la zona i decideixo entrar-hi, dinar-hi a dins, i fer la visita fins que tanquin a mitja tarda. L’encerto. Artistes russos seguint els cànons occidentals, un bust desafiant de Pere I, fundador de la “seva” nova capital de l’Imperi, Sant Petersburg. Mida assequible i recorregut clar al voltant dels dos patis d’aquest palau d’un dels prínceps de la cort, amb connexió a dos edificis adjacents. De nou, viatjo des de les icones medievals a les obres d’art russes més recents. Plou de manera abundant a l’hora de tancar, corredissa cap a casa, passant per l’Spar a comprar una mica de sopar. [StP, dv17t]

Literatura. Una clienta que em preguntava si tenia Guerra i Pau, i una nova edició en català que vaig adquirir finalment. La Keira Knightley fent d’Anna Karenina a un cinema gairebé buit de Perpinyà a on em vaig amagar amb gran plaer. I finalment, dos intents no reeixits amb la gran novel·la de Lev Tolstoi (1828-1910), que segueix a dia d’avui amb el punt a la pàgina 594. El primer cop vaig abandonar molt abans, perdut entre tants personatges de nom rus, que al final no sabia qui era qui. El segon cop vaig reeiniciar, anant fent-me un esquema per no perdre’m: els Bolkonski, els Rostov, el General Kutuzov, l’emperador Alexandre, aquest es casa amb aquesta, aquell és el fill de l’altra…vaig arribar a agafar el fil, però no les ganes suficients per acabar-lo. Massa maldecaps durant el curs. Tot plegat és el meu escàs contacte amb l’autor abans de visitar la seva Casa-Museu, i de fer una ullada a la seva biografia a la viquipèdia. Una façana de fusta i unes dimensions que em recorden la casa del pare a PennState. Cal que em calci unes bosses blaves per no embrutar. Habitacions per un munt de filles, una de les quals la preferida. Un gran menjador per als convidats, amb un desnivell estrany per tal d’ampliar-lo, i una sala per relaxar-se tot llegint o escoltant algú que toqui el piano. Que guapo que és el jardí, amb un monticle artificial i un pavelló d’estiu per fotre-hi berenarets a la fresca. I ep, l’estudi amb l’escriptori on treballava: intento imaginar-me’l, era aquí mateix, el seu abric, un paraigües. Quin paio. Inspiro. [Ms, dg12m]

11

Es considera Aleksandr Puixkin (1799-1837) el pare de la literatura russa moderna, l’inspirador de molts autors posteriors. A can Tetriakov de Moscou en vaig veure el retrat [d’Oreste Kiprenski] que il·lustra la majoria de ressenyes sobre l’autor: cabells lleugerament esbullats, les patillotes dinoucentistes arrissades, certa cara de mico…cony, em recorda en Gregori! Tot vorejant un dels nombrosos canals de Sant Petersburg, a mà esquerra tot pujant de la Nevskiy prospekt, m’arribo a la seva Casa-Museu, un casalot burgès entre mitgeres al qual s’hi accedeix, actualment, des del pati interior. En aquest pati l’estàtua de l’escriptor rep als visitants tot invocant el cel, barret de copa alta a la mà, armilla que no imagino pas groga i una levita que sí puc imaginar blava, fosca. Un romàntic contemporani de Goethe, que com el jove Werther va acabar prenent mal amb les pistoles. Si el personatge literari es va fotre un tret al cap foll d’amor, l’autor rus morí després de resultar ferit en un duel, organitzat per passar comptes amb un malparit que li rondava la dona. Com a can Tolstoi, aquí també cal calçar-se les mateixes bosses blaves; ara, però, enlloc de dues àvies simpàtiques t’atén una vigilant esquerpa, del tipus de persones que mostren sense complexes aquell odi a l’estranger propi de molta gent que viu en llocs turístics. Gravats, mobiliari, manuscrits, vistes al canal. La sala de jocs dels nens. I ep, la biblioteca on llegia i treballava: intento imaginar-me’l, era aquí, en aquest canapè de braços sinuosos agonitzant per la ferida de bala, la taca de sang, un paraigües. La mare que el va parir, quina manera de llençar la vida, tan jove i tot per salvaguardar l’honor. Quin paio. Inspiro. [StP, dv17m]

