Reflexions entorn la llista unitària…

-Informo, pels que comenceu a llegir, que jo hi estic en contra.

-D’entrada, partim de la base que els ciutadans rasos poc podem saber de tots els intríngulis o anàlisis seriosos sobre la situació que puguin fer els dirigents polítics, sobre els tempos i estratègies més adequades per conduir el procés. Per tant, en aquestes discusions al bar, al twitter o al facebook, ens movem per sensacions, intuïcions, i estómac. Així que, primer de tot, calma i fora nervis.

-Perquè alguns són tan bel·ligerants en la defensa de la llista unitària, que són els primers a amenaçar la unitat; i ho fan des d’una adhesió incondicional al President Mas que molts no compartim. Si-us-plau, deixem el donar per fet afirmacions i proclames que potser es poden posar en dubte, i que molts branden com a dogma; això val tant per als que hi estan a favor com pels que no en som partidaris.

-Primera afirmació que poso en dubte: que una “llista de país” guanyadora és la que millor s’entén a nivell internacional. Per què? No ho veig. Jo entenc que hi ha d’haver un Govern, ara sí, de concentració, format per diferents partits, i per què no, amb noms d’experts prou independents i pactats prèviament, i que, d’acord, condueixi el procés durant els propers 18 mesos. Un Govern, però, no sorgit d’una llista única, sinó recolzat per una majoria del Parlament que representi tot el ventall de partits polítics, ventall homologable a qualsevol país diguem-ne normal i sense complexos: de l’esquerra a la dreta.

-Perquè des de fora puguin entendre que som una societat moderna, amb tots els seus matisos, que col·lectivament exercirem la nostra llibertat; no pas una tribu romàntica, ai posem-nos tots juntets, els catalanets tots juntets contra l’enemic, que així ens en sortirem. Aquí, com a tot arreu, ens les fotem entre nosaltres, discutim i debatem, i prenem decisions democràticament; i no passa res.

-I perquè des de dins molta gent, potser encara escèptica i desconfiada, potser que no se sent partícep de la tribu dels de l’estelada tot el dia, pugui trobar el seu espai propi, amb matís, favorable a la independència. Ja he citat vàries vegades aquest vídeo (min.27-30) del periodista Martí Anglada, parlant de la “paradoxa de la unitat”; vegeu aquests tres minuts, si-us-plau, per veure a qui li va anar millor, a nivell de cohesió social i després de la independència, si a Estònia o a Letònia.

-Ara bé, si algú pot assegurar que aquesta llista unitària treu 100 diputats, parlem-ne. Però és que en seran 70 i pocs. 70 vs 65. Vist des de fora: un país dividit en dos (només a dins sabrem que dins d’aquests 65 hi ha des de la CUP al PP). Els catalanets contra els espanyolets; portem dècades treballant per la cohesió social, per ser, cadascú des de la seva identitat, un sol poble.

-Una altra consideració: i si aquesta llista unitària no arriba a la majoria (perdent vots per dreta i esquerra, per la irrupció de Podem, per l’esclat d’algun nou cas de corrupció, etc.), a mi qui em representa els pròxims quatre anys al Parlament? La Rahola, en Llach? Jo m’identifico amb el projecte d’Esquerra i vull veure-hi els diputats d’ERC, experts en diversos àmbits, defensant les meves idees.

-I encara més: ¿no hi pot haver, durant aquests 18 mesos, temes paral·lels a tractar? Què passa si hem de decidir sobre el fracking? Podem arribar a aturar Barcelona World? Quin posicionament tindria en aquests temes, la llista unitària, si es donés el cas? I la política municipal, què? Bé que ha de seguir el seu curs, i bé que tot sovint cal anar a instàncies superiors (Parlament, Generalitat) per dirimir problemes i prendre decisions. A qui s’hauria d’enfrontar un govern municipal?

-Segona afirmació: la pilota és a la teulada d’ERC. Doncs no. Esquerra fa molts anys que vol la independència, té el seu projecte, i molt clar que aquí s’ha de fer un govern que construeixi i acabi de polir les estructures d’Estat que ens falten. La pilota és al terrat dels altres: ICV, estem per la feina? Unió, estem per la feina? CDC, estem per la feina?

-Pregunto a CDC, sí. Perquè puc creure’m i em crec que el President Mas s’ho creu. Però repasses declaracions de diversos Consellers del Govern, i no precisament d’Unió, i sí em puc preguntar: tothom a can CDC està per la feina?

