El FC Barcelona
presentarà demà Barça,
estic boig per tu, una versió ad
hoc de la famosa cançó de Sau,
convertida en himne de tota una generació de catalans. És una conseqüència
lògica de 30 anys de democràcia que al Principat han aprofitat, entre d’altres
coses, per crear un teixit musical autòcton equiparable al de molts altres
països “normals”, i en el qual s’inclouen tota mena d’estils, fins i tot el més
reeixit entre els joves: el pop-rock. Ara, el FCB incorpora una peça que forma
part de la banda sonora del país, i que tothom pot fer seua sense gaires
problemes. Mentrimentres, els habituals de Mestalla ens hem d’acontentar amb un
himne sarsueler i carrincló que va nàixer ja tronat l’any 1994, amb motiu del
75è aniversari del club. Ara n’hem fet 90, però continuem igual.
A Barcelona m’he
retrobat amb el plaer de passar estones de tranquil·litat i reflexió dins dels
grans temples catòlics del gòtic català. Sóc un entusiasta de Santa Maria del
Mar, però també m’endinse de tant en tant a la Catedral o a Santa Maria
del Pi. Fins i tot fa uns dies em vaig abocar a la bellíssima Seu de Manresa.
No, no he recuperat de sobte una fe que vaig perdre fa temps, si realment mai
n’he tingut. Però aquestos edificis són patrimoni de tothom i tothom hauria de
gaudir-ne. A València visc a dos minuts de la Seu, i tanmateix rarament hi entre. Ens n’han
expulsat, als valencians, fa temps, fa molt de temps.
Idees força com que
la televisió és una finestra oberta al món, o frases recurrents com la d’aquell
inefable periodista espanyol que en acabar el seu informatiu ens repetia allò
de “así son las cosas, y así se las hemos
contado”, han ajudat ben poc en la imprescindible tasca d’educació visual i
mediàtica de la societat. No entenc com en el segle XXI, el de l’omnipresència
de les tecnologies de la informació, a les escoles, juntament amb les
matemàtiques o la llengua, el coneixement dels mitjans de comunicació no ha
esdevingut una assignatura bàsica. I d’això es ressent també l’espectador de
documentals, que busca allò que no podrà trobar-hi mai: la realitat.
I per això us deixe ací penjada la que apareix a la penúltima plana de l'Avui de hui: Per al silenci, de Lluís Montserrat. He de dir, però, que la meua opinió no és tan bona com la seua, la qual cosa també m'alegra.
Quan s’ha llançat a la recerca d’un finançament que el fera viable, més
d’un projecte documental centrat en algun tema concret sobre el nostre país
s’ha trobat amb una resposta força recurrent: aquest és un projecte localista. Segurament
la mateixa ment pensant quedaria enlluernada davant una història anàloga
ambientada al Tibet, Botswana o al Perú. Documental etnogràfic, en diria. I
pagaria uns bons diners per assegurar-se’n l’emissió al seu canal de TV.
En escasses hores calaran foc a mitja ciutat, exhausta després de tants i tants dies de disbauxa. Als que ens estimem la festa, als que l’hem viscuda des de dins i des de fora, sempre ens fa bé tornar-hi. Perquè esdevé una mena de ritual purificador que ens demana l’esperit, un retrobament amb unes arrels ben nostrades i que farem bé de conservar. Però això tampoc no lleva que arribats a la situació actual, ens demanem cap a on es dirigeix la festa fallera. Ha de ser una reflexió feta des d’una voluntat constructiva, mai des dels prejudicis i odis irracionals que molts antifallers encolomen a la festa.
Des que vaig encetar
aquest bloc tenia pensat obrir una segona categoria de posts en paral·lel a la
principal de “Tendint ponts”. Es tracta d’escrits amb reflexions i comentaris
sobre el món del gènere documental. Ara, la invitació del magazine Pica’m a col·laborar-hi amb articles sobre
documentals i l’audiovisual en general ha precipitat la decisió de posar-m’hi. Aquestos
articles del Pica’m els penjaré també al meu bloc emmarcats en la categoria “El
racó del documental”.
Els meus ulls van
poder contemplar com les obres del canal d’accés a la nova Estació Central de
València han començat al barri de Malilla, tot just al final del meu carrer, 25
anys després de començar a sentir-ne parlar. Tota una vida! La meua. Aquesta
transformació urbana inclourà tot un seguit d’estacions soterrades de rodalies
disperses per la ciutat: Central, Aragó, Tarongers, Cacsa, etc. El tren, però,
no pararà a Malilla. Heu sentit alguna protesta o reivindicació? Jo tampoc.
