13 de juliol de 2006
0 comentaris

La Ruta de la Plata (“Camino” 2a part) C

L’estiu de 2004, quatre futurs arquitectes fan per segon any consecutiu el Camí de Santiago en bicicleta, aquest cop des de Sevilla, l’anomenada "Ruta de la Plata"; després d’haver fet el camí francès, des de Roncesvalles l’any 2003, decideixen repetir l’experiència… 

Etapa 2 Dt 17 Castillblanco-Monesterio 68 km

 

Etapa 2 Dt 17 Castillblanco-Monesterio 68 km

Cerro del Calvario

Abans de sortir de Castillblanco em calen un parell de cargols per fixar el portapaquets on enganxo les alforges, que s’han anat afluixant inesperadament. Després de passar per la gasolinera i un parell de bars, trobo un taller de cotxes on me’ls regalaran. En Sergi ha sortit una mica abans, no tant com ell pretenia, i així amb el Joan i en Josep comencem a fer els primers quilòmetres del dia, per carretera. El cel està ennuvolat i és una cosa que s’agraeix. Després d’una estona ben pesada, per una carretera que va pujant, tot i que feta força bé, trobem finalment el desviament cap a un parc forestal, on el camí és asfaltat i de baixada, i on agafem unes bones velocitats que ens faran gaudir d’allò més; ens estranyem d’encara no haver trobat en Sergi, el tio li deu haver fotut força canya perquè ja portem un bon tros de camí rercorregut. Aviat s’acaba l’asfalt i comença l’ascens al ?oeCerro del Calvario?, que com el seu nom indica, serà un bon calvari. En un primer moment la pista forestal va fent tranquila entre prats, tot i que el Joan rebenta la roda. Mentre la canvia en Josep aprofita per fer una cagarada rera els matolls; que en fa d’anys que jo no ho he fet! I de fet, penso, tant de bo no ho hagi de fer mai perquè no en tinc un record gaire agradable. Un cop reprenem la marxa, el camí comença a pujar brutalment; només el Joan, que ha pres la iniciativa, pren el determini de fer-la pedalant tant com pugui, els altres la fem a peu tot arrossegant la bici, i prou feina tenim per arribar a dalt, on ens espera el Sergi. Una vegada tots dalt del cim, fem una reconfortant sessió fotogràfica.

Tot el que puja baixa, i de baixada arribem a Almudén de la Plata a on farem un bon esmorzar, envoltats d’ampolles de whisky ressacoses que ens parlaran de la festa major que hi estan celebrant. Les banderetes de decoració que pengen pels carrers ens anuncien que encara som a Andalusia, i com no podia ser d’altra manera, a Espanya. Me’n quedo una de la comunitat autònoma per fer-ne co·lecció i reprenem el camí fins l’hora de dinar.

Monesterio

Havent dinat continuem pujant quilòmetres cap al Nord, per camins força bons fins que arribem a una carretera que deu ser nacional per la quantitat de trànsit que hi ha i pel perill que representa. Afortunadament dura poc i aviat tornem per camins de muntanya, tot i que passem pel costat d’unes obres de consolidació del camí en terrenys de molta pendent, i és allà on decidirem fer la primera cursa, fins a Monesterio. Les cames d’en Sergi ja estan molt més a to, d’acord amb el ritme que s’imposa, però no estan per orgues i passen de posar-se a competir, ja us ho fareu nois…la cursa la guanya en Josep, però tots tres hem anat molt bé, ens sentim forts i en forma, i el grup està cohesionat i alegre.

A Monesterio ens allotgem a una habitació del local de la Creu Roja, que fa les funcions d’alberg, i tranquil·lament repassem bicis i equipatge. Tinc una enorme satisfacció quan aconsegueixo regular amb una facilitat sorprenent el canvi, que s’havia desajustat, i que està deixant de ser un maldecap endèmic.

El local també l’utilitzen un grup de nanos que deuen ser d’un grup d’esplai, una de les monitores del qual està bastant bona, i que han organitzat un concurs de dibuix. Un dels nanos ha fet un dibuix amb on hi apareix una bandera espanyola (mi-te’l!), però abans de començar-me a muntar dins meu la teoria de l’alt nivell de nacionalisme de la societat espanyola, sentim com altres nens, amb una normalitat esplèndida, el titllen de fatxa per haver-ho fet, deixant-nos sorpresos i amb un pam de nas a mi; realment no m’ho esperava. Després d’haver intercanviat algunes paraules amb els nois (un porta una samarreta del Barça) i la monitora, anem a sopar tranquil·lament a un bar a peu de carretera. El Joan, que no havia demanat el mateix i se’n penedeix, es quedarà una estona més tard amb mi prenent la fresca, mentre en Sergi i en Josep tornen cap a l’alberg a dormir.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.