El 13D ha generat tot de comentaris, opinions, escrits, xafarderies… i els que en vindran. Hui comence un sèrie de posts amb els que vull explicar la meua vivència personal a Vilafranca del Penedès i les anàlisis que en faig, de tot plegat. Anem-hi, doncs.

El ressò del 13D s’ha escampat amunt i avall per la pell de brau com la pesta. Els punts de vista, comentaris i opinions de les Espanyes, des dels titulars de portada i editorials dels diaris fins als exabruptes més barroers que sovintegen per la xarxa, no per previsibles ens han de fer obviar-los. Ans al contrari, urgeix una reflexió sobre com es fabrica un discurs de realitat sense cap mena de fonament empíric i amb l’únic objectiu de menystindre, denigrar i fins i tot criminalitzar una opció política plenament legítima i, de retruc, escanyar definitivament el país que aquella defensa.

Si fem cas de la premsa i l’opinió pública majoritària (les enquestes en parlen a bastantment) espanyoles, el 13D a Catalunya poc menys que es va obrir la caixa de Pandora i es van escampar tots els mals de la humanitat pel triangle principatí. No perdré un segon en la repetició dels epítets histriònics que ens han adreçat uns i altres, progres i cavernaris. Per a això teniu Sant Google, que us farà bon paper.

Però sí voldria descriure, per contrast, el que els meus ulls van veure, i la meua càmera va gravar, des de les 07:45 del matí i fins passada la mitjanit. M’hi vaig trobar la gent del poble. Joves compromesos amb el seu passat, amb el seu present i, sobretot, amb el seu futur, que argumentaven racionalment i serena per què volien una independència. Odi? Ni un bri n’hi vaig trobar. No en parlaven, d’aquells, dels altres. Només parlaven d’allò propi, i del dret a decidir pel que es seu.

Famílies de pares i fills eixien al carrer en un diumenge fred i plujós, a ficar una papereta en una urna. El fill, amb un somriure a la boca, dipositava el sobre que la mare havia omplert amb una papereta. Aquell sense massa consciència del que feia, aquesta amb la consciència d’estar vetllant per un futur millor per al seu fill.

I gent d’esquerres i gent de dretes. I de centre si és que n’hi ha. De més enllà s’acostava una colla de iaios, companys generacionals que tot ho han viscut: una guerra i una dictadura, una transició i una democràcia, una estafa i, ara, una il·lusió nova, en la darrera estació de la vida. Aquell vellet que amb cara i mans de pagès vinyataire em deia que no sabria explicar-se davant d’una càmera, que no en sabia més. No calia. Per què ha vingut vostè a votar? Per la meva llengua lliure. Sembla que el Penedès també té el seu Tio Canya.

Només en són pinzellades, de la gent del poble, de la gent de Vilafranca del Penedès. Homes i dones normals, com els de qualsevol poble del món, de tots els espectres socials. Amb un mèrit afegit, però: que han estat capaços de mobilitzar-se per eixir al carrer i votar, pel que siga, però votar. Contra un Estat “democràtic” que no els deixava votar, que els criminalitza per votar. Però votaren. Votaren per demanar més democràcia, per demanar més llibertat, per demanar el dret de decidir que cada home i cada poble de la Terra hauria de tindre reconegut.

Davant això, què puc sentir en llegir la premsa espanyola? Ganes d’escopir sobre tant de fem, sobre tant d’odi (ací sí), sobre tanta ignorància, sobre tanta rancúnia, sobre tant de despotisme, sobre tant d’autoritarisme i sobre tanta mala fe. I encara els recomanaré el mateix consell que donen ells als “nacionalistes”: viatjar. La vostra burrera es cura viatjant: a Vilafranca, per exemple.

Si he començat la els posts amb el tema de la premsa espanyola no era perquè tinguera especial interès, sinó perquè volia parlar de la gent de Vilafranca del Penedès, dels meus amics.

Doncs això, que no es tractava d’uns simples vestits. Però això ja ho sabíem. Tot i que no tots, és clar. Tants i tants valencianets que excusaven els populistes valencians –total, per uns vestits, en deien- ara potser s’astoren de les novetats que aporta el serial Gürtel. Però no ens enganyem, qualsevol ciutadà que encara no haja dimitit de la seua responsabilitat cívica i democràtica sabia que un polític no s’emmerda per tres vestits i dues bosses. No calia un màster d’Oxford per deduir que això era només la punta de l’iceberg.

