6 de novembre de 2013
0 comentaris

La Conferència nacional per la República catalana: com construir un nou estat independent.

Aquest és un resum de la Conferència nacional per la República catalana que ERC va celebrar el juliol de 2013. És un text personal i per tant posa èmfasi en els temes que em són de més interès, s’hi expressen opinions particulars, i, no essent-ne un expert, segons quins apartats poden haver estat resumits més o menys matusserament.

 

El mes de juliol es va celebrar a l’Hospitalet de Llobregat la Conferència nacional per la República catalana, que Esquerra Republicana va organitzar per tal de donar a conèixer i aprovar la Ponència política que ha de guiar el partit durant el procés cap a la independència. Generada a partir del treball de diversos experts i debatuda territorialment i en diferents actes previs, constitueix un document de gran interès que exposa tant l’estratègia a seguir durant el procés, com el model d’Estat i societat que proposa Esquerra. La Ponència és un document que s’haurà d’anar actualitzant davant els nous escenaris que aniran sorgint, i que s’ha de difondre i treballar per continuar millorant. I en la meva opinió, també per ordenar idees i seguir convencent escèptics. En podeu trobar els documents al següent enllaç.

I.

La ponència s’organitza a través de quatre grans blocs. El primer, de caràcter introductori, fa una anàlisi de la situació actual amb un apartat per a cada un dels territoris dels Països Catalans. Per justificar el procés, a part de molts altres paràmetres, s’hi exposa el que tots coneixem: la població de Catalunya genera en impostos uns 36.000 milions d’euros anuals, xifra que gestionada des d’aquí estalviaria qualsevol de les retallades en despesa social que estem patint.

II.

El segon bloc es dedica a les propostes polítiques per assolir la independència, iniciant-se amb un petit repàs històric que defineix fins ara tres onades en la creació de nous estats: 1) la deguda a la Primera Guerra Mundial; 2) la dels processos de Descolonització posteriors al 1945; i 3) la provocada per l’esfondrament de la URSS. Catalunya estaria formant part d’una quarta onada, protagonitzada per societats occidentals avançades, que inclouria també territoris com el Quebec, el País Basc o Flandes.

A la segona i tercera onades el concepte clau fou el Dret a l’autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides i inclòs a la Declaració Universal dels Drets Humans, així com també al Pacte Internacional pels Drets Civils. Ara bé, aquest dret topa amb el Dret a la integritat territorial defensat per les grans potències, i és per això que, tal i com estem veient, avui parlem del “Dret a decidir”, una figura jurídica en construcció que ja ha anat prenent diverses formes al Quebec, on s’han celebrat dos referèndums, a Kosovo, on es va fer una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), i a Escòcia, on els acords d’Edimburg amb el govern britànic estableixen la celebració d’un referèndum l’any vinent.

En definitiva, fer la independència no és altra cosa que constituir formalment un nou Estat, després de fer visible una voluntat democràtica mitjançant un referèndum/consulta, unes eleccions plebiscitàries, o una Declaració al Parlament. Expressat el mandat del poble, el procés constituent s’iniciaria amb una Declaració d’independència al Parlament, que elaboraria tot seguit una Llei de Reforma política; després, unes eleccions constituents conformarien un nou Parlament per tal d’elaborar i aprovar la Constitució del nou estat, que finalment hauria de ser referendada novament per la ciutadania. Paral·lelament a aquests actes “jurídico-polítics”, caldria obtenir el reconeixement internacional.

D’aquesta manera, la Ponència estableix tres fronts o “agendes de treball”:

-Una d’internacional consistent en difondre el procés i en anar teixint una xarxa de complicitats. Una fita important en aquest àmbit seran les eleccions europees que s’han de celebrar el 2014.

-L’agenda espanyola s’ha de centrar en esgotar totes les vies de diàleg i negociació, malgrat el “cop de porta” que de ben segur rebran les nostres aspiracions. No només per escenificar que la voluntat democràtica del poble català topa amb la legalitat vigent espanyola, i que per tant ens regirem per la nova legalitat que construïrem, sinó també perquè durant el procés s’haurà de negociar, inevitablement, amb l’Estat espanyol: assumpció de convenis, traspàs de funcionaris, repartiment de béns tant materials com econòmics i financers [vegeu la meva proposta, un pèl irònica, sobre la futura ambaixada a Roma], etc.

