GT-32: Brussel·les, notes, apunts i relat

0. L’autobús em deixa a Schumann, que ràpidament veig que és la zona “europea”, tot i que ni idea de cap a on és el centre…veiam, cap aquella rotonda. Al fons hi veig un mena d’arc de triomf monumental, decideixo acostar-m’hi. Fa un fred que pela però m’agrada, em posa en tensió i em ve una glopada d’eufòria, em sembla que fins i tot camino saltironejant d’alegria: ja hi sóc! Ahà, i després de topar-me inesperadament amb l’oficina de la Generalitat, descobreixo que sóc al Parc del Cinquantenari: situat i orientat. I primera constatació: tot i dubtar-ho, ha sigut gran encert venir amb les botes de muntanya, trepitjo neu i gel i les podré amortitzar més enllà d’un cop l’any. Monumentalitat per commemorar els 50 anys de l’existència del país: 1830-1880. Al llistat des de fa temps, la capital belga m’és, per ara, la continuació en forma d’Art Nouveau del que vaig respirar com a Secessió a Viena. La capital dels territoris de Flandes que un dia van ser governats per Felip el Bell, aquest dolent tant dolent que ens han pintat a “Isabel” de TV1. Tot i que comprenc que aquest tipus de sèries facin posar les mans al cap als pobres historiadors, jo en sóc un fan: intrigues polítiques medievals, mig star-system català actuant-hi. La segona temporada es va centrar en la conquesta de Granada, i vaig viatjar a Granada; la tercera s’ha centrat en la pugna amb el gendre borgonyó i acabo a Brussel·les. Hòstia…pot ser que una sèrie m’estigui marcant l’agenda? Em ve una mena de fortor dolça, que segons com embasca. Veig que prové d’una furgoneta…una paradeta de gofres ambulant; ja és mitja tarda i amb el tema de l’avió no he dinat, així que satisfaig l’estómac i carrego energia. A peu o en Metro fins a l’hotel? La maleta em pesa poc i té rodetes, me la jugo a peu, a veure què em pot sorprendre. El Manneken Pis, a partir d’ara en Manneken o míster Pis, que petitó, i buf, quina gentada congrega; em fa pensar en la Fontana di Trevi. Però per sorpresa, negativa, l’habitació que m’ha tocat, entaforada en el més profund d’un pati de ventilació interior. He de treure el cap per la finestra, i mirar cap amunt, per saber si ja és de nit o de dia. I el cony de wifi, que gairebé no hi arriba i va lentíssim.

 1. Dia de museus, sempre m’agrada començar les ciutats pel seu Museu de Belles Arts emblemàtic; en aquest cas són els Museus Reials, i quatre en un. Vaig ben lleuger però ben armat: les botes, l’anorac, el buf de la moto que no em pot tapar el nas perquè sinó se m’entelen les ulleres, un gorro de llana que em va una mica gros i que davant d’un edifici de vidre descobreixo que fa m’assembli a un Barrufet Negre,…i tot plegat sense motxil·la: perquè uns Reis que s’han avançat m’han concedit el caprici d’un iPad mini que em cap perfecte a la butxaca de l’anorac. És fantàstic, ordinador i comunicació, màquina de fer fotos, tots els llibres que hi vulgui…i aquest cop amb dos companys de viatge ben especials: Paul Cézanne i Camille Pissarro, maldant per vèncer l’Acadèmia i esdevenir dos pintors reconeguts, a “El Fracassat” de Martí Domínguez, magnífic autor que últimament m’està permetent, no només viatjar en el temps i en l’espai, sinó també fer tot un curset d’Història de l’Art. M’esgarrifa el formigó mal curat que veig en un edifici molt gros a mig construir, que fins i tot ensenya les armadures en molts punts; no sé pas si ho repararan abans de vestir de l’estructura…vaja vaja, que al bell mig de l’Europa civilitzada també es fan les coses de qualsevol manera! I començo pel Magritte, que d’entrada l’únic que en sé és que assocïo el seu nom a una pipa… m’encurioseixen especialment un parell de quadres molt foscos [de la sèrie L’empire des lumières] però que el cel de darrere és ben blau. Em fan mirar les fotos, m’han fet pensar en una que vaig trobar xula…bé, salvant les distàncies, si hi poséssim una farola encesa davant…mmm ara no ho sé.

