Aconsellat per un amic de confiança amb dono un bany de realisme. Pragmatisme, en diu ell. Em llegeixo amb cura les diferencies entre la proposta d'Estatut del Parlament i la informació concreta dels darrers acords a Madrid. M'ha costat molt hi ha molta palla i al meu voltant molt soroll : som el que som com a poble i tenim la força que tenim, ni més ni menys, el boicot que amplifica l'estereotip negatiu del català,els jutges que ens diuen que la nostra proposta d'Estatut es ilegal els jutges ens diuen que els papers de moment cal que romanguin a Madrid., el ministre de defensa pren mesures judicials contra Iu Forn per haver insultat les mares dels potencials i/o possibles militars colpistes, una proposta de referèndum impensable en qualsevol país "normal"... Però tot plegat sembla que ens en sortirem sense prendre massa mal.
Soc optimista de mena. Inclús quan l'audiència Nacional va aturar el retorn dels Papers vaig pensar Osti si això a de passar per la Justícia tanmateix ens podríem trobar en un resolució que fes tornar tots i cadascun dels Papers que hi ha a Salamanca als seus, crec, legítims propietaris.. A tots! T'imagines? deia en meu amic, l'arxiu tancant portes, buid! I les ferides de la guerra curades amb la millor medicina posible.
Però mentre acabo aquest post, haig de tornar a donar un cop d'ull als diaris, recordo una metàfora que sovint em dona voltes al cap. Treballo a l'administració Pública catalana reconstruïda desprès de caure el dictador i els seus, m'envolten senyeres i companys convençuts de treballar per un país millor i ho fan dela millor manera possible. Cada vegada que comencen un document han de configurar el seu processador de texts al Idioma Catalan, cada vegada que comencen un text, un informe, cada dia, cada hora.. No tenen permes isntalar-se cap tipus de pedaç ni tocar el programa. S'hi han acostumat, escriuen en la nostra llengua i a mida que posen paraules observen com el programa les marca com incorrectes....
La conveniència democràtica de catalunya(minuscules) tanca files. La mateixa conveniència que va estar a punt de fer petar el consens del Parlament de Catalunya(maiscules) per que no es demandava el concert econòmic. Aleshores es cercava la primera foto. Ara s'ha fet la segona foto i demana com a torna d'aquests abraços complaents amb la caverna mediatica a les escales de la Moncloa governar Catalunya.
M'assec a la vora del riu esperant la tercera foto mentre tinc clar que a mi aquesta catalunya d'aparença fenícia que negocia als salons de luxe amb el puro a la boca i gratant-se mútuament les panxes amb els poders fàctics (sota la bandera de torn) no em convé. Ni a tu, ni a l'altre, ni a tants. A mi això em sona a aquell anunci en castellà del "interès Más desinteresado".
A mi l'eslògan mili-kk sempre m'ha agradat. No vaig tenir l'encert ni el valor suficent de trobar-la a temps i vaig fer allò del servicio militar a la capital de l'estat espanyol. Per entendre'ns això que cada vegada s'acosta més a ej-paña. Durant molts anys m'he cagat publica i privadament en moltes de les persones que vaig conèixer en aquells temps gloriosos, fins i tot excedint-me en la calentor de la llengua en algun dels seus familiars. La sort de la meva generació, vaig camí del 47 anys, ha estat que amb el pas del temps hem pogut anar veient com els cercles de banderes i canons que apuntàvem al nostre, i a tots, els pobles han anat sotmetent-se al poder real en un sistema de drets i llibertats, és a dir sotmesos a la voluntat dels ciutadans i els seus legals representants.
Jo no vaig entendre mai ni aquella mentalitat estreta ni les seves formes. Un exemple absurd: si tant s'estima la bandera hissant-la al matí amb tota mena d'honors i planys perquè a la nit, amb els quarters farcits de personal fent guàrdia la fan baixar del seu pal? La porten a dormir? L'amaguen de la foscor? L'envolten d'alls i creus?