En Salvador Donat acaba guanyant la partida a en Sabbath, i retorno a la ciutat de València en companyia de la narrativa de Joan Francesc Mira. Purgatori ve a ser la segona part de la trilogia que culmina amb El professor d’història que tant em va captivar, i que s’inicia amb Els treballs perduts que encara no he aconseguit. De nou, un viatge paral·lel que s’accelera a les nits blanques de Sant Petersburg, quan se’m fa difícil aclucar l’ull amb tanta claror. Com pot ser que l’habitació de l’hotel no tingui cortines opaques? Em sembla increïble! Com ho van fer el professor Manuel Salom per Roma i Nàpols, Goethe i Tischbein per Berlín, o Pissaro i Cézanne per Brussel·les, el doctor Donat m’omple d’una enorme complicitat. Un metge rural solitari, reflexiu i bondadós, que va en moto i retorna a València per cuidar al canalla de son germà, un empresari faldiller al qui li queda poc temps de vida. Una història dura i entranyable a la vegada, que fa riure de tant en tant, i plena de reflexions filosòfiques. Com escrigué Jaume Cabré en la seva crítica, una sensació de “confortabilitat intel·lectual”. Un autèntic plaer, una magnífica companyia. [acr]

Revisió d’alguns capítols memorables d’El Crack, quina joia això del 3alaCarta, la veu calmada i reconfortadora de l’Arquillué explicant el teatre per dins, les capsuletes youtubeanes de l’Art en question, i avui, un dels vídeos que tinc guardats per veure en italià i que mai veig: veiam què tal la versió del Decameró de Pasolini. Entre aburrida i tronada, historietes de Boccaccio que ja em sonen d’haver vist en alguna altra pel·lícula, i amb alguna escena graciosa: la del capellà que explica que pot fer un encanteri per convertir una dona en euga. I una parella de pobres camperols ingenus, l’home vell i desdentegat, la dona jove i atractiva, que li supliquen que els ensenyi el sortilegi. Amb una euga podran fer més via en les feines del camp. I el capellà que d’acord, però cal que el marit calli passi el que passi. “Spogliate com vas venir al món”, “posa’t de quatre grapes com una cavalla”, penso en aquell “Que bello” de la peli porno italiana dels vuitanta, mítica el·lageminació italiana, bel·l·l·lo; el sacerdot que toca i magreja, invocant la transformació: que aquests cabells es converteixin en una preciosa crinera, que aquestes mamelles esdevinguin mamelles d’euga. I ara el moment més important, col·locar la cua!: i que li clava la cigala trempada des de darrera. El marit no pot més i esclata, “la cola non la voglio!!, la cola non la vogliooo!!“. Ah tros d’imbècil!, has engegat a la merda l’encanteri i se t’han follat la dona. [Ms, ds11n]

Imperi. Com Moscou, ahir a la tarda Sant Petersburg em va rebre amb pluja abundant i amb dificultats per trobar l’accés a l’hotel. Però el dia s’ha llevat lluminós i començo per l’origen: la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, començada a construir el 1703 com a nucli del què Pere el Gran, el primer tsar autoproclamat Emperador, volia que fos la seva capital. Mirant a Suècia i a Europa tot controlant el pas del riu Nevà des de l’illa a on es troba, la fortalesa és la típica ciutadella militar d’època moderna, encerclada per muralles de traç poligonal protegides per baluards, i amb accessos en forma d’arc de triomf barroc. Travesso el pont Ioannovsky, una primera línia de muralles, i accedeixo a l’oficina d’informació i venda de tiquets. Abans d’entrar per la majestuosa porta de Pere faig un segon esmorzar, el que mai falla: la paradeta de hot-dogs pels turistes. L’espectacular agulla daurada de la Catedral dedicada als dos sants que dónen nom a l’indret domina la fortificació i tota la ciutat. Però començo per un lloc més tranquil i introductori: deixant a mà esquerra la curiosa estàtua deforme del primer emperador, la casa del Comandant alberga una exposició sobre la història de la ciutat. Una ciutat, efectivament, ben europea; m’ho recorda, entre d’altres coses, una interessant maqueta d’un habitatge plurifamiliar que mostra per dins la vida quotidiana de les famílies més benestants pels volts de 1900. De nou flaire de Viena.

