Escrits, reflexions i d'altres històries
El Bloc de l'Albert Sola
Després d’escoltar Teresa Forcades i Arcadi Oliveres (Procés Constituent)
A Cerdanyola vam tenir la sort de poder assistir, a la vegada, a la xerrada dels dos impulsors del Procés Constituent, ja que com van explicar els protagonistes, normalment es reparteixen els llocs on anar. Qui els hagi anat seguint, coincidirà amb mi que són dos personatges agradables d’escoltar, que s’expliquen molt bé, com els millors professors o professores que hem conegut, i que traspuen una humilitat, sobretot la Forcades, que fa que a més es facin estimar. Sempre se n’aprèn alguna cosa nova.
Esperant-me una xerrada de to més estratègic i organitzatiu, l’economista Arcadi Oliveres va començar desgranant la seva habitual crítica al sistema, tot denunciant les coses que no funcionen bé i culpables concrets. Apunto les tres idees amb les quals em vaig quedar, i que m’agrada transmetre:
-Que una de les principals causes de la crisi, més enllà de la corrupció i la malversació de diners en coses inútils, és el frau fiscal. I que hem de ser conscients que el 25% d’aquest frau és responsabilitat nostra, de la ciutadania: allò que ve el lampista a casa i no ens fa factura per estalviar-nos l’IVA. El 75% restant es reparteix entre les grans fortunes, les grans empreses i els bancs: heus ací la perversitat de que qui més té, menys contribueix.
-Que no s’hauria de rescatar els bancs, i que si ho fan és per salvar el cul als banquers, no pas als clients que hi ténen els seus diners: l’Estat disposa d’un fons per garantir fins a 100.000 euros dels estalvis de cada client. Desconeixia aquest argument, i el necessitava!
-Que de poc serveix queixar-nos si després no actuem en conseqüència i som còmplices del sistema, posant els peus a llocs com Zara, Mercadona o Ikea, o dipositant els nostres estalvis al Santander o al BBVA (apunto cinc entitats, entre d’altres, que recordo que va citar).
Va seguir la Teresa Forcades amb una explicació clara i concisa: primer la seva crítica al capitalisme i després la proposta de Procés Constituent. Em va agradar molt l’exemple inicial que va posar per deixar clar que criticar el capitalisme no és anar contra els empresaris o l’emprenedoria, com alguns pretenen simplificar: ella i les seves germanes són empresàries quan fabriquen i venen artesania al monestir. La qüestió és tenir clar que hi ha funcionaments que són èticament detestables, i que cal impulsar mecanismes per controlar el poder i per afavorir una democràcia més participativa. Em sap greu no haver pres apunts, perquè amb aquesta frase no faig justícia a la primera part del discurs que pretenc resumir. Val la pena anar a escoltar-la!
En la segona part, Forcades explica el què pretén ser el Procés Constituent. Més que resumir-ho jo, us convido a anar a la seva pàgina web, o si és del vostre interès, a participar el dia 9 d’octubre a l’Ateneu per constituir la seva assemblea a Cerdanyola (no recordo l’hora).
Destaco que un dels objectius és activar la “subjectivitat política” (era així?) de la població; és a dir, promoure la participació de la gent, que cadascú (cada subjecte) opini i actuï, hi digui la seva, i no es quedi mirant des de la televisió com evoluciona el procés polític que estem vivint. És la manera que aquest es faci des de sota, amb la població exercint un control sobre les elits governants; tots hem de fer política. I un altre objectiu: el de fer d’aglutinador, respectant la diversitat, de les organitzacions i entitats que aposten per un canvi en el sistema; allò d’intentar unir les esquerres, sempre separades, enfront la dreta, sempre unida i victoriosa.
Finalment, torn d’aportacions i preguntes del públic que majoritàriament em va venir de gust aplaudir. Tret d’una: un home va expressar que la gent ho té clar i som majoria, que estem emprenyats, però que a l’hora de la veritat hi ha una “por” que impedeix dur a terme el canvi, exemplificant-ho amb l’èxit i esclat del 15-M i el seu posterior desinflament; la Forcades afegí que potser era un por al desconeixement de l’”alternativa” a l’establert, i suposo jo, que per això treballen per construir-ne una.
