Ja torno a tornar. La recuperació postoperatòria ja em permet escriure. Mal moment per reincorporar la veu en aquest panorama polític patri estrany (mediocre?).
Desorientació desorientada.
Crec que apostaré definitivament per la ficció. Disfrutarem molt més tot i que sovint la ficció sembla molt més real que la realitat mateixa.
No se que passarà amb Ségolène a França. Se el que desitjo que passi.. però en certa manera em sento vencedor.
No us fascina aquesta dona impressionant capaç de anar fent via en les seves conviccions sense escoltar els sorolls. Capaç de reconèixer amb tota la naturalitat del mon dues coses que de vegades semblen impossibles: que un pot equivocar-se i rectificar i que per poder avançar en la millora d’un país cal escoltar més que parlar.
Aquestes dues característiques que donen per suposades a alguns polítics la major part de vegades son purs instruments i no fites. En aquest sentit Ségolène em fascina més encara. Quan a les poques hores, dies, setmanes de començar la campanya electoral la dreta anava consolidant distancies i adaptant el seu discurs., i programa, als successos del dia a dia al dictat dels mitjans, ella semblava no tenir presa. Em desesperava!, no podem cedir més espais a la dreta cavernícola europea, una dreta vestida d’un populisme insultant, tramposa, etc..
Ségolène havia endegat 6000 debats participatius on els ciutadans pugessin expressar-se lliurament. Tots aquests debats han comptat amb la seva presencia d’una forma o altre (fixeu-vos que he escrit presencia i no presidència) per escoltar a les persones parlant de seguretat, educació, treball, habitatge .. Les propostes ciutadanes eren recollides i incorporades al programa.
Algú pot pensar que l’objectiu era aquest: escoltar, recollir, i desprès, amb sort, governar incorporant el que es pugui. Doncs no. L’objectiu es cercar-ne la participació en la política, afavorir-la d’una manera sincera i honrada lluitant contra aquesta fractura estúpida entre la “classe” política i el ciutadà, una fractura que tant aprofita i fomenta la dreta “sensorio-motora”. Això que alguns anomenen re-inventar la política
A partir de les propostes consensuades les incorporacions del Partit Ségolène ha elaborat el programa. Els crítics diuen que aquesta aposta ha suposat sortir a escena amb setmanes de retard respecte a la dreta ni aparèixer en els mitjans d’una manera rentable políticament. Fins i tot, alguns com en Porcel avui a La Vanguardia, article que m’ha motivat a escriure aquest post, afirmen que no es concreten les propostes....
No se que passarà amb Ségolène a França. Però en certa manera se que tots hem guanyat amb aquesta aposta. Tant de bo que siguem capaços de construir-nos políticament com el que som: ciutadans lliures i participatius ino objectes de mercat, ni tant sols d’aquest mercat polític que tan bé gestiona la dreta.
El bloc una antropòloga gitana en la red ha iniciat una campanya de sensibilització per tal d'aconseguir que el proper dia 8 d'abril Google inclogui la bandera gitana en el seu web.
El dia 8 d'abril es celebra a tot el mon el dia internacional del poble gitano. Aquesta celebració arrenca d'un acord del primer Congres Gitano realitzat el 1971. Aquest Congres va triar també una bandera i un himne reconeguts d'aleshores.
Aquesta diada no té cap més pretensió que donar a conèixer el problemes d'aquest colectiu en diferents indrets, recordar aquells que van perdre la vida per la seva condició ètnica, i sensibilitzar la societat en general. Pensem que avui en ple segle XXI és molt més fàcil que qualsevol dels vostres fill pugui aprendre a l'escola a reconèixer les característiques dels esquimals o els bosquimans i en canvi segueixi alimentant-se dels estereotips que envolten al poble gitano.