-Finalment, en l’agenda catalana s’hi expressen dos grans apartats: 1) les eines de legitimació democràtica i 2) la mobilització social, a part d’un tercer molt concret que és la campanya pel “sí”, que ja hauria de començar aquest any. Les eines de legitimació són: la Declaració de Sobirania (feta), la Llei de Consultes populars via referèndum (feta el 2010), la Llei de Consultes populars no referendàries (s’ha de fer enguany) i la Llei Electoral de Catalunya, que també s’hauria de tancar aquesta tardor malgrat que fa trenta anys que es podia haver fet. Pel què fa a la mobilització social, el mes de maig ja es va promoure el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que va incloure tota mena d’agents i entitats socials.

Davant del procés es preveuen tres possibles escenaris a tenir en compte: 1) el del pacte amb l’Estat (difícil, però convé preveure’l), 2) aquell en el qual l’Estat recorre les lleis catalanes i es fa la consulta amb la intervenció de la Unió europea (també complicat), o, 3), el més probable, el de la prohibició de la consulta: en aquest cas, una opció seria la celebració d’unes eleccions plebiscitàries i una posterior DUI.

III.

Un cop fixat el camí “polític”, el tercer bloc ens parla de les estructures que ens seran necessàries durant la transició nacional, per tal que la vida pública quotidiana pugui seguir el seu curs normal. Els llisto breument:

-El ja constituït Consell Assessor per a la Transició Nacional, una mena de comitè de savis de molts àmbits diferents que, com ja hem vist en un parell d’ocasions, anirà produint informes per tal de conduir el procés a bon port. Està bé recordar, davant la més que probable crítica demagògica per part dels contraris al procés, que els seus membres no cobren ni un duro.

-El desenvolupament de la Hisenda pròpia, l’embrió de la qual ha de ser l’Agència Tributària de Catalunya creada el 2008, i que a dia d’avui només recapta el 5% dels impostos que paguem. Diversos estudis, citats a la Ponència, calculen que al voltant d’un 20% de l’economia és submergida; l’ATC ha de ser una oportunitat, doncs, per millorar el model, generar més confiança en el contribuent i per tant disminuir la picaresca. Actualment l’organisme català només és present en les quatre capitals provincials, però la implantació territorial no ha de ser massa costosa aprofitant les estructures dels actuals Consells Comarcals.

Com que l’Estat és més que probable que no vulgui pactar un traspàs ordenat i pacífic de competències, caldrà que el contribuent, arribat el moment, decideixi deixar de pagar a la Hisenda espanyola i ho faci a la catalana: sempre he pensat que aquest serà l’autèntic referèndum…

-Si l’ATC ha de ser l’embrió de la Hisenda pròpia, l’Institut Català de Finances ho ha de ser d’una Banca Pública catalana de nova creació, que seguint els criteris de l’anomenada banca ètica, satisfaci, a més de les funcions creditícies d’una banca comercial (les existents ténen actualment l’aixeta tancada), les funcions d’una banca de desenvolupament per tal de garantir el finançament d’activitats productives; es pren el model de banca de desenvolpupament regional existent a Alemanya.

Paral·lelament, s’hauran d’anar gestant els organismes de regulació del sistema monetari i financer, que a l’Estat espanyol són principalment el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors. De nou, una oportunitat per millorar el que coneixem, incloent en la nova legislació principis com el de la democratització del crèdit i la recuperació de la seva funció social, l’evitació de monopolis o la defensa del consumidor, introduint més protagonisme a l’Agència Catalana de Consum.

