El gran senyor de La Cançó és Paolo Conte. Qui no l’hagi descobert en tota la seva dimensió es perd un dels plaers més grans que ofereix la música popular feta a Europa en els darrers temps. Conte és tradició perquè és modernitat eterna. Conte és poesía perquè el que diuen els seus textes depassa les fronteres de l’idioma en què s’expressa. Conte és universal perquè, usant materials pròpis de la música clàssica, és capaç d’arribar a tothom amb composicions d’una bellesa tan consistent com assequible a totes les oïdes. Conte, amb setanta anys, segueix creant cançons extraordinàries i omplint teatres. Ho va fer diumenge 15 d’abril al Cirque Royal de Brussel·les i jo vaig tenir la sort de ser-hi.
albertfibla |
Gent |
dimecres, 28 de febrer de 2007 | 03:22h
Una de les sorpreses més agradables amb les que m’he trobat des que em dedico a la música la vaig viure quan, navegant per internet aquest mes de gener, em vaig trobar amb un bloc amb el subtítol ‘Com m’agrada l’Albert Fibla’.
No negaré que el meu ego es va engreixar uns quants quilos, però més que això encara em va agradar que qui signava aquell espai a la xarxa, en Pere Meroño, fos un activista carregat d’ingenuïtat -beneïda ingenuïtat- que havia engegat una campanya amb el lema ‘Jo també compro música en català’.