El Parc del Cinquantenari

Vaig tirant enrere en el temps, les cames van pesant, i quan arribo a l’OldMastersMuseum, per veure la saga dels Bruegel, ja no em queda esma per res, hi sobrevisc més que visc. Això sí, mi-te’l en Marat! Recupero forces dinant i encara sóc a temps de fer un primer tast d’en Víctor Horta, als vells Magatzems Waucquez (1903-06), que alberguen el Museu del còmic. Malgrat que molt promocionat, em sembla senzillet. Tenia ganes de veure’l: en Tintin, els Barrufets, en Sergi Grapes…de fet, estic més estona llegint a la botiga que visitant el museu. A la catedral sí que ja m’han tancat, i no sé si és que tinc molta gana o què, però compro unes pomes boníssimes.

2. Matí de fer ciutat, zigzaguejant cap a l’est, que vull arribar fins al canal. En Vegeta, príncep dels guerrers, ataca des d’una paret. Retornant cap al centre, em fixo en alguns habitatges amb inscripcions de fins al segle XVI, poca broma. A la Grand Place, m’inscric a la visita a l’interior de l’Ajuntament per les 14:00 i fins llavors visito l’edifici oposat, la Maison du Roi, que com ja m’ensumava va ser molt ben refet per deixebles de Viollet-le-Duc. Interessant introducció a la ciutat, la d’aquest museu; i a l’últim pis una exposició temporal sobre la Gran Guerra, ara que en fa cent anys. Tot i mantenir-se neutral, Bèlgica va patir l’ocupació dels alemanys, fam i misèria. Són quarts de dues i m’assec al solet de la plaça, que alguna cosa fa malgrat el fred…em sorprèn com n’arriba a estar de baix; clar, som molt més al nord que no pas a Cerdanyola. Al magnífic Ajuntament, ens fa de guia un historiador molt gros, un 1,90 m, simpàtic, panxut i amb barba. Ja gairebé reconec tots els retrats de reis, entre Habsburgs austríacs i espanyols, i els pocs que ha tingut Bèlgica, que no ho són per la gràcia de Déu, sinó perquè el poble així ho vol. Em fa gràcia la paraula Burgmestre, que és el que tenen aquí, no pas le maire. Tot i haver-li dit que era català i de Barcelona, en explicar com va ser de dura la guerra contra el domini de la Monarquia hispànica, em demana disculpes irònicament, dient-me que no és que tingui mania als espanyols, eh? Cagundena, si en francès tingués prou capacitat de reacció li hagués respost que jo no només no sóc espanyol, sinó que a més encara pateixo l’imperialisme espanyol. Dino i decideixo que, si torno a l’hotel, d’allà ja no me’n mourà ningú; així que, si vull veure les campanades més val que segueixi voltant. Me’n vaig ara cap a l’oest, per veure el Palau reial i el Parc de Brussel·les, tot passant per la Galeria Bortier (1848). I retornant, ara sí que puc entrar a la Catedral de Sant Miquel i Santa Gúdula (curiós nom, aquest). M’hi estic gairebé una hora, fins que em fan fora, mirant-me-la bé; i amb la poca gent que hi ha i la pau inspiradora que suposa, puc seure a reposar, meditar, reflexionar, resar, pregar o el que se suposa que faig exactament. Potser una barreja de tot: dóno gràcies, demano perdó i demano si-us-plau; en el personal i en el col·lectiu, em sembla que no em deixo ningú…noto una estranya sensació de gratitud. He de seguir fent temps, així que aniré al cinema a De Brouckère, on compro entrada per Èxodus. Com que no comença fins a quarts de vuit encara tinc temps d’anar cap al nord, que hi veig un gratacels especial. Des d’una cantonada, unes putes ensenyant cuixa, mare meva amb el fred que fa, em xiulen i m’exhorten a gaudir dels seus encants; apreto el pas fent-me el despistat. Al cinema la calefacció està espatllada, m’ofereixen tornar-me els diners, però no, no fotem! Amb l’anorac posat, penso que a partir d’ara la imatge que tinc de Moisès ja no serà la d’aquell barbut amb bastó i túnica vermella, que sortia a no sé quina peli antiga i famosa [Els Deu Manaments, 1956, amb Charlton Heston]. Versió original i dues línies de subtítols, una en francès i l’altra en neerlandès, com n’hauríem d’aprendre…Ostres, les famoses plagues d’Egipte; em desconto, quantes n’eren? Set? [no, deu]. Una pantalla amb el compte enrere presideix un Boulevard d’Anspach que ja s’omple de gent, però prefereixo arribar-me, superant multituds, a l’emblemàtica Grand Place. Encara una hora interminable per donar voltes, observar els detalls d’aquest patrimoni mundial i ser testimoni gairebé invisible del comportament de la gent. Esquivo fotos, un grup de turistes espanyols va ben preparat amb el raïm, i veig que no sóc l’únic solitari que desafia la convenció d’haver-ne de fer una gran festa, d’això del canvi d’any. L’hora es va acostant i em pregunto què passarà. Tocaran les campanes de l’Ajuntament? La torre s’il·luminarà amb diversos colors com ha passat a les sis? Miro el rellotge, queden pocs segons…diversos grups de gent van saltant d’alegria descoordinament, primer uns després uns altres. Hosti, doncs aquí no ha passat res i la festa grossa era a una altra banda. I au, ja som al 2015. A uns metres hi ha un jove ben mudat que fa estona que observa seriós, amb cara de mala llet i la mirada perduda. Potser l’han deixat plantat? Se li ha mort algú? Podria imaginar-me mil històries…I rere meu una parella molt guapa es besa apassionadament i mmpff, no puc evitar sentir una fiblada, a una ja llunyana cicatriu anomenada Laura. Què deu fer ara mateix? M’imagino que celebrant el canvi d’any, enamorada i feliç, amb aquell que segur que li omple la vida molt més del què jo ho feia.