La idea és contactar amb Google Spain, però s'admeten suggerencies!! S.L.Torre Picasso Plaza Pablo Ruiz Picasso 1 Madrid, 28020España Tel: +34. 91.745.99.46Fax: +34. 91.141.20.25
Els dies com avui son materia literaria. D'alguna manera, en algun sentit un Deu inexistent procura crear dies com aquests perque sap que van omplint el disc dur invisible del inconscient més profundament amagat (en cas que existeixi l'inconscient, clar)
Despres, inocents que som, un dia qualsevol ens sentem a escriure i ens surt un texte collonut. Deixem passar un temps el tornem a llegir i encara ens sembla més collonut.¨
Com uns infants esdevinguts titelles ens sembla inversemblant aquesta capacitat de crear emocions en paraules.
Que estupidament simples que som, abans de ser mots van ser llagrimes. Però collons, Ana, quines paraules!!! Quines paraules!
(Per cert la foto és Santiago de Compostela, no és Florencia però ...és menja molt be!!)
Però de veritat aquesta gent s’han llegit l’article d’Oleguer?
Senzillament és més còmode fer soroll. És una tècnica antiga reutilitzada per Goebels amb escreix. Al final una mentida de tant repetida acaba convertint-se en una veritat, en una veritat, absoluta.
El dia 2 de febrer de 1980 anys la jove Yolanda Gomez va ser assassinada. Dos feixistes, Hellin i Abad, van emportar-se aquesta noia de 19 anys a un descampat i van “omplir-li el cap de plom”. El seu delicte esser una jove compromesa en defensa dels drets dels treballadors. Avui tindria 45 anys.
Els seus assassins ja fa anys que van complir la condemna i ara son ciutadans lliures en una societat en la que no van creure mai. La construcció d’aquesta societat en convivència amb un feixisme consentit va costar-li la vida a Iolanda i malauradament a d’altres. Malauradament a d’altres.
Si com a ciutadà m’he creuat amb ells algun cop al carrer no he estat capaç de reconèixer el seu rostre, ni la seva mirada freda que vaig copsar en alguns mitjans.
Qui sap si circulen de les mans dels seus fills o nets com podria circular de Juana Chaos acabant de complir la seva condemna. No em consta que Abad i Hellin estiguin penedits, tampoc que ho estigui Chaos o els milers de delinqüents amb delicte de sang que estan en llibertat.
No tenim el millor sistema possible, segur, però és el que ens hem dotat per poder viure en una relativa pau i equilibri. El sistema pel que alguns van donar la vida i la salut. Manipular o utilitzar aquest estat de dret en funció dels interessos propis és fer trampes.
I quan un fa trampes en un partida d’una manera tant evident algú podria pensar que tot val.
El problema real em diu un col·lega és que el govern, sabedor d’aquesta situació està sotmès a una pressió tan brutal per l’extrema dreta política i mediatica que es veu incapaç de moure fitxa sense témer un cop d’estat civil o d’un altre tipus. M’espanta aquesta reflexió, em prendré una cervesa amb ell i ho parlarem.
Entretant afageixo un altre nom a la meva galeria d’amics mediatics Oleguer.
Si a un futbolista per estrenar mitjons i calçotets cada dia o per fotre un cop de cap en un altre i deixar el seu equip en clara inferioritat en un final els hi donen un premi a ningú ha de sorprendre que jo li doni un, no?
Al llarg de la meva vida m’ha tocat demostrar un fotimer de vegades que es pot tenir sentit de l’humor i treballar bé. De fet dir que ets feliç treballant a la funció publica et porta més problemes amb els pilotes que han prosperat que amb la resta de persones que t’envoltes. Avui l’Andreu Buenafuente amb la seva resposta a la concessió del premi Microfono de Oro m’acaba de donar una alegria més i un reforç en això de no prendre’s seriosament la vida excessivament en serio.
Collonut Andreu Collonut!
Adjunto el retall de declaracions de l’Andreu que publica avui EL PAIS, suposo que algun mitja nacional també els recollira tard o d'hora.