12

Sortint de l’exposició vaig cap a la Catedral (1712-33) dissenyada per un dels primers arquitectes europeus que van anar venint cap a Rússia, el suís de formació italiana Domenico Trezzini (1670-1734). De planta basilical i avui pintada de colors ocres, la catedral presenta una façana prou plana de pilastres i entaulaments, amb alerons curvilinis que alleugen la reducció de l’amplada de cada pis. Hi queda integrada una torre central que culmina amb l’esmentada agulla de 122 metres d’alçada. L’interior, que allotja els sepulcres marbrats però senzillament prismàtics dels Romanov, es veu riquíssim, amb grans lluminàries penjant, revestiments de marbres i estucs de colors vius, i nombrosos elements decoratius daurats, com els capitells, angelots, estàtues o el púlpit que abraça el darrer pilar a l’esquerra abans d’arribar a l’iconostasi. Que també és tot daurat i ben diferent dels vistos a les Esglésies del Kremlin. Aquí és més obert: més que una pantalla és un gran arc triomfal que no arriba al sostre, i les portes santes no són opaques sinó que són en forma de barri de jardí, permetent la visió del què hi ha a darrera. És com un retaule Barroc catòlic, però no col·locat al fons de la nau i darrere l’altar, sinó a davant. De fet, l’espai, il·luminat per grans finestres en els murs laterals que dónen a l’exterior, sembla més el saló luxós d’un palau que no pas una església. La visita continua per un passadís amb fotografies antigues de la ciutat, cap a la capella funerària dels Grans Ducs de Rússia, construïda a finals del XIX per ampliar la Catedral, que aquí ja no hi cabien. Una petita exposició explica que el 1998 hi van poder traslladar els cossos de la família assassinada de Nicolau II, el darrer dels emperadors russos, caiguts durant la Revolució de 1917.

L’entrada permet visitar la Presó, amb les cel·les disposades en els dos pisos d’un edifici de planta de corona pentagonal cenyit en un dels baluards. Presos polítics: primer liberals, obrers, gent de progrés que lluitaven contra l’antic règim; després víctimes de la opressió en què va acabar desembocant el nou règim comunista. Ara plou prou però prou poc com per menjar-me un entrepà sota un arbre. I una exposició sobre la construcció de la fortalesa, desafiant el riu i el fang. Ara surt el sol i pago per pujar a passejar al camí de ronda sobre la muralla: magnífiques vistes de Sant Petersburg a la riba oposada del riu. La Borsa, l’Ermitage. I abans de marxar, i tot i que és una mica car, entro a un petit museu de cera amb els principals personatges russos: a l’espai inferior de doble altura l’aristocràcia, des del posat magnànim de Pere fins a la desgraciada família de Nicolau II, passant per un desesperat Ivan el terrible que acaba de pelar el seu hereu, jacent als seus braços. En el balcó sobre aquest doble espai els escriptors i personatges de cultura. Les barbes d’en Tolstoi i, collons, quina nàpia que tenia en Gógol. Pujant les escales estretes per accedir-hi una vigilant de llarga cabellera s’ha adormit asseguda en una cadira. Fas un salt quan te n’adones que també és de cera. Te la mires bé. Hòstia, sembla que s’hagi de moure en qualsevol moment. Inquietant. [StP, dt14]

