A Barcelona m’he
retrobat amb el plaer de passar estones de tranquil·litat i reflexió dins dels
grans temples catòlics del gòtic català. Sóc un entusiasta de Santa Maria del
Mar, però també m’endinse de tant en tant a
  |  |
Del País Valencià a Catalunya, amb camí de tornada
|
|
Estenent ponts  En escasses hores calaran foc a mitja ciutat, exhausta després de tants i tants dies de disbauxa. Als que ens estimem la festa, als que l’hem viscuda des de dins i des de fora, sempre ens fa bé tornar-hi. Perquè esdevé una mena de ritual purificador que ens demana l’esperit, un retrobament amb unes arrels ben nostrades i que farem bé de conservar. Però això tampoc no lleva que arribats a la situació actual, ens demanem cap a on es dirigeix la festa fallera. Ha de ser una reflexió feta des d’una voluntat constructiva, mai des dels prejudicis i odis irracionals que molts antifallers encolomen a la festa.  Els meus ulls van poder contemplar com les obres del canal d’accés a la nova Estació Central de València han començat al barri de Malilla, tot just al final del meu carrer, 25 anys després de començar a sentir-ne parlar. Tota una vida! La meua. Aquesta transformació urbana inclourà tot un seguit d’estacions soterrades de rodalies disperses per la ciutat: Central, Aragó, Tarongers, Cacsa, etc. El tren, però, no pararà a Malilla. Heu sentit alguna protesta o reivindicació? Jo tampoc.  Tres manifestacions localitzades al atzar (bo, llevat de la nostra, evidentment) en tres dies dóna una bona mostra de la realitat quotidiana de Brussel•les. És la ciutat on tothom va a demanar allò que pressuposa que li pertoca. Per tant, crec que hem fet el que calia: anar-hi a reivindicar el nostre dret a decidir el nostre futur. Un dret que increïblement encara es pot negar en el segle XXI. Moltes pancartes recordaven que molts pobles han aconseguit la independència a l’Europa del segle XX. Nosaltres hi hem dit la nostra, i no serà l’últim pas. Més aviat és el primer.
L’espanyolisme sol negar el dret d’autodeterminació dels pobles de l’Estat amb l’argument que aquest dret ha estat concebut per a les colònies dels antics imperis, i que no és aplicable al nostre cas perquè no n’hi ha, de colonització. A més a més, el subjecte de sobirania, que no es pot trossejar, seria el poble espanyol, segons aquesta argumentació. És discutible que en el segle XXI no es puga reconèixer, per no ser una colònia, el dret d’autodeterminació a qualsevol comunitat humana amb característiques pròpies i voluntat d’autoafirmació. Tampoc no es pot defensar una unitat de sobirania essencial i indiscutible, la del suposat poble espanyol, quan tota comunitat humana és fruït d’una construcció històrica i, per tant, canviant. En qualsevol cas, el que m’interessa ara i ací és demostrar la condició històrica de colònia del poble valencià des defa 300 anys, si més no.  Sembla que el Bloc ha decidit acceptar definitivament els símbols oficials (senyera amb franja blava i himne de l’Exposició de 1909, “en la seua versió més digna”) i s’ha reobert la caixa dels trons. Més i més discussions estèrils que han entelat tot el procés congressual mentre altres aspectes que podien ser interessants romanien amagats. Renovats atacs contra un suposat “neoblaverisme”. I una única imatge davant la societat: la incapacitat d’assumir com a propis símbols que molts valencians ja han fet seus. 
Me’n vaig a Brussel·les, espere que en companyia de 9.999 catalans i catalanes. De valencians en serem ben pocs. Sembla que un autobús d’ACPV i poca cosa més. De les JERPV no tinc cap notícia. El Bloc Jove, que sovint porta pancartes reivindicatives del dret d’autodeterminació, tampoc no ha organitzat cap viatge. Açò no pretén ser cap mena de retret. Ans al contrari, és la constatació d’una evidència: al País Valencià estem per a altres coses.