Ante la libertad de premiar", decía ayer Andreu Buenafuente, "está la libertad de rechazar el premio, y este Micrófono de Oro lo rechazo porque no quiero estar en el mismo palmarés que un personaje cuya concepción de la radio es por completo ajena a la mía. Yo respeto mucho esta profesión, y la forma que tiene esta persona de llevarla a cabo me ofende. No es la radio que a mí me gustaría para este país. Se puede optar por la discrepancia en silencio, pero yo he optado por decir en voz alta que no soporto estos premios salomónicos que tratan de honrar colores imposibles. Así tratan de decir que todo vale, y poco a poco se va pudriendo el periodismo. Y quería dejar clara mi discrepancia. En voz alta".
Aquestes animalades son del tipus "El otro día compre una bolsa de tierra para ver como puede oler el suelo a tres metros de profundidad... yo de tí tambien lo haría y así no te pillara de sorpresa" "Cuidadín nene, ten ojos en la espalda" "Veo, hijo de la gran puta que te gusta provocar... pues andate con ojo, que Hospitalet es pequeña y quizás te lleves alguna sorpresa... mira a tu espalda cuando vayas por las Ramblas. "
Aquest personatge que signa com "comandante" i enllaça el seu bloc amb el bloc d’Ynestrillas, és ja un habitual del bloc de’n Carlos.
Em demanen que faci difiusió d’aquest fet i crec que no cal ni dubtar-ho. Aquets atemptats van em contra de tots aquells que hem apostat des dela posició que triem per una societat millor, més justa, solidaria i oberat a la paraula. Perquè si no hi ha paraula, ni tu ni jo som realment lliures.
L’extrema dreta espanyola no és tonta. Sovint escoltant les animalades que deixen anar responem prenent-los per tontos o senzillament per retardats. Sembla clar que allò que el postfranquisme anomenava “majoria silenciosa” el hi donarà l’esquena a les urnes en el futur en resposta a la seva actitud. Però al contrari, justament al contrari. El seu objectiu és impedir qualsevol acció positiva dels governs implicats en aquest procés de pau per desprès en el futur presentar-se com els unics que poden solucionar-lo. I ho estant assolint amb escreix. Ja ho van fer no fa tant amb expressions subtils com aquella de “Viva la muerte” Serà aquest el motiu pel que s’oposen a una llei real de memòria històrica?
Quan no és motiu de befa és motiu de critica. La critica i la befa es retroalimenten de manera tal que pràcticament no fan necessari que l’argumentació sigui acompanyada d’algun contingut sòlid que mínimament la sustenti. Vet aqui la clau del pensament contemporani. Ningu s’escapa d’aquest parany.
Però el mercat com a tal, autoregulador i savique sembla conduir-nos a tots cap el millor dels móns possibles té obstacles que dificulten el seu exit final. Aquests obstacles coincideixen massa sovint amb els èxits assolits pels treballadors en les darreres generacions. Èxits assolits amb molt esforç , i amb sang. Èxits que es van diluint un a un com gotetes d’aiguaen un mar de satisfacció ficticia enginyosament enganyosa.
Un dels obstacles evidents és la funció publica. Els funcionaris com a tals, disculpeu, no son massa importants en aquesta historia. La funció pública és lenta, barroera, i un “xollo”. I ho és per definició immediata. Els humoristes coneixen molt bé el recurs fàcil de riure’s a costa del que és públic. Aquest recurs amaga una doble trampa ja que en certa manera també és una forma de riure’s del seu públic que és l’objectiu real del mal humorista ja que el sector públic és patrimoni de tots.
I és que la banalització de tot els que és públic no és una casualitat. Respon a uns interessos concrets i molt clars: obrir més i més mercat. Entre tant els sindicats majoritaris, convertits també interessos de mercat, miren com es desfà el que es de tots.
Els funcionaris entre tant anem patint aquesta banalització de la nostra feina i de les nostres tasques de servei al ciutadà amb la complicitat de tots aquells que voluntària o involuntàriament veuen com la pluja omple butxaques alienes. Jo no vull complice d’aquesta perdua de drets i per això tinc molt clar qui defensa millor els meus interessosi els dels meus “clients” els ciutadans.
Diuenque la política és com un relat. No n’estic del tot d’acord però a vegades un té la sensació de tenir un mena de bola de vidre en la que pot visualitzar com acaben o no algunes histories.