 3. Patapam! Heus-lo ací, l’Atòmium. Em sembla espectacular. M’hi acosto entre cotxes aparcats però amb el motor engegat: un fotimé de joves hi dormen la mona embolicats en mantes i fotent-se de fred. Encara és tancat, no obren fins les dotze, així que aprofito per fer una visita que em feia molta il·lusió: el Mini-Europe. Hi vull reconèixer l’Europa que he anat visitant darrerament, passejar-me entre maquetes a 1/25. La Brandenburg Tor quan hi enderrocaven el Mur, uns ninotets fent la via bàltica, els trenets voltant i l’aigua dels estanys ben glaçada. A Espanya, dos nens petits nòrdics, no en sé reconèixer la llengua, ballen divertits, una vegada i una altra, pitjant el botó que fa que soni l’himne espanyol. A la sortida hi ha una petita exposició exaltant les bondats de la Unió, entre les quals la promoció de la multiculturalitat i el multilingüisme. Fins a vint-i-set llengües tu! No puc evitar la sensació de sentir-me insultat, menyspreat; m’irrito. On para el català?

L'Atòmium

Retornant a l’Atòmium, veig que he triomfat comprant l’entrada combinada al Mini-Europe; a hores d’ara les cues ja hi són interminables. El visito per dins amb entusiasme. S’hi exposen plànols, pico i palpo els tancaments. Esferes i cilindres, cossos de revolució…ja ho tinc!, al tercer trimestre, quan comencem geometria a l’espai, els nanos em calcularan la superfície i el volum de l’Atòmium! Si una persona ocupa dos metres cúbics, quantes n’hi cabran? Si pintar un metre quadrat val 3,60 euros, quin pressupost els caldrà? Fa pocs anys el van restaurar, canviant el revestiment d’alumini de les esferes per acer inoxidable; per això és tant brillant. Para de fer fotos, cony! Cap al Parc de Laeken, capricis orientals de monarca en forma d’edificis, una torre feta de fusta. Em pregunto si ara mateix seria capaç de tornar al centre a peu. Bé ho havia fet fa més de deu anys enrere, a Dublín, o en aquell viatge iniciàtic a París amb en Joan, l’Oriol i en Sergi. I una merda! Ara ja sóc vell…Al tramvia hi entra un senyor gran, amb expressió preocupada, que s’asseu mostrant-ne un perfil curiós, gairebé caricaturesc, i malgrat que sembla afable, com de dolent de Tintin: una barbeta prominent que es prolonga amb una perilla punxeguda, un nas ganxut com de bruixot, els cabells ben repentinats cap enrere. Podria provar de dibuixar-lo? Vaja, la tauleta digital és la polla però la llibreteta de paper permetia provar d’encaixar dibuixets maldestres. Tarda-vespre de repòs.

