‘El món es mou’ va posar-se a la venda a primers de febrer, però segueixo fent-ne promoció. Aquesta setmana, per exemple, se’m podrà escoltar a Catalunya Ràdio i Ràdio4 i se’m podrà veure a la Televisió de Badalona. D’altra banda, les cançons del meu darrer disc segueixen sonant habitualment a iCatFM i a la Cadena Dial.
Li han robat el baix a en Guillem Aguilar. En Guillem és un excelent baixista que m’ha acompanyat en moltes actuacions i que ha participat a la gravació dels meus discos. Per això, si ell s’ha quedat sense baix, jo també. Escric això per fer la meva aportació en la recerca. Sé que serà com trobar una agulla en un paller, però cal intentar-ho.
Ara que és època de casaments i comunions, em ve de gust escriure sobre el que sovint comentem amb un capellà que sap, com ningú, com n’arriba a ser d’hipòcrita la gent, perquè, com li passa a tots els del seu gremi, la inmensa majoria dels casaments, les comunions i els batejos que ha celebrat han tingut com a protagonistes a persones que no volen saber res de la religió cristiana.
Aquest diumenge, 25 de maig, el programa ‘Setze jutges després’, que s’emet a COMRàdio a partir de les 21 hores, començarà a fer un repàs de la meva discografia. El periodista i escriptor Víctor Batallé, que és qui condueix aquest espai radiofònic, analitzarà les cançons de ‘Senzill’, el meu primer disc. Durant el mes de juny s’emetran els programes dedicats a ‘El vals de la ingenuïtat’ i ‘El món es mou’.
Vicent Fibla coincideix amb mi en dues coses: el cognom i la professió. A més, tenim, si fa o no fa, la mateixa edat -ell és una mica més jove que jo, tot s’ha de dir- i hem començat a publicar discos al mateix temps. La seva manera d’entendre la música és, però, ben diferent a la meva: si jo faig, o procuro fer, cançó d’autor, en Vicent fa música electrònica. El cas és que no han estat poques les confussions derivades d’aquesta circumstància que he viscut. I suposo que ell també.
Durant les properes setmanes actuaré al Via Fora de Vilafranca del Penedès i també al Teatreneu. Ho faré a la sala petita d’aquest espai teatral del barri de Gràcia de Barcelona, primer en un espectacle de versions triades -del que en podeu saber més detalls si seguiu llegint-.
Vaig acabar la diada de Sant Jordi al Palau de la Música, escoltant i veient a Fito Paéz des de la fila cinc. A piano i veu l’artista argentí em va arribar com mai, em va conmoure com mai. Va valer la pena veure el Barça-Manchester enregistrat -sense saber el resultat- a quarts de dotze de la nit.
“No s’ha de barrejar futbol i política”, diuen els que no volen mullar-se quan toca opinar del que es deriva d’aquest esport fora dels terrenys de joc. Però és inevitable que el futbol, que afecta a tanta i tanta gent, no entri en el terreny del que, segons diu l’Enciclopèdia Catalana, és un “conjunt de teories sobre el govern de la societat i d’activitats pràctiques relacionades amb la gestió dels afers públics”. Per corroborar-ho només cal veure els darrers actes de Joan Laporta i de Silvio Berlusconi.
Darrerament he estat disfrutant i redescobrint Hotel Fawlty (Fawlty Towers), la genial serie d’humor britànica, signada pel gran John Cleese (Monty Python), que es va gravar al 1975 i que TV3 va emetre, amb gran èxit, a mitjans dels anys vuitanta.