-La Tresoreria de la Seguretat Social Catalana que, assumint el registre de cotitzants, pugui pagar de manera automàtica tots aquells que reben una pensió. Davant l’amenaça habitual que el nou Estat català no podria pagar les pensions, d’entrada, personalment i desconeixent el tema, jo ho resolia arguïnt que si tu has cotitzat durant anys a la Seguretat Social espanyola, tens tot el dret a reclamar el què et pertoca un cop et jubilis, siguis a Catalunya o a Austràlia; aquest dret també l’esmenta la Ponència. Ara bé, resulta que això no funciona així, sinó que els diners que ingressen els cotitzants passen directament a pagar els pensionistes, i si en sobren, doncs van a parar a un fons de reserva, del qual, evidentment, caldria reclamar-ne una part. Així, observant les xifres 1995-2010, s’observa que la Seguretat Social catalana és viable: tret dels anys 95, 96, 09, i 10, la quantitat que han pagat els contribuents de Catalunya sempre ha sigut superior a la quantitat rebuda pels pensionistes i aturats catalans. Es pot observar que els dos darrers anys esmentats són negatius, i tal i com va la crisi econòmica la dada es deu prolongar fins a l’actualitat; de tota manera, a nivell espanyol el dèficit és encara superior, la qual cosa vol dir que quedar-nos dins d’Espanya no és menys perillós que sortir-ne.

-En la gestió de l’aigua es distingeixen dos àmbits territorials diferenciats: 1) el de les conques internes, és a dir, la dels rius que neixen i desemboquen en territori català, el control de les quals ja és a dia d’avui cosa de l’Agència Catalana de l’Aigua, i 2) el de les conques compartides, com la de l’Ebre i els seus afluents o la Garona a la Vall d’Aran. En aquest segon cas caldria negociar, podent imitar els convenis que l’Estat espanyol té amb Portugal pels rius que comparteixen.

En cas de no entesa, el document expressa que el recurs hídric només estaria en perill en cas d’un episodi de sequera extrema. I tanmateix, la distribució final és de competència municipal i està cedida a mans privades, la qual cosa vol dir que són empreses que els interessa tenir contents els clients, no pas boicotar-los; només s’esmenta amb desconfiança el cas d’Aigües Ter-Llobregat que, després de la privatització, és avui d’obediència espanyola. En tot cas, el procés seria una oportunitat per recuperar la gestió pública de l’aigua i posar-nos al dia, legislativament parlant, amb les polítiques de sostenibilitat i protecció que promou la Unió Europea.

-Després de fer una diagnosi sobre el sistema energètic català, i de com hem d’anar avançant en la promoció de les renovables, la Ponència explica com funcionem en aquest àmbit: tres grans empreses de transport (Red Eléctrica Española, Enagás i Compañía Logística de Hidrocarburos) venen les respectives energies a majoristes com Endesa, Gas Natural, Cepsa, Repsol, etc. Estem parlant de grans multinacionals amb interessos que van molt més enllà d’un simple conflicte polític (és a dir: fer diners amb una clientela gens menyspreable de set milions d’habitants), i amb contractes vigents a respectar, l’incompliment dels quals seria directament denunciable a Europa i a l’Organització Mundial del Comerç. Així, l’únic que caldria després de la independència és que totes aquestes empreses tinguessin un CIF català, per poder començar a pagar els impostos al nou estat, i anar bastint una legislació pròpia que substituís progressivament l’espanyola.

-Pel què fa a les comunicacions electròniques, aquestes depenen de 1) xarxes físiques com les que conformen els cables de telefonia i internet, a mans d’empreses privades i per tant, com en el punt anterior, sense que un conflicte polític hi pugui interferir, i 2) de l’anomenat espectre radioelèctric, per on circulen les ones de televisió, ràdio i de mòbils, que en aquest cas sí que és un bé de domini públic estratègic en mans de l’Estat espanyol i dels militars. Caldria prendre’n possessió mitjançant noves lleis, inspirades en les directrius europees, i respectar i assumir en un primer moment les actuals concessions amb les operadores, que hauran de reconèixer, si volen mantenir el negoci (arreu existeixen operadores que no farien cap lleig a substituir les existents), la nova legalitat catalana.

-El nou Estat serà l’oportunitat per fer un Pla Nacional d’Infraestructures per al transport i la mobilitat sense el llast i els greuges que han suposat des de sempre les polítiques centralistes dels tots els governs espanyols: per fi s’acabarà aquest esgotador i constant anar a reclamar les inversions i les polítiques òbvies i necessàries a rodalies, al corredor mediterrani, als ports, als aeroports, etc. Caldrà assumir la titularitat d’aquest tipus d’infraestructures, i els contractes d’aquelles que siguin privades, crear la legislació necessària per a la seva regulació i control, i es tindrà una nova posició que permetrà, per exemple, renegociar els peatges abusius que patim a moltes autopistes.