Personalment hi hagués afegit (però sóc massa vergonyós per alçar el braç i parlar davant d’una plaça plena de gent) que més que no pas “por”, i aquí hauríem de ser molt més crítics amb nosaltres mateixos com a societat i deixar de mitificar certes coses, el que hi ha és molta mediocritat cívica i molt d’individualisme. Que és molt fàcil queixar-se de tot, i fins i tot està ben vist, però després és molt difícil aplicar-se el canvi a un mateix i implicar-se de veritat i treballar-hi. Que en tot plegat hi ha molta estètica, i que els de debò treballen i sacrifiquen hores i diners són molt pocs, ni molt menys existeix una majoria mobilitzada. I que el que precisament entenc que vol aquest moviment, i d’aquí la meva simpatia, és fer moure el cul i les neurones a la gent. Quants cops hem sentit el còmode “tot és una merda, però jo passo de la política perquè tots són uns lladres”? Participació i assumpció de responsabilitats!
Malgrat que jo crec i milito en el projecte d’ERC, i que per tant no participaré en el Procés Constituent, crec que és bo que hi sigui i creixi fort. Primer perquè evidenment enriqueix el procés i ens pot fer millors com a societat, i després, a un nivell més pragmàtic, perquè aglutinarà a favor de la independència, com fan les CUP, gent que per estètica i per estómac mai votaran ni participaran a Esquerra.
I retorno a l’estètica posant un darrer exemple: acabat l’acte vaig estar parlant i comentant la jugada amb un xaval que vaig entrenar fa uns anys, i que està implicat en diversos moviments dels anomenats alternatius. Per ell, ERC s’ha venut i es vendrà al “poder”, i per més que jo ho intenti, explicant-li el projecte o els avenços que es van fer quan era al Govern, dubto que mai aconsegueixi convènce’l que la política executiva és absolutament més complexa que la mitificada “lluita de carrer”. Ni que es cregui que qui de debò sempre ha temut i tem el poder i els defensors de l’statu quo és precisament Esquerra, l’únic partit capaç d’aglutinar una majoria social (també formada pels qui mai mouran el cul ni les neurones) a favor d’un canvi profund. El “rebel” fuig de la centralitat, necessita destacar i ser especial, i avui l’independentisme ha assolit una posició central, sembla que tothom ho sigui; és la moda.
De la mateixa manera, Procés Constituent també podrà aglutinar els de “vale, independència sí, però només si ho fem bé, eh? que perquè segueixin manant els mateixos ens quedem com estem”. Aquests que obliden, sovint premeditadament, que els catalans no som ni millors ni pitjors que ningú, i que per tant també tenim els nostres fills de puta, i que això no ens treu el dret de ser un poble lliure com qualsevol altre. Sempre m’he preguntat d’on vénen aquests tipus d’actitud: de la por al conflicte? d’algun complexe d’autoodi? d’un nacionalisme espanyol inconscient i/o amagadet? Farien bé de reflexionar, molts que s’autoproclamen d’esquerres, què vol dir això d’oposar-se a un procés que sacsejarà l’ordre establert (ni més ni menys que constituir un nou Estat!), i que per tant és una oportunitat única per fer les coses molt millor del què actualment són, és a dir, per progressar i construir una societat més justa.
En tot cas, i amb la prevenció que els dos personatges no esdevinguin, o hagin esdevingut ja, dos gurús mediàtics d’adhesió fàcil, anar-hi, escoltar-los, aprendre’n, o encara millor, participar-hi, de segur que ens farà bé, ens farà ser un pèl més savis i, de ben segur, millors ciutadans.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que fa a les activitats empresarials de la Forcades i les seves germanes de monestir (“ella i les seves germanes són empresàries quan fabriquen i venen artesania al monestir”), cal dir que ni pagen l’IBI ni l’IVA (cosa que sí fan tots els altres empresaris). Una mostra més de qui és qui en aquest món de picaresca.
Ara, això sí, la “labia” la tenen. Els fets… Política jesuística tenyit de nacionalcatolicisme parlat en català.
Atentament