4.val la pena Brussel·les bla, bla, bla…i les cases modernistes,…-Mmm, no, diria que no és ben bé modernisme…Art Noveau?…bla bla bla…Jugendstil, potser Secessió?…em sona contextos i matisos diferents…-Sí, però en puc dir Modernisme al capdavall… -Que no collons! bla bla que no era ben bé això…com t’ho haig de dir? mira que’ts pesat!” Trobo molt a faltar les discusions amb el pare. Els darrers anys eren abrandades, ens emprenyàvem de debò; bé, segurament jo bastant més que ell…A part d’una descàrrega d’adrenalina, eren una autèntica pedra de toc a qualsevol convicció o dogma, sobretot a nivell polític; mateix partit però visions molt sovint oposades, qüestió generacional. El nen de les JERC i el militant històric de l’ERC d’en Barrera. Abans de marxar he estat llegint el llibre sobre l’arquitecte Víctor Horta que em va portar quan van ser aquí amb la mare. I, efectivament, els apunts de Teoria i Història III de l’Usandizaga s’iniciaven amb un moviment arquitectònic, eclosionat a cavall del XIX i el XX, que a Alemanya prenia el nom de Jugendstil, a Itàlia Liberty, a Catalunya Modernisme, a Viena Secessió i a França, i doncs també a Brussel·les, Art Nouveau; amb paral·lelismes però amb diferències importants a subratllar, degut al context concret de cada indret. Retorno a Schumann, doncs, per anar a fer un primer cop d’ull a tres edificis de l’Horta que són per allà, abans d’anar al Parlament. Acostant-me a l’avinguda Palmerston ja veig de lluny una casa amb tot de filigranes en pedra gairebé envaint la vorera…aquesta ho ha de ser: efectivament, la casa Deprez (Horta, 1895-97). I davant, la Van Eetvelde, construïda els mateixos anys, i de la qual he llegit que és la primera que utilitza el “ferro” a nivell estructural i compositiu, material abans reservat només a ponts, estacions i indústria. Tota una tribuna de perfils i roblons, amb mosaics de filigranes, tot i que al número adjacent, una ampliació feta anys després, es retornà al protagonisme de la pedra i d’una magnífica estereotomia. Em va encantar, fa uns anys, descobrir aquesta paraula: estereotomia. Ningú diria, a priori, que es refereix a l’art de tallar i encaixar bé les peces de pedra [o altre material, de fet]; stereos-sòlid, temno-tall.