Tres manifestacions localitzades al atzar (bo, llevat de la nostra, evidentment) en tres dies dóna una bona mostra de la realitat quotidiana de Brussel•les. És la ciutat on tothom va a demanar allò que pressuposa que li pertoca. Per tant, crec que hem fet el que calia: anar-hi a reivindicar el nostre dret a decidir el nostre futur. Un dret que increïblement encara es pot negar en el segle XXI. Moltes pancartes recordaven que molts pobles han aconseguit la independència a l’Europa del segle XX. Nosaltres hi hem dit la nostra, i no serà l’últim pas. Més aviat és el primer.
L’espanyolisme sol
negar el dret d’autodeterminació dels pobles de l’Estat amb l’argument que
aquest dret ha estat concebut per a les colònies dels antics imperis, i que no és
aplicable al nostre cas perquè no n’hi ha, de colonització. A més a més, el
subjecte de sobirania, que no es pot trossejar, seria el poble espanyol, segons
aquesta argumentació. És discutible que en el segle XXI no es puga reconèixer,
per no ser una colònia, el dret d’autodeterminació a qualsevol comunitat humana
amb característiques pròpies i voluntat d’autoafirmació. Tampoc no es pot
defensar una unitat de sobirania essencial i indiscutible, la del suposat poble
espanyol, quan tota comunitat humana és fruït d’una construcció històrica i,
per tant, canviant. En qualsevol cas, el que m’interessa ara i ací és demostrar
la condició històrica de colònia del poble valencià des defa 300 anys, si més
no.
Sembla que el Bloc ha decidit acceptar definitivament els símbols oficials (senyera amb franja blava i himne de l’Exposició de 1909, “en la seua versió més digna”) i s’ha reobert la caixa dels trons. Més i més discussions estèrils que han entelat tot el procés congressual mentre altres aspectes que podien ser interessants romanien amagats. Renovats atacs contra un suposat “neoblaverisme”. I una única imatge davant la societat: la incapacitat d’assumir com a propis símbols que molts valencians ja han fet seus.
Me’n vaig a Brussel·les, espere que en companyia de 9.999 catalans i
catalanes. De valencians en serem ben pocs. Sembla que un autobús d’ACPV i poca
cosa més. De les JERPV no tinc cap notícia. El Bloc Jove, que sovint porta
pancartes reivindicatives del dret d’autodeterminació, tampoc no ha organitzat
cap viatge. Açò no pretén ser cap mena de retret. Ans al contrari, és la
constatació d’una evidència: al País Valencià estem per a altres coses.
Fa uns quants
programes va tindre lloc al Polònia l’aparició estel·lar de ses
valencianíssimes senyories na Rita Barberà (perdó, Barberá) i en Francesc
(perdó, Francisco) Camps. Que fins ara els guionistes/productors de TV3 no
s’hagueren atrevit amb un material tan sucós palesa una actitud atemorida
enfront tot allò que faça olor a valencià de la qual potser hauríem de parlar
amb més tranquil·litat en un altre moment. El cas és que per fi tenim la
caricatura dels polítics valencians al Polònia. Ni somniem, però, amb un
programa ni la meitat de la meitat de corrosiu a Canal 9. Tot i que després de
la darrera bajanada del conseller forense, crec que comence a entendre la
lògica de la nostra televisió pública. No ens calen programes d’humor sobre els
nostres polítics. Ells en són la caricatura.
Ara que les portes de l’abisme
semblen obrir-se per al PP valencià potser caldria aclarir per què justament
ara molts s’escaroten pel que estan descobrint, quan qualsevol ciutadà valencià
lleugerament interessat per açò que en diem res
publica i amb un mínim d’integritat ètica podria sospitar, si més no, que
moltes de les actuacions dels nostres governants populars durant els darrers
tres lustres feien una pudor insuportable. ¿Què ha passat, doncs, perquè ara
tothom (llevat dels inasequibles al
desaliento, és clar) se n’adone?
"ERC reabre la polémica de la lengua con una moción sobre TV3", aquest és un titular aparegut fa un parell de dies al diari Las Provincias. ¿Quina era la notícia que encapçalava? Bàsicament ERC tornava a reclamar al Congrés el compliment dels acords que permetran la reciprocitat entre TVV i TVC, tot adduint la Carta Europea de Llengües Minoritàries o Regionals, que defensa la reciprocitat d’emissions entre territoris d’una mateixa comunitat lingüística. És clar, el conflicte que ha resolt el PP, ara el torna a atiar Catalunya.
Tres manifestacions localitzades al atzar (bo, llevat de la nostra, evidentment) en tres dies dóna una bona mostra de la realitat quotidiana de Brussel•les. És la ciutat on tothom va a demanar allò que pressuposa que li pertoca. Per tant, crec que hem fet el que calia: anar-hi a reivindicar el nostre dret a decidir el nostre futur. Un dret que increïblement encara es pot negar en el segle XXI. Moltes pancartes recordaven que molts pobles han aconseguit la independència a l’Europa del segle XX. Nosaltres hi hem dit la nostra, i no serà l’últim pas. Més aviat és el primer.
