Albert Fibla

Queden poques hores perquè comenci el Barça-Madrid i em tremola l?ànima. Com sempre, com cada any. Mai no m?he perdut aquest esdeveniment des que tinc us de rao. I no és precisament des de la rao que neix la meva dèria pel futbol i pel Barça. Les dèries, les passions són, de fet, actes irracionals. El cas és que, en segons quins cercles, sobre tot des que em dedico a la música, aquesta part de mí procuro mantenir-la en silenci: m?atrapa una mena de sentiment de culpa similar al que tinc quan confesso, per exemple, que no em perdo un sol capítol de El cor de la ciutat.
Conec un paio que, per justificar una irrefrenable adicció a la música del duet Ella baila sola, va elaborar la teoria dels plaers cupables: aquells que no es corresponen a la ubicació cultural i social de l?individu. L?expresident Pujol quan, en una visita a Santa Coloma de Gramenet en plena campanya electoral, assegurava que escoltava la música de Los Chunguitos en podria ser un exemple. Tot i que alló va ser més un cop d?efecte a la recerca del vot impossible que qualsevol altra cosa.
Sigui com sigui, qui més qui menys te els seus plaers culpables: la diputada del PP que no es perd un muntatge del Pepe Rubianes, el periodista de La Vanguardia que mira cada migdía Aquí hay tomate, el capellà que toca en un grup de heavy metal, la respectable mare de família adicta a la televisió ponogràfica que s?ofereix de matinada, el mosso d?esquadra que fuma cada día el seu porret abans d?anar a dormir? Qui pot dir que no te el seu plaer culpable? Pobre del qui no ho faci.
Beneïda irracionalitat, que tot ho belluga.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!