De camí al Parlament observo diferents edificis recents ben interessants: em crida l’atenció, davant l’edifici històric de la Comissió, el de la façana totalment composada de finestres tradicionals, com si les haguéssin apilat en diferents mides i posicions; encara està en construcció i es macla amb un edifici antic. I el del Parlament, inspirat en el Crystal Palace d’en Paxton, em sembla un pèl estrany, potser m’hi sobra la mena de volta central? Llàstima no haver planificat una visita per veure’l per dins. El que sí que puc visitar és el Parlamentarium, el centre de visitants. I em retorna aquella irritació: fer bandera de vint-i-set llengües obviant sense cap vergonya la catalana. Demano l’àudioguia en català però em diu que no, que la té en espanyol. Contesto sec: Non, en français, s’il vous plaît. La noia no en té cap culpa, de fet la culpa és de l’Estat espanyol, però no em fa res mostrar-me antipàtic: que sàpiguen que això ens emprenya. Es tracta d’una exposició moderna, de pantalles, ordinadors i àudioguia obligatòria; segons com costa per on començar, o què prioritzar…de vegades tanta interactivitat, tanta informació per aquí i per allà, desborda una mica, i no acabo de concentrar-me. Penso en aquella musa que de vegades se m’apareix piulant. Deu treballar per algun d’aquests edificis…què hi deu fer exactament? Una foto petita i complicitat política, culé i generacional. Intel·ligència i bellesa, guapa i interessant, un punt d’arrogància…i a partir d’aquí, la imaginació completa una dona fantàstica, de caràcter, sensible, divertida, inquieta, apassionada. És això l’amor platònic? Fer volar coloms a partir de poques certeses i construint el què falta a partir de l’ideal? Quina olor deu fer, quina veu deu tenir? Sembla inabastable…com atansar-s’hi? Com et deu mirar i somriure? Si mai aconsegueixo conèixer-la personalment, s’enfonsarà tot el mite? Potser és casada…i si té fills? Hòstia no ho crec. Una musa que piula… Ei! Aquest el conec! Una foto d’en Terricabras…el millor diputat que podíem tenir em fa baixar dels núvols. Sense haver pogut aprofundir massa en el funcionament de la UE, dino ràpidament, i com que l’urbanisme és ordenat i no em perdré, decideixo anar a peu cap a l’Avinguda Louise. No em costa gens reconèixer la casa Solvay (Horta, 1894-98), i ja que hi sóc tot i que queda un pèl lluny, també m’arribo a la Max Hallet (Horta, 1903-05). No no, res d’estucat sobre maó, tot això és pedra tallada, treball artesanal…Déu n’hi do. La Tassel (Horta, 1893-95) i la seva bow window inconfusible, suportada per una mena de fèmurs a l’entresòl. Miro si hi ha algun forat a la persiana o per la bústia: rere aquesta façana, a pocs metres de mi, hi ha aquella escala amarada de formes sinuoses que surt a tots els llibres d’Història de l’Art i de l’Arquitectura, capítol Art Nouveau. De bona casualitat em trobo amb una altra façana ben interessant [casa Beukman, 1900, sabré després]: pedra, dintells metàl·lics, mosaic superior que em fa pensar amb en Klimt, cartel·la suportant una tribuna perfectament integrada amb la bústia,…i el nom de l’arquitecte esculpit a la façana: Albert Roosenboom. I després encara una altra “signada” per De Lestré [Afrikastraat, núm. 92], protagonizada per una obertura circular a P2, i amb aquelles pinces de cortinatge feta pedra que també he vist a València, Viena o Cerdanyola del Vallès. Ep! Algú hi toca el timbre, m’hi colo dins a on hi ha un bufet d’advocats treballant entre mobles centenaris. Disculpeu les molèsties, je suis architecte.

Casa Museu Horta

Tots aquests edificis només es poden visitar excepcionalment i en dates concretes, així que la visita a la casa i estudi de Víctor Horta es fa imprescindible. Faig una bona estona de cua i finalment puc gaudir d’un interior a on, com les façanes, tot és ricament dissenyat fins a l’últim detall. Fusta, ferro, vidrieres, mobiliari, mosaics,…i d’aquells detallets divertits que un es podria fer si es pogués dissenyar casa seva: Horta ja no utilitzava orinal, obria un armari al costat del llit i apareixia un urinari amb aigua corrent i tot. Prohibidíssim tocar, però no puc evitar acaronar la seva taula de treball i retornar a aquell pensament que tinc tan sovint: si hagués nascut cent anys abans, ara podria ser tot un distingit senyor arquitecte, amb bastó i bombí, treballant per gent amb molts calers, amb temps, sense la pressa que imposen els ordinadors, sense tanta burocràcia inútil, i sense el dogma del treball en equip sempre superplurimultidisciplinar. L’arquitectura com a acte de creació total, íntima, reflexiva i pausada. Ara bé, per la manera com em funciona el cervell, sempre he pensat que jo hagués sigut més noucentista que modernista. M’atabala el que és massa carregat, o punxegut, o difícil, o fantasiós, aquesta mena d’horror vacui, que sovint fa que en els edificis modernistes em costi d’entendre-hi l’ordre compositiu…a mi no em sortiria. Sóc més de línia recta que sinuosa,…em sento més còmode en la pau que em dóna l’ordre, la claredat, les formes geomètriques senzilles, el classicisme vingut de la Mediterrània,…i bla bla bla. El tramvia sota terra em retorna al centre, on acabo de passar l’última tarda remenant llibreries de Vell i visitant una important botiga de còmics a tocar de la Bourse.