Crec que si la corda terrorista es tensa i tornem a trobar-nos tots plegats maleint els que maten la vida i les esperances de pau, crec que si aquest maleït moment es consolida la dreta que no ha acceptatmai condemnar el franquisme donarà un pas endavant i voldrà tornar a passar el rasclet electoral. Qui sap si la seva estratègia aleshores serà plantejar una moció de censura i qui sap si la dreta equidistant catalana aleshores aprofitarà per fer el seu paper nat de mercantilisme polític i veure que pot arrossegar de la situació. Qui sap..
El lobby [“Un dels Nostres” ] davant la possibilitat que es perdi l'esperança d'una pau propera demanem als ciutadans d'aquest país la seva adhesió al manifest i la mobilització en defensa del diàleg i de la fi del terrorisme d' ETA.
El lobby ["Uno de los nuestros"] ante la posibilidad de que se pierda la esperanza de una paz cercana pedimos a los ciudadanos de este país su adhesión al manifiesto y la mobilización en defensa del diálogo y fin del terrorismo de ETA.
Com a progressistes pensem que viure en democràcia implica que totes les persones tinguem dret a expressar-nos lliurement i a viure en pau i felicitat.
Como progresistas pensamos que vivir en democracia implica que todas las personas tengan derecho a expresarnos libremente y vivir en paz y felicidad.
A tots els païssos democràtics la resposta davant el terrorisme ha estat la unitat de totes les forces democràtiques en suport dels seus governs. Tant en el procés de pau a Irlanda del Nord com després dels atemptats del 11-S als EEUU. Per què hem de ser diferents?
En todos los países democráticos la respuesta delante del terrorismo ha sido la unidad de todos las fuerzas democráticas dando soporte a sus gobiernos. Tanto en el progreso de paz de Irlanda del Norte como después en los atentados del 11-S en los EEUU. ¿Por qué hemos de ser diferentes?
Pensem que la democràcia i el respecte a la legalitat és l'únic camí per aconseguir objectius polítics. Rebutgem l'exercici de qualsevol tipus de violència.
Pensamos que la democracia y el respeto a la legalidad es el único camino para conseguir objetivos políticos. Rechazamos el ejercicio de cualquier tipo de violéncia.
Per tot això us convidem a signar el següent manifestque s'expressa en tres punts: Por todo esto os invitamos a firmar el siguiente manifiesto que se expresa en tres puntos:
[Manifiesto por la paz:]
Queremos que todos los ciudadanos de España, sinexcepciones, puedan ejercer su derecho a ser felices ya vivir en paz.
Pedimos la unidad de todas las fuerzas parlamentariasen apoyo del Gobierno paraconseguir la paz.
Pedimos el fin de la violencia de alta y bajaintensidad. Pedimos el diálogo.
No m’agrada la gent que no s’equivoca mai. De fet estic segur que no existeixen. Per això no m’agradava, ni m’agrada, Aznar. Ens equivocavem tots menys ell. Que sol es deuria sentir aquest pobre home. Tan sol com ETA. NO l’he sentit mai dir que s’equivoca. Les víctimes d’Hipercor van ser víctimes d’una mala gestió en desallotjament, les victimes de Barajas van ser víctimes d’una mala gestió en el desallotjament.
No m’agrada la gent que no s’equivoca mai. Per cert si tants problemes hi ha amb la pancarta de les manifestacions fem-la sense pancarta o amb la pancarta en blanc.
Nosaltres els anomenem transeünts, indigents, sense sostre o algun eufemisme similar. Sembla que posar-hi diferents noms diversifiqui l’impacte immoral de la doble moral del liberalisme salvatge. A França els anomenen SDF (sense domicili fix), son aproximadament un milió de persones. Allò que els nostres veïns saben segur es que 100.000 d’aquestes persones viuen al carrer, el carrer és doncs el seu domicili fix. Llegeixo a la premsa francesa que un amic acaba de portar-me de Paris (Liberation 4/01/2007) que la moguda dels anomenats “fills de don Quixot” ha deixat en evidencia l’esquerra i que mercès a l’intervenció de la dreta sembla ser que la situació esta controlada. Curiós aquest plantejament cainista.