-Puc creure’m, i sé, que el procés és complicat, que no es poden fer passos en fals. Mai podré saber amb raonament si anem massa ràpid o massa lents. Però oi que tinc dret a desconfiar? Se’ns va dir que a la tardor del 2013 la Hisenda pròpia ja estaria a punt, més enllà d’actes simbòlics; aquest juny vaig anar a portar les meves dades de la Renda a l’ATC: “Que què diu que ve a fer??“, es va publicitar ben poc i aquí ni Déu estava preparat. Se’ns va dir que faríem una consulta amb la Llei de Consultes, i resulta que el President no es creu la Declaració de Sobirania del Parlament i ens dóna gat per llebre amb un “procés participatiu”. Sí, va ser un èxit enorme; però una mobilització més, seguim sense el mandat democràtic que buscàvem. Encara que puc compendre, i accepto, que som el país que som, i que potser sí que cal passet a passet i que això sigui una història interminable.

-Però apunto: si Esquerra hagués guanyat les eleccions amb majoria absoluta el 2012, aquests 18 mesos que planteja el President Mas ja haurien començat llavors, i potser ara ja tindríem el tema liquidat d’una vegada; o com a mínim, s’hauria fet el referèndum trencant amb la legalitat espanyola, cosa que, tard o d’hora, caldrà que fem; fins ara, anar tirant la pilota endavant una vegada rere l’altra. N’hi ha que tenen massa lligams, i aquests no som precisament els d’ERC.

-Tercera afirmació: “aquests partits que tant partidistes són, i que malament que ho fan, i que només volen la poltrona“. Aquesta idea, tan estesa, i que impregna considerablement fins i tot el discurs de l’ANC, no és més que conseqüència de la immaduresa cívica i democràtica que encara tenim; el llegir només el titular i el quedar-nos en el dogma; el tots són uns lladres però jo no m’hi fico. Democràcia real implica participació dels ciutadans, preocupar-se dels grans temes però també de la gestió pública que t’afecta de manera més immediata. Cal que la a ciutadania s’impliqui, encara que només sigui intentant informar-se i tenint capacitat crítica. Quan això passa és quan es pot entendre de política i quan veus que el debat polític, el dels matisos, el de les idees, és útil i necessari. I per tant, els partits també. Quan això no passa, quan el ciutadà no està a l’aguait, la política esdevé un niu d’interessos; sí, estem amarats de corrupció i de fills de puta, però no només mirem amunt: tots en som responsables com a societat: tenim els polítics que mereixem.

-Per tant, què han de ser els partits, sinó partidistes? El primer partidista és el President Mas, que si hagués volgut fer la consulta per la qual va signar la convocatòria, hagués destituït els consellers díscols i n’hagués posat d’ERC. Ho podia fer? No: s’hagués carregat la seva coalició, el seu partit, i segurament la seva carrera política, que de ben segur encara pot donar molt de si. Per tant, jo per això no el criticaré, ans al contrari, lloaré la seva capacitat estratègica per haver-se tret de la màniga la seva alternativa, entenent que és la que ell creu que és millor. Enhorabona! Per ell, i pel país, que vam viure un dia històric. Ara, a mi que no me la foti amb la llista unitària, i seguim “jugant” entre tots, a veure qui guanya.

-I última cosa: no siguem esclaus del llenguatge i les metàfores, o del mite de la unitat. Ai, que se’ns trenca la porcellana, que la tenim esquerdada! Escolta, fotem-li un bon cop de peu a la porcellana i quedem-nos a gust, tu. I que cadascú posi les cartes damunt la taula, i com a país normal que som (o volem ser), doncs sí, ens la fotrem i ens barallarem entre nosaltres, com ha de ser, que és normal. Però ens posarem d’acord en el què s’ha der fer, que és desconnectar d’Espanya d’una vegada, que ho necessitem i això ja és esgotador. Va, no ho fem durar més: eleccions ja, sense condicions, amb els partits mullant-se (els partits i totes les seves estructures executives, no candidatures), no només pel dret a decidir, que això era molt fàcil perquè era una qüestió de ser demòcrata o no, sinó també per si volen la independència o no la volen. No passa res, que cadascú digui el què pensa…al capdavall tots els implicats volem una societat millor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *