Escric la tercera entrega del meu rebuig a la Llei Sinde i als que amb tota la santa barra la defensen amb ungles i dents. Per bé o per mal tracto a diari amb persones del món de la música i sóc perfectament conscient de quins interessos es defensen amb aquesta iniciativa que, sincerament, espero que no prosperi.
Vull deixar estar el tema, almenys de moment, amb la voluntat de posar el meu grapat de sorra al just funeral que han d'experimentar alguns dels tòpics més consolidats que existeixen sobre el mercat musical. Per fer-ho, començaré per recordar que, llevat d'algunes excepcions meravelloses, la gran majoria de discogràfiques han treballat seguint un mètode més semblant al d'una cadena de muntatge que al d'una indústria cultural.