França disposa de 13.500 plaçes d’alberg per atendre aquesta situació. Una vegada dissolt aquest moviment que ha posat contra les cordes a tots els partits sense excepcions el govern s’ha compromes a augmentar les plaçes fins a27.100. M’ha xocat la fermesa amb que el govern francès i els quixots han dit la xifra. Vint-i-set-mil cent, ni un més ni un menys. L’imperatiu moral de l’esquerra trobar plaçes per tots? La dreta soluciona el problema amb un mica més de diners. Tant de bó que no sigui cert que els acampats no aixequin les tendes. Seguiré investigant: hi ha bloc actiu!
Hora de vermut. Conversa entre amics. Mala gent, us ho adverteixo: sindicalistes, ex-sindicalistes, funcionaris, esportistes, politics a l’atur polític, escriptores frustades, cambrers, mileuristes, cooperants internacionals, estudiants universitaris, mileuristes variatsi altres especies poc recomanables. La majoria de nosaltres fills de pareo mare immigrant i, els més vells, ex-activistes en la clandestinitat franquista. Sense masses mèrits i medalles, no se’n parla de nosaltres al llibre del F. Marc Alvaro. Alguns dels nostre mèrits més preuats:accions del que ara en diuen kale borroka i fer de correu. Quina feina fer de correu en aquells temps, quina feina...
En aquesta colla vermutera els separats sembla ser objecte de negoci de les empreses de senderisme rural. L’economista ex-comunista del grup, a cada grup n’hi ha un, té un teoria al respecte que no us explicaré per no avorrir-vos massa però que no esta del tot malament. Sembla ser que el que ara s’anomena singles realment mou un sector de negoci important de veritat. Quan un economista combina dos qualificatius seguits, “important” i “veritat”, jo que provinc del anarco-sindicalime galaico-català, com el Pepe, aprofito per demanar un altre ronda de braves, Especialment si un dels mots és“veritat”
La segona ronda de cerveses s’enceta amb la problemàtica de la bicicleta i la ciutat, Us estalvio les obvietats sobre la sostenibilitat, el futur dels cotxes, el mal estat dels carrers, el malestar dels peatons, etc. Al final tot es redueix a un problema d’educació. Avui en dia és fàcil que t’empentin al carrer ciutadans que van en bicicleta o senzillament amb pressa. Algú recorda que el seu pare el va ensenyar a caminar pel carrer respectant sempre la dreta, és a dir circulant per la dreta com el cotxes. Prometem observar-ho com si fossim antropolegs en practiques urbanites. Tercera ronda de patates braves. En aquest bareto del carrer Mandri no estan malament, nois.
Tot va com sempre i en el moment etílic esperat apareixen les coincidències obvies entre els que treballen a l’administració publica. Les coincidències prenen un cert valor científic en aquests moments en que alguns han conegut tres directors generals de diferent militancia en un any. Tot els partits politics tenen algun imbecil disposat a exercir-ne de tal i desprès un tio competent perque ho arregli i un altre imbecil que més tard la torni a cagar... Jo que no tinc un situació laboral estable m’abstenc dela conversa i demano la tercera ronda de cerveses, per si de cas.
La Gloria que acaba d’arribar d’Afganistan on esta coordinant un projecte que paguem entre tots ens fa plorar. Una de les nostres dones cremades ha mort avui. L’ampolla de cop deixa d’estar mig plena i mig buida i tots ens sentim frustats. La Fathia que era maltractada a diari pel seu marit a cops d’Alcora un dia va dir-li: si seguexis colpejant-me em mataré. Un dia farta de sentir-se com un gos i quan el seu marit entrava per la porta de casa es va llençar el petroli de la cuina al damunt i va encendre un llumí a la cara. Mentre els veïns, sentint els crits arriben el marit segueix colpejant la “impura” que cremava viva. Desprès de tres mesos d’hospital la Fahia ens ha deixat. En tres paraules : merda, merda, merda.
Quarta ronda. La conversa ha deixat de ser conversa d’ascensor.