 Fa uns quants
programes va tindre lloc al Polònia l’aparició estel·lar de ses
valencianíssimes senyories na Rita Barberà (perdó, Barberá) i en Francesc
(perdó, Francisco) Camps. Que fins ara els guionistes/productors de TV3 no
s’hagueren atrevit amb un material tan sucós palesa una actitud atemorida
enfront tot allò que faça olor a valencià de la qual potser hauríem de parlar
amb més tranquil·litat en un altre moment. El cas és que per fi tenim la
caricatura dels polítics valencians al Polònia. Ni somniem, però, amb un
programa ni la meitat de la meitat de corrosiu a Canal 9. Tot i que després de
la darrera bajanada del conseller forense, crec que comence a entendre la
lògica de la nostra televisió pública. No ens calen programes d’humor sobre els
nostres polítics. Ells en són la caricatura. Ara que les portes de l’abisme
semblen obrir-se per al PP valencià potser caldria aclarir per què justament
ara molts s’escaroten pel que estan descobrint, quan qualsevol ciutadà valencià
lleugerament interessat per açò que en diem res
publica i amb un mínim d’integritat ètica podria sospitar, si més no, que
moltes de les actuacions dels nostres governants populars durant els darrers
tres lustres feien una pudor insuportable. ¿Què ha passat, doncs, perquè ara
tothom (llevat dels inasequibles al
desaliento, és clar) se n’adone?
 "ERC reabre la polémica de la lengua con una moción sobre TV3", aquest és un titular aparegut fa un parell de dies al diari Las Provincias. ¿Quina era la notícia que encapçalava? Bàsicament ERC tornava a reclamar al Congrés el compliment dels acords que permetran la reciprocitat entre TVV i TVC, tot adduint la Carta Europea de Llengües Minoritàries o Regionals, que defensa la reciprocitat d’emissions entre territoris d’una mateixa comunitat lingüística. És clar, el conflicte que ha resolt el PP, ara el torna a atiar Catalunya. Després de representar el seu espectacle sobre Miquel Martí i Pol per primera vegada al País Valencià, al Casal Jaume I de Sueca, un xicot del Penedès, vint anys ben aprofitats, em demanà per llocs per eixir de festa per la ciutat de València:
Durant
els darrers mesos hem estat testimonis a través de la premsa d’uns fets
aparentment inaudits. Parle de les trobades i acords de col·laboració entre les
principals organitzacions empresarials del País Valencià i Catalunya, amb el
suport explícit dels consellers d’economia d’ambdues generalitats. Això ara ens
sembla una autèntica novetat històrica perquè la nostra memòria només arriba
trenta anys enrere. Més enllà ens resta el mite, en el millors dels casos, o la
deformació grollera, en el més habitual, gràcies en bona mesura als esforços
dels nostres polítics i la nostra televisió (¿pública?) valenciana per
sumir-nos en l’amnèsia col·lectiva. Però sí, hi ha vida més enllà de la transició,
i hi ha relacions entre ambdues vores de 
M'he
vingut a Barcelona a mirar de fer documentals (si em deixen) i a tendir ponts,
que és el que ens cal, i molt, entre el País Valencià i Catalunya. I amb aquest
objectiu he obert el bloc, que espere mantindre amb assiduïtat. M’hi he compromès,
i ho compliré. Des d’aquest espai personal tocaré tota mena de temes, però
especialment els que tenen a veure amb les relacions sempre complicades entre
ambdós territoris. Com diu un bon amic: la meua pàtria és l’Euromed, la meua
bandera és l’Euromed, la meua llengua és l’Euromed. Visca |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosCOMPANYS I AMICS
EL MEU LLOC A INTERNET
ELS ESPAIS DE L'AUDIOVISUAL
ELS GRANS DEL DOCUMENTAL
ESTENENT PONTS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|