Els Mossos d’Esquadra són el cos policial ja existent que s’ocupa de la seguretat citadana; amb el nou estat només caldria que entressin a formar part d’organismes superiors com la Interpol i l’Europol, a més de fer progessar la Llei de Policia de Catalunya, per culminar la integració entre els Mossos i les policies locals. És aquí on es planteja el debat sobre si caldria constituir un exèrcit català: ni de bon tros caldria reproduir estructures militars convencionals, pròpies de segles passats; de l’anomenat paradigma de “defensa” s’ha de passar al de “cooperació”.

-Mentre es va construint un nou ordenament jurídic, i amb el propòsit d’evitar buits normatius i aprofitar les preexistències tant catalanes com espanyoles, es promulgaria una Llei de transitorietat jurídica. Es crearia la Fiscalia de Catalunya i estructures existents engruixirien les seves funcions: el Consell de Justícia de Catalunya assumiria les corresponents al Consell General del Poder Judicial, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya passaria a ser el Tribunal Suprem del nou Estat.

IV.

I passada la transició nacional, quin és el país que proposa Esquerra Republicana? Això és el que es desglossa en el quart bloc de la ponència, “Els fonaments de la República catalana”, un apartat molt teòric però alhora interessant, que es podria complementar amb la conferència que va fer Oriol Junqueras quan es va presentar oficialment com a candidat a la presidència de la Generalitat. Ningú millor que un historiador per glossar els referents i corrents de pensament històrics dels quals beu el projecte d’ERC, i presentar com ha de ser la República que volem construir; però torno a la ponència per enumerar els principals “fonaments”:

-La República vincula persones lliures i amb drets iguals, és a dir, ciutadans responsables i no súbdits: el ciutadà no depèn d’altri per sobreviure, i és governat per institucions en les quals pot participar i influir. Els vincles sorgeixen per un sentiment de lleialtat i fraternitat mútua, que respecta la diferència i es preocupa per la cohesió social; així, a l’exercici de la llibertat individual s’hi afegeix l’autogovern col·lectiu, en què qualsevol tipus de poder, sigui polític o econòmic, no es concentra en poques mans sinó que està socialment distribuït: és cosa de tothom, és cosa pública, és res publica, voilà “república”.

D’aquesta manera la forma d’Estat seria una República constitucional i democràtica, regida pel parlamentarisme que com a societat tenim històricament ben inculcat, enfront d’altres països de tradició més presidencialista. M’agrada posar èmfasi en el concepte democràcia de consens: massa sovint s’oblida que la democràcia no és fer el que vol la majoria, sinó que sobretot el seu objectiu hauria de ser donar veu a les minories i protegir la diferència i la pluralitat. D’altra banda, parlem d’una democràcia representativa per les dimensions del país i per l’alta especialització de la política actual; però això sí, amb mecanismes de participació directa ja ben coneguts malgrat que poc eficaços en el sistema actual (de nou, una oportunitat per millorar-los): Iniciatives Legislatives Populars, Referèndums Vinculants, etc.

-Per fi, una institució que actua en l’escena internacional en nom del poble català i que, amb la fortalesa de no tenir un passat colonial, hauria de promoure globalment la cooperació, el desenvolupament sostenible, la defensa de les llengües minoritàries (com ara l’aranès), i el desarmament i la cultura de la pau. Qualsevol pertinença a organismes internacionals hauria d’estar referendada pel poble, l’Institut Ramon Llull tindria un ingrés immediat a la UNESCO i, en conveni amb el Servei Europeu d’Acció Exterior, no caldria tenir ambaixades en indrets remots i innecessaris. Com que el patrimoni cultural català no ens és exclusiu sinó compartit amb la resta de Països Catalans, caldria tenir un departament que gestionés la relació amb les seves respectives institucions.

