Albert Fibla

De tornada d'enlloc

16 de gener de 2009
1 comentari

La Cançó d?ara i l?Enderrock

Amb motiu del cinquanté aniversari del neixement de la Nova Cançó, al número d’aquest mes de la revista Enderrock s’hi pot llegir un fantàstic reportatge del periodista Quim Vilarnau dedicat a aquell moviment musical del qual, per cert, un servidor se’n sent hereu. La revista, a més, ve acompanyada d’un cd mític: Audiència pública, el llarga durada que recollia tretze cançons, una per cadascun dels jutges que hi havia fins l’any de la seva edició (1966), més tres de propina, corresponents als tres darrers jutges.
Celebro especialment aquesta iniciativa, i més tenint en compte que, al llarg dels seus quinze anys d’història, l’Enderrock no s’ha destacat precisament per tenir una sensibilitat especial cap a la Cançó d’autor tradicional.
Quedi clar que escric això des de l’alegria de veure com la principal revista musical del pais se’n recorda dels cinquanta anys que fa de la publicació de l’article ‘Ens calen cançons d’ara’, i ho conmemora tal com cal. Dit això, em sembla que convé afegir que aquesta és una situació excepcional, perquè l’Enderrock no ha mirat mai la Cançó d’autor de caire, diguem-ne, clàssic que s’ha fet a Catalunya de la mateixa manera que el Pop i el Rock.
No és que no hagi considerat mai aquest gènere, és que l’ha volgut veure des d’una suposada modernitat per apropar-lo, precisament, a les formes del Pop i el Rock. En altres paraules: la renovació de la Cançó a Catalunya ha estat, per a l’Enderrock, una qüestió gairebé exclusiva dels grups i els cantants que més s’allunyen de la Cançó d’autor tradicional. Per això el tractament que ha merescut per a aquesta revista el cinquentenari de la publicació de l’article de Lluís Serrahima, l’origen de la vella Nova Cançó, ha estat per a mi una grata sorpresa.
Evidentment, dic això com a part implicada. Més ben dit: com a part afectada. La meva proposta musical no entén de noves tendències i només apareix a l’Enderrock quan és estrictament imprescindible. Cosa que accepto amb la mateixa esportivitat que espero de la gent de l’Enderrock, si és que llegeixen aquest humil bloc.
Al cap i a la fi, és una qüestió d’opinions.

  1. Albert, està clar que la cançó es pot també renovar i actualitzar des d’altres estètiques sonores…  crear música des de les influències anglosaxones no hauria de ser necessàriament sinònim de modernitat. La modernitat és possible en qualsevol gènere i amb múltiples sonoritats. Jo penso que hem d’intentar crear des de l’honestedat al marge de corrents de vegades tan majoritàries. I no tenir tanta por a les pròpies tradicions. La llibertat en l’art sempre és molt relativa, el mercat mana! i la “tendència” de vegades aliena d’una manera implacable. Però sempre hi han els petits marges per intentar fer una obra personal! i si l’eco retorna (com deia l’Ovidi) sensacional!! i si no, doncs a continuar fent cançons.

    Endavant !!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!