La darrera vegada que vaig passejar per l’Alameda un home lliure aplaudia plorant al pas d’un cotxe veloç. Un cotxe negre transportava al sostre, envoltat amb la bandera xilena, les restes del President assassinat. Una comitiva de cotxes que Alameda avall tornaria a passar prop de La Moneda, camí del seu desti cementiri de la capital on encara l'esperaven més xilens i xilenes.
Els milikos patrullaven els carrers amb el dit al gatell. Els mateixos milikos que quinze dies enrere, al barri de la Victoria, ens havien seguit tota la tarda en la nostra qualitat de joves sospitosos cooperants. Sospitosos habituals estrangers que anaven, afortunadament, amb males companyies locals.
Però aquell dia la mirada dels milikos era una mirada cansada, clavada sovint al terra. En canvi la multitud de gent que s’aplegava als carrers i als ponts del Mapocho aconseguia aquell miracle estrany de plorar i somriure al mateix temps. Jo senzillament plorava agraint a la vida haver-me donat la sort de compartir aquells moments amb ells.
Compartia, comparteixo més coses amb els xilens a més del mal estruc en la coincidència històrica, la clandestinitat, la mort i l’exili.
D’uns dies ença també estem compartint la mala memòria històrica.
El dictador, l’assassí agonitza com agonitzava el caudillo i els mitjans de comunicació d’aquí i d’allà fa mesos que ja parlen del ex-dictador. En parlen com si aquesta qualitat es perdés en el moment de deixar de fer la feina. Com un operari jubilat. A mi em donen ganes de vomitar cada cop que veig aquestes dues lletres i el guionet davant del mot o l’escolto als nostres mitjans de comunicació.
Jo entre tant, perdoneu-me la sinceritat, ni perdono ni oblido i a casa meva, com fa uns quants anys, no masses, hi ha cava fresc a la nevera.
Poder i domini son dues coses diferents, quina obvietat no? No crec però que tothom ho tingui tant clar. El poder emanat del poble que s’ha expressat en el vots i no vots emesos en les darreres eleccions han fet President a José Montila
Aquest mandat l’haurà d’exercir tal com l’ha promès fiscalitzat pels representants que l’han donat suport i davant d’altres que no es van dignar ni aixecar-se del seu esco en un moment tant simbòlicament important. Potser ells pensaven que mantenir el cul al seient i mirar a un altre banda era una manera de complir el mandat dels seus electors. Error. Els que donen suport a aquest tipus d’actituds es defineixen a ells mateixos, amb tots el respecte que em mereixen, com a extraparlamentaris.
Madurar o marxar vet aquí el dilema.
El domini es manifesta en tics autoritaris com aquest i és resum en actituds com aquesta o com la d’aquells funcionaris, recordo, que van fer el possible, aconseguint-ho, perquè la foto del President Maragall no es penges a determinades oficines d’un Departament de la Generalitat.
Quines coses, noi, quines coses hem de veure a la casa de tots.
Propòsit polític: La política ha de tornar a la seva essència. La política que neix de l’acord dels ciutadans per tal d’evitar-nos mals majors acaba conformant-se en les institucions de les que ens hem dotat al llarg dels segles. Ni millors ni pitjors: útils. Cal però que els ciutadà reflexioni sobre aquesta cessió de llibertat i cal que el polític en possibiliti la participació diària. Tan mal polític és aquell que en ser electe creu haver assolit un camí, com mal ciutadà aquell que en delegaa cegues la gestió de la seva llibertat. Tothom té un paper en aquesta funció. L’esquerra en esdevenir Sisifun cop més a la recerca d’aquest objectiu i la dreta de conveniència, la nostrada dreta convenient catalana, en aprofitaraquest temps en recolzar la bona praxi política tractant d’educar per simpatia la dreta cavernícola estatal que al servei d’uns interessos de mercat molt transparents vol esdevenir el nostre pare patró.
Propòsit informàtic: Si us plau, aconseguiré algun dia que d’idioma per defecte del meu “word” sigui el català? Cada dia haig de fer un acte de reafirmació nacional en “predeterminar” el català ?