A nosaltres no ens han sorprès. Un partit que riu els comentaris barroers d’un Alfonso Rus, no ens pot sorprendre. Un partit que va arribar al cim de la mà d’aquell que s’anava “a forrar”, no ens pot sorprendre. Un partit que posa el crit al cel quan li paguen amb la mateixa moneda que empra dia sí, dia també –val a dir,trànsfuga sí, trànsfuga també-, no ens pot sorprendre. Un partit que menysprea la Universitat, la cultura i la ciència per oportunisme electoral, no ens pot sorprendre. Un partit que fa servir les institucions públiques –Corts, Generalitat- en benefici propi, no ens pot sorprendre. Un partit que controla amb mà de ferro i tarannà autocràtic els mitjans de comunicació públics, i també els no públics, no ens pot sorprendre. Un partit que estigmatitza la dissensió i reparteix carnets de valencianitat i renegats a tort i a dret, no ens pot sorprendre. Un partit que menysprea la intel·ligència i el diàleg més elementals, no ens pot sorprendre. Un partit que destrossa sense pietat el nostre territori, no ens pot sorprendre. Un partit que reforça l’assimilació espanyolista més rància mentre potencia l’esquarterament provincial del país, no ens pot sorprendre. Un partit que fomenta l’atonia crítica, no ens pot sorprendre. En definitiva, un partit que no ens tracta com a ciutadans, no ens pot sorprendre.

Però encara està a temps de sorprendre a moltíssima gent. A tots aquells que l’han votat amb fe cega. A tots aquells que encara es neguen a afrontar la realitat. En la deriva política del País Valencià s’ha posat molt d’èmfasi en la crítica als partits polítics. No seré jo qui els defense. Déu me’n guarde. Però em sembla que ha arribat l’hora de trencar un tabú, de criticar l’intocable: la societat civil. Aquesta societat que ha permès l’acció desvergonyida d’aquesta colla d’indesitjables posats a polítics. Un gran espectre social que els ha donat suport, perquè en el fons s’hi veuen identificats. Són com ells, en molts casos. Una societat malalta, amb dèficits democràtics, que tolera poc la divergència, individualista, egoista, antivalenciana i espanyolista.

31 d’agost. Acomiadem el mes i, a la pràctica, també l’estiu. Aprofite l’ocasió per acomiadar també les nostres amigues de temporada: les panderoles. Al País Valencià n’hi ha hagut de mítiques, com ara la que feia camí de Castelló a Almassora, un tren que vola, deia la cançó. I quan pujava cap a Onda, els viatgers havien de plantar peu a terra i continuar caminant al costat de l’esforçada màquina negra que amb prou feines podia fer la costera amunt.

Les panderoles de la ciutat de València són una mica més prosaiques. Ens acompanyen cada estiu, sense falta. En tenim de tota mena. N’hi ha de més grosses i de més petites, de més mogudes i de més esclafides, de fastigoses i de més fastigoses encara. La relació dels valencians amb els dictiòpters és també d’allò més variada. Des de la senyora que resta petrificada, incapaç de moure un dit o avançar una passa davant la presència de tot un exèrcit composat per una panderola, fins a la que enceta un cant ple d’aguts, passant per l’indígena agressiu i fatxenda que va sembrant la ciutat d’insectes aixafats o per aquell que n’ha acceptat la convivència i mira de respectar-les com a vós o a un servidor.

Faria bé la batllessa na Rita Barberà d’adaptar l’escut de la dues voltes lleial ciutat de València als temps moderns, renunciar al rat-penat d’ascendència medieval, i coronar les quatre barres amb l’animal que millor representa les essències del cap-i-casal: la panderola. També podria lluir-la el València CF al pit dels seus jugadors. Així sí que faríem por. Mentrimentres, distingides conveïnes, espere retrobar-vos l’estiu vinent.

PD: Em comentaven unes visitants italianes (gràcies, Unió Europea, per portar-nos-en el bo i millot de cada casa!!!) que les clavegueres de València fan pudor. Pobretes meues –les panderoles!-, així com no han de pujar al pis de dalt? Si és que no tenim consideració. Rita!!!

He volgut deixar passar uns dies després de la mort del conseller Garcia Antón per dir-ne la meua. Hem hagut de suportar els insofribles epitafis d’uns i altres, peperos i oposició, sobre aquesta “gran persona i gran polític”. Sobre la seua qualitat personal no em pronunciaré, perquè no tenia el gust de conèixer-lo en la intimitat –certament, en vida mai no em va semblar un personatge gaire interessant–, però ara caldrà començar a valorar la seua actuació en tant que càrrec públic al servei de la societat. I els comentaris al voltant del “gran polític” en boca d’alguns membres de l’oposició, alguns se’ls podrien haver estalviat. No pense sumar-me a la hipocresia dels funerals públics.