Ara però sembla que alguns d'algun d'aquells personatges o no han mort dels tot o subsisteixen com zombies en un mon que segurament no entenen ni els entén. Fan la por justa que fa un espectre i tenen justament la credibilitat que tenen: zero. Un altre cosa és que alguns emparats en els vots, que mereixen tot el meu respecte, utilitzin els morts vivents per intentar fer-nos por o retallar-nos les possibilitats de créixer com a poble. Per aquests tinc l'esperança que la intel·ligència dels ciutadans els castigui a les urnes i per aquells altres l'eslògan del passat mes viu que mai: mili KK.
Com un oasi d'intel·ligència en mig de tanta negror mediocre Porca Misèria ha aconseguit re-engantxar-me al televisor. Bona sèrie, bons actors, bona realització isobre tot bons textos. Realment tracta de temàtiques que ens poden ser comunes a unes quantes generacions i ho fa de manera honesta i tractant les emocions amb dignitat. Total que m'ho estic passant de conya. Només algun petit retret al text: ha concebut un univers tant genial que capítol a capítol va convertint-se en estret. Comença a aparèixer una certa endogàmia en les relacions entre els personatges, amb voluntat de culebrot? Potser caldria donar joc a algun personatge que esta a mig gas, donar a entrada de nous o fotre un cop de efecte que ens deixes corpresos. Estic convençut que facin el que facin ens agradarà. Llàstima que competeixen amb una certa mediocritat a la resta de cadenes...
Jo no crec en les pistoles, ni en els reis i, com diu la cançó, la musica militar no m'excita gens ni mica. Em fa molta mandra tornar a tocar aquest tema però sembla que un conegut, que no conec, pot esdevenir un amic.. Jo no sé si Iu Forn va fer la mili, jo si. I pensava que tants anys desprès la garruleria ambulant ja seria una minoria sota dels uniformes. Començo ha estar preocupat perque sento que el temps no ha passat i jo en canvi quan em miro al mirall noto que aquells vint anys estan molt lluny.
Per una part penso quins obscurs interessos mouen els fils de les titelles per tal de voler impedir-nos dir en veu alta qui som?, i per un altre: val la pena aquest preu, senyor titellaire? Perquè aquesta és una terra de sobrevivents. Sobrevivents a vegades rucs i a vegades llestos que al llarg del temps ha mantingut el seu tarannà a casa, amb els seus, en silencis, o al carrer obertament il·lusionat i il·lusionant als altres.
Aquesta terra no necessita negar cap altre per afirmar-se, és ample i verda, blava i humida, estreta i fosca, eixuta i fresca. Aquesta terra parla una llengua a vegades muda, aquesta terra roman oberta i disposada a estimar-te.
No és el paradís, aquí també hi han interessos, oblits, menyspreus i titellaires però ningú ens pot fer combregar en rodes de moli del tamany de les que roden per la pell de brau. Qui sap si patir tant ens ha fet més llestos o més boixos.
Em fa sentir una mica ridicul posar aquest titol tan obvi en aquest post, de fet seria una antinòmia perfecta perquè alguna raó intentes, si en té, treure'n l'entrellat.
Abans d'ahir vaig tenir un dia genial. Decideixo anar el cinema a veure una peli (Jarhead) sobre la guerra però no de guerra.
Cinesa Sarrià de Barcelona. Al meu darrera dues fileres senceres ocupades per una colla d'uns vint nanos que com a molt tindrien setze anys. Cap problema tot i que la peli és recomanada per majors de divuit. La colla però s'ajuntat per divertir-se i es passen la peli aplaudint i xiulant les gràcies (?) del militars. Una pel·lícula critica amb els marines per la via d'un humor involuntari del director esdevé uan peli de riure.. Al nostre darrera rodolen ampolles de licor i al cosa s'anina. Tota la filera on jo estic es gira en un moment o altre de la peli per fer que callin. Al·lucinant. Quan en la peli apareix per primera vegada un suposat enemic la cola s'engresca i demana a crits que es mati al moro!
El cinema en silenci intenta fer-se el sord.
A la sortida del cinema hi ha encara una altre part de la colla asseguts al terra al davant de la porta del cinema cridant i bevent impunement. Els responsables del cinema ni paraula. (Ells deuen veure sis euros per cap asseguts al terra, el negoci és el negoci.. I els del OpenCor molt menys: el negoci és el negoci.)