5. Aniré a l’aeroport cap a quarts de dues, així que encara em queda un llarg matí per anar cap al sud a veure aquell parell d’Esglésies destacades i el colossal Palau de Justícia que he vist des de lluny. Plou sense parar i el primer refugi és la Notre Dame de la Chapelle, de grans vitralls blancs que deixen passar l’escassa claror que ofereix el dia. Hi destaquen les grans estàtues dels dotze apòstols, protagonitzant, a cada columna i sis per banda, l’espai de la nau central; i un púlpit espectacular de fusta esculpida. Cap a ca la Justícia topo amb l’Església dels Saints Jean-et-Étienne-aux-minimes, que amb una cúpula central és dita de transició entre el Barroc i el Neoclàssic. Fundada per l’ordre de Sant Joan de Paula, que tenia per objectiu ajudar els delinqüents, les prostitutes i els seus fills, va ser aixecada de 1700 a 1715, i també conté un púlpit treballadíssim de fusta a on els quatre evangelistes (cantarella bou-Lluc, lleó-Marc, àguila-Joan, àngel-Mateu per recordar-me’n mai falla) sostenen el predicador. Què és aquest escut heràldic a on hi surten les quatre barres? “Plus d’honneur que d’honneurs“. Un vicari que corre per allà fent neteja no m’ho sap dir. I finalment, el Palau de Justícia, alçat per Joseph Poelaert entre el 1866 i el 1883. Pels vestíbuls porticats per on puc caminar es van combinant ordres clàssic gegantins i escales i portes monumentals; és tancat així que no puc entrar a mirar l’enorme cúpula, que va haver de ser restaurada després de la Segona Guerra Mundial. Com al Parlament austríac, construït els mateixos anys, aquest edifici d’Estat pren com a referent l’Antiguitat clàssica, bressol de la democràcia; si a Viena era la seu del poder legislatiu, aquí ho és del judicial. I com allà, un cantó pels romans i l’altre pels grecs: l’escala de l’esquerra és flanquejada per Ulpià i Ciceró, i la de la dreta per Licurg i un nom en alfabet grec que no sé reconèixer.

Palau de Justícia

Buf, segueix plovent, vaig cap a la també molt restaurada i gòtica Notre Dame au Sablon, a on aquí sí que els vitralls són de colors, i a on també hi destaca, de nou, un púlpit de fusta esculpida i les estàtues dels dotze apòstols a la nau central. En aquest cas hi ha els noms al peu, repasso a veure si hi ha Judes però no hi és. Quin dels dotze sobra, doncs? Al fons a mà esquerra hi ha una capella sepulcral d’una família molt important anomenada Tour et Taxis, a on em crida l’atenció un d’aquells conjunts esculturals de marbre que sembla que s’hagin de moure en qualsevol moment, com els d’en Canova: la personificació de la Virtut, la Fama i el Temps, amb la seva dalla metàl·lica [bastant anterior a Canova: Matthieu van Beveren, 1678]. Tinc temps encara de retornar a la botiga dels Museus reials, i de fer una foto al famós quadre de Gustaf Wappers de la Revolució belga de 1830, que s’exhibeix al vestíbul abans del control. Un darrer comiat a la Grand Place i a en Manneken, és hora de tornar a casa.

Epíleg. Quan em pregunten per la gastronomia del país, després d’haver viatjat, mai sé què dir. La veritat és que m’interessa ben poc, i a part de la xocolata, he fet ben poc cas del què és la cuina típica. Però perquè no sigui dit, un cop sóc a l’aeroport em fico dins del restaurant Belle Belge. Tapo la columna dels preus per no esgarrifar-me, i escullo l’opció “Tres especialitats belgues”: galtes de porc, dues croquetes i dues mandonguilles, acompanyat de patates fregides i cervesa rossa Leffe. Mai hi he trobat el què, a la cervesa, i fins i tot, en un moment en què n’estic bevent, abaixo els ulls al got i penso que no m’és pas difícil imaginar-me que és pixum…

Acabat de polir a Cerdanyola, 10 de gener de 2015

#recordsanooblidar #pensaments #exhibicionismeemocional #megalomania #exerciciliterari #estratègia

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*