Han de passar anys perquè s’escriga la història del moment actual, però no és difícil aventurar que en dirà, d’aquest polític conservador. Només em limitaré a dos exemples. Va ser el conseller que va comandar tota la guerra de l’aigüa contra l’oposició i contra Catalunya amb un argumentari populista i grotescament manipulador, com aquelles tanques publicitaris que comparaven amb gots d’aigua el cabal que l’Ebre abocava a la Mediterrània. Però per damunt de tot, va ser el conseller que no va assumir cap responsabilitat política per un accident de metro amb 43 víctimes mortals que es podria haver evitat amb un sistema de seguretat més modern. De totes les referències a la defunció, em quede sens dubte amb una de gràfica: la vinyeta que reproduïm ací, de Harca i publicada al Pica’m. Tanta glòria tinga com pau deixa. DEP.

Ahir vam tindre un nou dia de treva estiuenca, amb tot de xàfecs i moderació del termòstat. Bon moment per enfilar cap a Xàtiva a visitar el gran Pep Gimeno “Botifarra”. Fins i tot en cotxe el viatge es fa agradable. L’A7 entre València i Xàtiva és de llarg el millor tram d’autovia del país: 60 kilòmetres de tres carrils i rectes llarguíssimes. Al remat, però, la Fira d’Agost dels socarrats em va fer perdre un temps preciós cercant aparcament i vaig fer una mica tard al dinar. La casa, a la part alta del poble és molt pareguda a la de Joan Fuster, o més aviat a la de la simpàtica veïna de la porta de l’esquerra, la senyora Dolors, perquè de la de l’escriptor només en resta l’embolcall. És clar, totes les cases de llaurador són iguals, amolla orgullós en Pep. Igual de precioses, caldria afegir-hi.

Amb la companyia de la família –la Míriam acabarà sent una estrella com son pare, al temps–, la conversa comença a girar al voltant de temes que ens interessen i apassionen: el país, el país, el país... i els projectes. El 23 i el 24 d’octubre serà la posada de llarg del seu segon treball en solitari, “Te'n cantaré més de mil”, al Gran Teatre de Xàtiva. La jugada promet, i la portada del disc, també. L’esperem amb candeletes.

Agafem el cotxe i marxem, Pep i jo, a la caseta de camp. Hi viuen una bona colla d’animals: galls i gallines, coloms, una haca, gansos, gossos, un conill, cabres i un porc... vietnamita! M’explica que de la corbella a Xàtiva de tota la vida en diuen falç, com al Principat. Apunt per ablaverats. A la vora de la casa arrela una figuera centenària, amb una soca que no abracem ni entre quatre amics. I més enllà el riu Albaida, mormolant feliç per tanta pluja recent, en el seu camí que mena al Xúquer.

Aixoplugats sota una porxada, la conversa continua. Em mostra una petita joia. Un cartell ben gran i ben negre, de fa trenta anys, editat per ACPV. Som una nació!, proclama blanc sobre negre a dalt d’un penó –enorme- de la conquesta. I més: la senyera de Jaume I, senyera dels valencians. El té ben emmarcat, però encara no li ha trobat lloc per penjar-lo. N’hi prepara el millor, mentre me’l mostra orgullós, perquè palesa la seua fidelitat al país des que era ben jovenet. A Pep que no li toquen la llengua, perquè és com si li toquen la mare.

Fa poc va triomfar a Castella, a San Sebastián de los Reyes. Algú, a qui no consta que l’apuntaren amb pistola per anar-hi, li reclamà que cantara en castellà. Tanmateix l’èxit hi va ser ben sonat. Ja li n’han tornat a cridar. Albert, si no m’ix ni parlar en castellà!, em diu més enorgullit que no pas avergonyit. Ni falta que fa! Caldrà començar a dir-ho amb totes les lletres. L’entenien sense un castellà de Salamanca, com miren d’entendre qualsevol estrella internacional que s’hi apropa a amenitzar-los la revetlla. A aquestos no els retrauen res, però.

Després donem menjar a tot el ramat. Dia rere dia, el Pep en repeteix el gest. I la feina, i el cant, i la família. D’on coi trau el temps aquest home? I continua la conversa: sobre Miquel Gil, geni i figura; sobre Alfonso Rus, tall no reproduïble; sobre  Xavi Castillo parlant d’Alfonso Rus, per pixar-se i no torcar-se; sobre Xavi Castillo, l’heretge de Xàtiva, anant d’Alcoi a València, alerta quan baixa el Port Nou de l’Olleria i les metralladores comencen a apuntar-li, i no l’abandonen fins que aixafa la Ribera; sobre tots els pobles amb fills de frares; sobre Carles Dénia i el duet urgentíssim que haurà de fer algun dia amb Pep; sobre l’amic que li demana que no es muiga, almenys abans d’haver abocat tot la memòria que atresora al cap en una gravadora. Aquest geni,però, no es pot enregistrar. Ha de ser ben viu.