Al meu costat una parella que s'adona de la meva cara de perplexitat em diu: és el de cada cap de setmana...
Aquests son els nens ben educats del barri? Els que deixen les seves empremtes al carrer del Camp, a la Plaça Adrià, etc..Carrers que al mati següent al mati tenen una aparença postbèl·lica bestial: ampolles buides trencades, menjars precuinats repartits pel terra, barres de ferro arrencades de les tanques de les obres... Aquets son els nens que quan es passen una mica de la ratlla provoquen qui sap si un mal major, qui sap si alguna mort involuntària? Aquests son els nens que els pares tenen per sants, o aquests sons el sants que tenen pares idiotes que un dia es sorprenen de les seves malifetes
Arribo a casa , intento desconnectar, vull escriure al bloc, fa dies que n'estic absent. Però necessito calmar-me una mica. Vaig a Vilaweb i osti ...Algu que pot decidir sobre la meva vida i la teva i del que jo no puc dir-ne el que penso públicamentsense córrer el risc de rebre el pes de la llei. Algú que té el pit ple de medalles amb un pes aparentment superior al noranta per dent dels diputats del meu país, algú a qui algú ha donat poder suficient per fer-ho ha dit que .... Millor no ho repeteixo el meu coeficient intel·lectual és baix per aquesta demostració solemne d'intel·ligència militar.
Ah. La foto? Doncs la foto és de PASCAL RENOUX. Genialment genial.
Vaig estar buscant fotos de militars, feixistes, i altres especies però al final vaig pensar que aquest bloc té un nivell i tampoc es tracta de anar cap avall que carai!
Son molts els vincles, si més no coetàniament, que ens vinculen amb Xile. El cop d'estat l'onze de setembre, l'enderrocament passant per les armes del president d'un govern legítim, un cert oblit, la desesperació de les desaparicions fins i tot, si apurem, la persecució de les minories culturals i lingüístiques com els mapuches.
Però ells semblen encertar en no trair-se a si mateixos commínim formalment. Quina foto impagable la del dictador fitxat per la policia del seu país. Quina foto! Veritablement és pot plorar i riure, a vegades, al mateix temps!!
Aquests dies de festes i consum és quan, teòricament, tinc més temps lliure. Aprofites per fer coses que no fas altres dies i, finalment, acabes veient la tele més del que convindria. Per acabar de rematar-ho l'Andreu, profe icolega de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès ens ha demanat que aprofitem aquests dies per analitzar l'estructura narrativa dels anuncis televisius triant-ne un qualsevol..Quina creu!.
Hi ha un anunci en concret em sembla del genero estúpid. Un home acaba sent menyspreat pel seu fill, la família, el pare noel , els reis, etc. perquè en un moment determinat no ha triat un telèfon mòbil que li venien a un bon preu. Es qualificat visualment pràcticament d'idiota i fins i tot rep un capo al cap per tal de recalcar-ho físicament.
Ja que el passen tantes i tantes vegades suposo que els hi deu funcionar bé. Jo aquests dies segueixo cercant un telèfon mòbil nou: no demano gran cosa: que tecnològicament no quedi desfasat en un parell de mesos, que tingui els menús en català i que el seu fabricant no esponsoritzi aquell equip de futbol que juga de blanc i pertany a la capital-melic de les espanyes.
No el trobo! Segurament soc ben ruc, però tanmateix: abans ruc que idiota, no?
Aquest mati anant cap a la feina i tafanejant el diari del que tenia al meu costat he vist una foto que m'ha xocat. Un suposat captaitre, en companyia d'un gos, demanava almoina assegut al terra. Al seu davant uns platarets amb un cartell cadascun: "para cerveza", "para vino", "para porros" (sic).
El temps s'estira i giravolta com una baldufa al teus peus. Demà tot s'acaba i tot comença. Hi han tantes vides com la teva com arbres en el bosc que no veus.
I si ens aturem una estona per mirar-nos als ulls?