-La organització territorial del poder s’establiria en tres nivells: l’Estat, vuit Vegueries incloent la reivindicada pel Penedès, substituint les actuals diputacions i consells comarcals, i els Municipis, que serien reforçats perquè és a nivell local (el més pròxim al ciutadà) a on cal gestionar i prendre decisions sobre els principals serveis públics. Les identitats comarcals tindrien continuïtat amb consells formats per alcaldes de poblacions interessades en mancomunar determinats serveis; de la mateixa manera, és convenient mantenir una entitat específica per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Pel dret a l’autodeterminació reconegut, la Vall d’Aran haurà de decidir quin encaix té, si el vol tenir, en la nova República.

-Pel què fa al sistema electoral, el document es remet a un informe molt vàlid elaborat el 2007 per la Conselleria de Governació, en aquell moment en mans d’ERC. Conscients que no existeix el sistema perfecte (fins a on ha d’arribar la proporcionalitat enfront la territorialitat?), es planteja l’opció de doble papereta (una per tot Catalunya i una altre pel districte electoral, la Vegueria), que les llistes siguin obertes i paritàries, que s’avanci en l’ús d’internet, que hi hagi un control de la despesa dels partits, o que es reguli el temps en els càrrecs.

-Coneguda i estudiada la viabilitat econòmica del nou Estat, aquest hauria de promoure una economia productiva capaç de mantenir l’Estat del Benestar que, al seu torn, és el que permet que aquesta es desenvolupi fomentant una competitivitat sostenible. L’augment d’aquesta competitivitat i de la productivitat no s’ha de fer devaluant les condicions laborals i de vida com s’ha volgut fer a l’Estat espanyol darrerament, sinó, ben el contrari, apostant per la creativitat, la captació i creació de talent, i la innovació. I això com es fa? Doncs potenciant el sistema educatiu i formatiu, la recerca, les indústries culturals, la internacionalització, els instruments de capitalització de les PIMEs, les millores agrícoles, les renovables en el sector energètic, les infraestructures de transport, etc. És a dir, més indústria i menys casinos.

-La República ha de ser el marc d’una legislació laboral modèlica que fomenti el diàleg social i la concertació, per avançar cap una major democratització de l’economia. S’esmenta el model alemany, a on és possible una major coresponsabilitat dels treballadors en la presa de decisions de l’empresa, de la qual llavors se’n senten, en conseqüència, més partíceps i implicats.

-Després de mencionar els diferents models d’Estat del Benestar existents, i de constatar que ja no som una societat industrial sinó basada en la producció de serveis i coneixement, el document ens encamina a imitar el model nòrdic o socialdemòcrata, a on s’ha assajat el pas d’un EB “infermer”, que reparava les desigualtats, a un EB “inversor”, que promou la igualtat d’oportunitats. És un model car, a on es paguen molts impostos, però que la gent legitima i aprova perquè a canvi té bons serveis. Les polítiques bàsiques per garantir un bon Estat del Benestar, i per tant la cohesió social, són, doncs, 1) una educació constituïda per un sistema únic públic, inclusiu i no-segregacionista, laic, universal, en català, i amb suficient autonomia dels centres per aplicar models pedagògics alternatius o adequats a cada context particular; 2) una sanitat igual per a tothom, que promogui hàbits saludables i que, a part de la tasca assistencial, lideri també la recerca; 3) una acció social que assoleixi per fi la igualtat social de la dona, i que promocioni i vetlli per les entitats Tercer Sector, el teixit associatiu i el voluntariat; i 4) una inversió cultural potent que, a part del retorn econòmic que té (indústries culturals, creació de llocs de treball), permeti construir una ciutadania més lliure, crítica, i compromesa amb la societat; es cita que mentre a Catalunya avui aquesta inversió cultural pública és de 149 euros per ciutadà, a Noruega i a Suïssa supera els 300 euros.

 

Fins aquí aquest resum, doncs, d’un document que convida a la il·lusió i al treball per tal de dur el procés sobiranista a bon port. Serà complicat, però avui la independència és possible, i sobretot, inevitable més tard o d’hora. Qui hagués dit ara fa deu anys (a part d’ERC, que ja s’ho ensumava i hi confiava) que avui seríem on som? Doncs som-hi!

Cerdanyola-Mataró, juliol-novembre de 2013


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.