Últim dia a Sant Petersburg. Per aprofitar-lo bé vaig comprar un bitllet d’avió per tornar de matinada i estalviar-me una nit d’hotel, però diria que no ho faré més. Anar amb la maleta amunt i avall tot el dia és molt pesat; i les distàncies són massa llargues per deixar-la a l’hotel i recollir-la després. En fi, dedicaré el dia a sortir de la ciutat per anar fins al Peterhof, que és el Versalles o el Schönbrunn rus. S’hi va pel riu amb hydrofoil, una mena de vaixell sorollós i tancat, que fa pudor de gasolina i que va disparat. Em passo la major part del viatge de mitja hora llarga en un compartiment obert, per on et sobresurt el cap i pots prendre el sol i el vent que, per la velocitat, pica fort. I gaudir dels esquitxos de l’aigua. S’arriba a un petit embarcador que ja és l’accés al recinte i del qual no en pots sortir sense passar per caixa. I grans jardins geometritzats amb camins inacabables, amb diferents pavellons, follies, o fonts en els encreuaments. Enfilant el camí principal tot seguint un canal, de pujada, s’arriba a la residència-palau, davant el qual hi ha la majestuosa font de sortidors i cascades, plenes d’estàtues daurades: la foto famosa de l’indret. No veig cap guixeta per poder-hi deixar la maleta, ho pregunto però em diuen que no. Em deixaran entrar-la visitant el palau? No ho sé pas…saps què? Fora, és igual l’edifici, ja n’he vistos de similars. Em passejo i m’allunyo de la multitud pels jardins, que arriben arran de riu. Un Nevà que ja s’ha eixamplat immensament, com immensa és la pau que transmet amb les seves aigües tranquil·les. [StP, dg19]

13

Guillem I d’Holanda, Alexandre I de Rússia, Jordi IV d’Anglaterra, Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d’Àustria i Lluís XVIII de França. Els amos del món a 1815 després de la derrota de Napoleó. I la grandesa de les seves capitals imperials: Amsterdam, Sant Petersburg, Londres, Berlín, Viena, París, les que he conegut i disfrutat els últims temps. Mi-te’ls aquí tots plegats, presidint un petit saló-menjador a l’Apsley House de Londres. És a dir, a Can Wellington, el duc militar que va dirigir, per part anglesa, la Batalla de Waterloo de 1815 que significà la desfeta definitiva de Napoleó, i de les seves aspiracions de dominar el món. L’altre gran heroi anglès del període és l’almirall Nelson, que el 1805 ja havia derrotat l’Emperador francès a la Batalla de Trafalgar, deixant-hi la vida. Trafalgar i en Nelson moribund al pont del vaixell, i Waterloo i en Wellington segellant l’aliança amb els prussians: els temes de les dues immenses pintures que decoren a banda i banda la Royal Gallery del Parlament anglès. Si el primer morí en acabar la feina, el Duc de Wellington pogué gaudir d’un vida llarga i plena d’homenatges i regals. Entre els quals aquesta casa, una joia al bell mig de Londres, en una de les cantonades de Hyde Park. I les valuoses obres d’art que alberga. Com l’estàtua de tres metres i mig del seu “bon enemic” Napoleó en forma de l’atlètic i nu Déu Mart, esculpida per Canova, que es situa a l’ull de l’escala principal. Ser un tap de cigaleta petita i fer-te retratar com un Déu, heus aquí una de les avantatges de ser Emperador. Però no em puc entretenir gaire, he de tornar a Hoxton a recollir la maleta i marxar cap a Stansted. I a l’Express, un grup d’executius que divendres al vespre tornen a casa després d’una setmana de feina, entre ells la noia jove, meravellosa i vital acabada de casar. Ara fa tot just un mes que arribava a Moscou. I un de més apartat, de mitjana edat i que fa cara de molt cansat i se li tanquen els ulls. I després va venir Sant Petersburg, agafant l’alta velocitat russa. Comparteixen unes llaunes de cervesa, parlen animats, comença el cap de setmana. I la calor que fotia a Cerdanyola quan dues setmanes més tard vaig tornar de Rússia. L’endormiscat s’anima i s’afegeix a la conversa dels altres. Mataró i les Santes, i va, escapadeta de cinc dies a Londres per acabar-ho de rematar. Són simpàtics, el tren és ple i miren de no molestar els altres viatgers, sorry i un somriure de complicitat: alguna se n’adona que els escolto. Rememoro el camí fet alhora que paro l’orella. Encara me’ls tornaré a trobar a la terminal. [Ldn, dv7, d’agost]

Cerdanyola i Mataró, agost 2015-abril 2016.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*