Mar endins els deus les reclamen, però les onades no volen tornar. Es fan escuma blanca iromanen a la platja. Les onades vestides de blanc s'han fet lliures en la seva presència. Han copiat el blanc de la seva brusa i l'han feta camuflatge i, contra el vent, arremolinades, lluiten perser immòbils. Poc a poc acaronen els seus dits una a un, sense presa, acaronen els turmells i es desixen anar fins morir a les seves cames.
I jo a l'altre banda de la finestra veig com el sol canvia de color la pelld'aquesta esquena eterna. La miro una vegada més i se que mai l'oblidaré. Amb les mans em sorprenc dibuixant els seus cabells a l'aire. Un veí em mira i tement que em prengui per boig somric i li ensenyo la imatge que acabo de deixar de fons de pantalla al meu ordinador. La seva imatge.
Hi han dies extranys. Dies que no semblen dies, i alehores navegant trobes blocs i blocs que et semblen, com el teu, missatges deixats anar en ampolles de vidre com a restes del naufragi.
Avui tornant a casa i encara una mica capficat amb les paraules del metge que em diu que ja s'acaba aquesta merda de patiment post operatori m'ha sobtat una imatge, qui sap si quotidiana. Dret al costat d'un contenidor d'escombraries a l'espera que el camió el reculli, un trofeu brillant i força net hi romania amb una elegància estranya. Suposo que el context de la malaltia que ja sembla superada i l'expectativa de tornar aviat a la feina han influït en la percepció d'aquesta imatge.
Segur que algun dia unes mans van recollir aquell trofeu amb un somriure de satisfacció o que algú en el moment de dissenyar-ho ho va fer amb la cura de fer feliç algun dia a algú. Qui sap si algú va patir una situació estressant perquè el trofeu no arribava a temps, el color no era l'adient, les mides no agradaven o ...
Qui sap si aquest trofeu ha passat de mans a mans subtilment una vegada dipositat en una gavià de vidre anomenada prestatgeria. Qui sap si algu aprofitant el silenci i el buid del lloc on era el va prendre i se'l va emportar a casa presumint d'un premi que no era seui va treure pit per aconseguir una estimació indeguda però satisfactòria temporalment.
Qui sap quantes històries i quantes vides aquest trofeu pot haver anant vestint involuntàriament. Qui sap si en la seva inanimada presencia s'han comes actes delictius, escenes d'amor salvatge, tardes d'amor i pau, o accions que han conduit a èxits que han fet sentir a aquells que els vivien com a melics del mon o actes nobles en tardes d'estiu, al cap i a la fi, qui sap que? I qui pot jutjar a qui?
El trofeu queda enrera i jo em lamento de no portar la camara a sobre per haver fet una foto que el convertís, al menys en el meu temps, en immortal. El trofeu queda enrera i jo vaig cap a casa, al diari els subsaharians son assasinat per l'esquena quan creuen la tanca per accedir al primer mon (primer mon?), l'Estatutes complica de nou, la pluja no vol ploure i jo em decideixo a dedicar aquestes lineas a alguns dels meus companys de feina que patint una ratxa de feina bestial han aprofitat aquests vint-i-un punts de sutura, 25 dies d'hospital, vint (de moment) de repos absolut i les dues hores i mitja de quiròfan per deixar anar per les cantonades la seva humanitat pensant que m'ho estic passant de conya i que tinc molt de morro. No han de patir per mi, jo també soc humà, essencialment humà, i tinc la mateixa capacitat que ells per equivocar-me i oblidar.
Ens veurem aviat al cap i a la fi els trofeus i els premis com nosaltres passen i acabaran fent companyia elegantment a un contenidor a l'espera que el camió ens reculli. Entre tant viure collons, viure!.
Tinc la ferida infectada. Un bulto a la panxa del tamany d'una patata. Haig de tornar a l'hospital. Tornaré al fred i al silenci.Tornaré a casa, però, abans que l'Estatut i espero de tot cor que menys trastejat. Que deu sentir aquell document comprimit en el llapis usb despres de dormir en el calaix d'agun despatx o en alguna butxaca o qui sap a on? Que deu sentir a l'espera que la la seva ferida, esperem que ben tancada, s'infecti i els pares de la patria començin a trastejar-na la panxa.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
