Dissabte nit al polígon

Vaig publicar aquest article al número de gener de la Revista de Badalona.

Caminem per una vorera estreta esquivant gent i més gent tot i que falta poc per la una de la matinada, que fa un fred de novembre i que estem en un polígon industrial. És dissabte i és Can Ribó.

Llampants llums de neó ens reben quan enfilem, a peu, la Carretera de Mataró: ‘De botellón’, ‘Pichichi’, ‘La enfermeria Kanalla’… I a mí el rètol que més m’agrada és el que hi ha a la façana modernista de la fàbrica que dóna nom al polígon. Em pregunto si algú més s’hi ha fixat i en Josep, que m’acompanya en el camí cap a fer una copa, em resol afirmativament el dubte: ell també ha parat l’ull en la cal·ligrafia de les lletres, el mosaic on estan dibuixades i els cordills de pedra que engalanen la paret recordant que allò va ser una cordilleria. 

Com que no hem vingut a fer la ruta Modernista de Badalona, canviem ràpidament de conversa per triar a quin garito anem a parar. Decidim que serà el ‘Sarau’, que agrada a tothom i que queda allà mateix. Tot i que arribem a la una tocada, el local encara no és ple. Ni de bon tros. A l’entrada tot de fotografies del que semblen ser humoristes ens donen fe que allà cada dijous hi ha sessió de monòlegs. L’espai no és gaire diferent del que es pot esperar: mobiliari metàl·lic, decibels al màxim i pum pum musical que et belluga encara que no ho vulguis. A mà esquerra, una porta i una terrassa. Ho tenim claríssim. No ens costa trobar lloc a la barra de la terrassa. Cauen els dos primers gin tònics.

Quan sortim, a les dues tocades, la sala ja és plena. Al carrer també ha augmentat considerablement el volum d’afluència humana. Gent de tots els pelatges, colors i condicions, normalment van en grups més aviat nombrosos i n’hi ha de totes les edats. Costa definir el perfil general del personal, tot i que, potser influït per l’escenari, ensumo una flaire d’extraradi que em fa pensar que tots, com jo mateix, venen dels barris de la perifèria badalonina. 

A l’altre costat del carrer, uns metres més enllà, en direcció a Montgat, hi ha el ‘Titus’. El ‘Titus carpa’ exactament. Ni en Josep ni jo, que en tenim una mica més de quaranta, vàrem ser habituals del vell ‘Titus’ -el de la platja, el que aplegava la Badalona guay dels setanta, vuitanta i noranta-, així que hi entrem sense nostàlgia, amb la única intenció de veure el pa que s’hi dona. El lloc, una gran superfície a l’aire lliure coberta, quasi tota, per una carpa, sembla més adient per a una nit d’estiu que per aquest dissabte de tardor. Amb tot, quan ens instal·lem al voltant d’una taula a la part que queda descoberta, a prop d’una potent estufa vertical, fem caure la segona ronda de gin tònics ben a gust.

A quarts de quatre, quan el ‘Titus carpa’ comença a arribar al seu punt màxim d’ebullició, decidim posar punt i final a la nit. Abans, però, fem una volta pels carrers interiors del polígon i trobem la faraònica entrada del ‘Dadà’, la macrodiscoteca per on acaba passant gairebé tothom, i l’ ‘Estraperlo’, a les antípodes del ‘Dadà’, el lloc més underground de la zona, l’únic on s’hi fan actuacions en directe. A en Josep li ve un rampell de joventut i mira de convencem, sense èxit, de que hi entrem. L’edat no perdona, penso, quan enfilem el camí de tornada i passem davant la façana modernista de Can Ribó.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *