Albert Fibla

De tornada d'enlloc

28 de febrer de 2011
1 comentari

Els badalonins que viuen en un vaixell

Torno a escriure, vuit mesos després, en aquest bloc. A casa se m’ha girat feina amb el neixement de la meva filla. En fi… Per començar, un article que vaig publicar al número 3 de la Revista de Badalona.

Port de Badalona, un dijous de finals d’estiu a quarts de dotze de la nit. Temperatura suau i mar en calma absoluta. No s’hi veu ningú ni als molls, ni als amarradors, ni als restaurants que s’atreveixen a obrir. Ningú diria que aquesta és una zona d’oci i de negoci, pocs racons de la ciutat ofereixen una nit tan tranquil·la. Prou que ho saben els què tenen allà, damunt de l’aigua serena de la dàrsena, casa seva…

Viure en un vaixell. Idea romàtinca, de pel·lícula, només a l’abast dels més grans somiadors. Al Port de Badalona n’hi ha uns quants. En J n’és un d’ells. Fa sis anys que va triar aquest estil de vida i en fa dos que viu, tot sol, aquí. No se n’empenedeix gens, ni d’una cosa ni de l’altra. “Si no hagués donat el pas sí que me n’hauria empenedit tota la vida. Això sí: has d’estar molt convençut abans de decidir viure d’aquesta manera, t’ha de cridar molt”, diu mentre, de fons, un bosc de màstils en la foscor van fent toc-toc. 

S’ha girat una mica de vent i els bucs topen suaument els uns contra els altres. En J aprofita per explicar que no tot és fàcil i bonic quan es viu en un vaixell. “En aquesta part de la Mediterrània els hiverns són llargs i freds, l’espai on hem de fer vida és molt reduït i hem de prescindir de coses que, en altres circumstàncies, semblarien imprescindibles”. Per exemple? “Jo no, però hi ha gent que no té aigua calenta”.

Aprendre a prescindir del que no és realment important. No tothom és capaç de fer-ho. “De vegades no queda més remei. Hi ha moltes famílies que no poden pagar un pis i es veuen obligades a viure en un vaixell. Aquí no en conec cap cas, però sí a d’altres ports”. En J, que té 41 anys i es guanya la vida en el veler que també és casa seva, no em sap dir el nombre exacte de persones que viuen com ell a Badalona; sí que em parla, però, dels seus veïns més propers i de la relació que s’estableix entre ells: “al meu pantalà, on hi ha uns quaranta amarradors, vivim set persones durant tot l’any. Ens avenim molt, hi ha molt bon rotllo. És normal: això és com un poble i compartim una mateixa manera de viure la vida “.

Em fixo en les tres xemeneies, que imposen la seva presència majestuosa, com si fossin la part més alta d’un vapor gegant, quan en J em parla del millor i el pitjor que ofereix el Port de Badalona. “És molt tranquil i silenciós, s’hi està molt be, hi ha bons serveis i la marineria és molt atenta…” Però…? “Però està mal construït. Té la bocana oberta totalment al sud i això fa que les onades, quan bufa vent de garbí i hi ha mala mar, entrin directament i que els vaixells es moguin moltíssim”. De vegades, la mala mar també la patim els que vivim en terra ferma. Però no deu ser el mateix, és clar.

  1. The next time I read a blog, I hope that it doesnt disappoint me as much as this one. I mean, I know it was my choice to read, but I actually thought youd have something interesting to say. All I hear is a bunch of whining about something that you could fix if you werent too busy looking for attention.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!