Així se’ns passa la vesprada. El deixe a Xàtiva, perquè a la nit li toca cantar a Albalat, si Santa Bàrbara ho permet. Torne a agafar l’A7, tornen els xàfecs per Picassent. Ha pagat la pena, però. Ens caldran molts Pep Gimeno en el futur. I tant! Un per a cada dia de la setmana, si més no. Hem quedat en retrobar-nos aviat, i amb molta més gent. Serà el dia 29, serà a Benifairó, serà al COMcert. Tots hi estem convidats. A gaudir, que ja toca.

Aquestos dies hem assistit a una sorprenent i sincera demostració de catalanofòbia que ha desconcertat els senyors d’El Mundo. Després d’haver-se declarat, mitjançant un editorial, Montillàfob i Esquerràfob però no catalanòfob (és clar, odiar Montilla i Esquerra no està relacionat amb l’odi als catalans), Pedro Jota i companyia segurament deuen haver restat palplantats per una enquesta pròpia. Un 56% dels lectors que hi van votar es van declarar obertament. Tenint en compte que hom no acostuma a reconèixer-se xenòfob, el resultat esdevé revelador.

Ja han passat uns dies de les eleccions europees i al País Valencià tot continua igual, si fa no fa. El PP per damunt del 50%, el PSOE arrossegant-se per no superar dels 20 punts de diferència, i els partits nacionals valencians mirant de sobreviure com bonament poden. En resum, bipartidisme espanyolista i la minoria nacional valenciana escanyada mediàticament i impune. Perquè açò és el que es desprèn dels comentaris de la premsa oficial i afecta al règim.

La manifestació del dia 9 de maig a València va ser molt trista. Hi havia poca gent, sembla que cada any n’hi anem menys. Qualsevol observador mínimament atent ho podia preveure. Tothom coneix algú que havia anunciat prèviament que no hi acudiria: que si l’Eliseu, que si la data, que si el lema... La decisió, però, de trencar la baralla no sembla la més oportuna. No sé si El Temps fa el que toca publicant la inversemblant xifra de 30.000 persones. Potser siga la seua tasca. Però el ben cert és que hi van haver més catalans a Brussel·les que valencians a València. I puc assegurar que a Brussel·les no vam anar 10.000.

Ja ha passat la final esperada entre bascos i catalans, la que feia córrer iniciatives conjuntes entre els fòrums i les xarxes socials independentistes d’ambdós països. Certament, el ressò mediàtic a les Espanyes ha estat espectacular. Èxit total. L’espanyolisme de la ciutat de València també ha bramat, com era d’esperar. Els arguments, els de sempre, des dels que s’han sentit ofesos (un locutor esportiu local del la Cadena Ser els ha titllat de desgraciats en amunt) fins els que ens han recordat que el “valencianistes” anem a Mestalla a veure futbol i no a fer política, com els “radicals” aquells.

He vist el film d’Isona Passola, Cataluña-Espanya, que s’acaba d’estrenar a Barcelona i no he pogut evitar una sensació ambivalent. La promoció ha fet referència constant a la Pilota Basca, de Julio Médem, però alguns tampoc no podem defugir els paral·lelismes amb el nostre Del Roig al Blau, tot i que ja se sap que els valencians hi pintem ben poc, i al Principat són ben pocs els que en tenen notícia. Parle d’ambivalència perquè en tant que ciutadà compromès amb aquest país no puc evitar l’alegria que produeix el fet que aquestos temes que tant ens preocupen arriben a la gran pantalla. Però en tant que membre del gremi, no puc estar-me de pensar allò de “no és això, companys, no és això”.

El 25 d’Abril és una data de fonda memòria per al poble valencià. Fins el més despistat dels residents de les nostres comarques se sap allò que “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. La pèrdua d’aquella batalla, la crema de Xàtiva o el decret de Nueva Planta són ignomínies històriques que ningú no gosa discutir. Però el 25 d’Abril mai no ha estat declarat dia festiu al País Valencià. Tampoc no se’n fan gaires ressons els poders públics i els mitjans de comunicació oficialistes. Únicament se celebra, de forma semiclandestina, el Dia de les Corts Valencianes (recuperades amb l’autonomia). Hi ha, en el fons, una mala consciència, una incomoditat amb l’efemèride. Per als que ens governen, és el resultat de ser alhora els representants democràticament elegits del poble i  els hereus dels botiflers. Mai no ho reconeixeran, però no saben com conjugar ambdues evidències.

Aquestos dies està tenint lloc a Barcelona la 5a Setmana Cultural del País Valencià a Barcelona, organitzada per l’associació Espai País Valencià. L’Espai és un lloc de trobada de molts valencians conscients que temporalment o permanent s’apropen al Principat per residir-hi, i no volen deixar d’estar en contacte amb el país de baix. A més a més, conformen una veritable ambaixada del País Valencià a Catalunya, tot complint la tasca urgent i imprescindible de tendir ponts, sempre complicats i inestables, entre ambdós territoris.