Propòsit laboral: Tu diràs el que vulguis però és un hàbit saníssim insultar mentalment l’estúpid del meu jefe mentre m’explica les seves darreres vivències del cap de setmana. Ell creu que navega en un vaixell per mars infinits i reañmet navega en un mar de divagacions absurdes a bord d’un buidsomrient i sumis dels que l’acompanyen a la maquina de cafè. Aquesta setmana faré una bona acció: deixaré que ell pagui el cafè, per un moment em donarà l’esquena i no, no, li fotérem una patada mentalal cul
Propòsit metafísic 1.0: Meditar sobre el pessimisme. Quan vaig veure estavellar-se el segon avio a les torre bessones de NY iel joc d’imatges que van anar succeint-les el primer que va sortir del meus llavis va ser un frase que a mi em va semblar estranya i original: “ pobres palestins”. Tenia la certesa que acabarien essent l’objectiu del odi i de la venjança. La sorpresa va ser que al meu voltant molts havien pensat el mateix. Males companyies?
Propòsit metafísic 1.1: Seguir meditant sobre el pessimisme. Ahir unes desenes de ciutadans van impedir que els míssils israelians enderroquessin una casa convertint-se en escuts humans. “La propera vegada els mataran a tots”
Propòsit impossible: Localitzar en Flavio, activista per la pau, germà i amic que aquest dies corra per Palestina. Localitzar-lo esperant trencar la certesa que no estigui al sostre d’alguna casa.
Propòsit dels propòsits: deixar d’escriure d’aquesta manera absurda resultat de la cultura de la imatge i el zàping, deixar d’escriure d’aquesta manera absurda resultat de la cultura de la imatge i el zàping, deixar d’escriure d’aquesta manera absurda resultat de la cultura de la imatge i el zàping, deixar d’escriure d’aquesta manera absurda resultat de la cultura de la imatge i el zàping...
Despres d’un llarguíssim, inacabable, parèntesielectoral recupero el plaer d’escriure per mi mateix. Aquests dies atrafegats no m’han permès masses estones pròpiament pròpies però les satisfaccions que m’han donat les il·lusions compartides son de veritat la gasolina d’aquest motoret.
Començarà aviat l’operació fred i les llums dels carrers s’encendran suntuosament per fer-nos mirar amunt. Entre tant els veïns invisibles que dormen a baix, a les escales del metro, als caixers automàtics, a les portes de les galeries comercials tapats amb els cartons de les caixes buidades pel comerç diari rebran les visites dels educadors de carrer, els treballadors socials o les policies municipals que intentaran, com puguin, evitar-ne senzillament la mort.
Afortunadament al nostre país aquests treballadors no aniran ni amb el xec a la ma que prometien uns, ni amb el carnet de ciutadà per punts, ni amb les manilles i la porra per excloure de la vista als exclosos.
Però amb tot facin el que facin no n’hi haurà prou i això és d’una certesainqüestionable.
Jo mateix ara no em sento gens còmode acabant aquestes línees de la primera entrada postelectoral en el bloc. Recordo aquella vella, bella, canço de Silvio Rodriguez que ens diu “desde un mesa repleta cualquiera puede opinar...”
Escolto a la radio que Metges del mon, amb un parell de collons, ha endegat una actuació a Paris per atendre aquesta situació. Amb una doble línea de treball, una assistencial i un altre de visualització. S’atén a tots els que es troba al carrer, es controla i estabilitza en la mesura del possible la seva situació física i emocional i, en tots aquells que o no poden o no volen anar a un alberg se’ls facilita un altre aixopluc : una tenda del tipus igloo amb color estridents. D’aquesta manera a vianants i turistes se’ls fa més i més difícil mirar cap a un altre banda.
De moment a Paris ja han col·locat 400 tendes i jo mentre començo a preparar el vermut dominical em demano: a que estem esperant?
L’estat ha de ser fort i això suposa que s’esforci en impedir que en determinats sectors es barrin les portes al sector privat que l’entén només amb criteris de mercat. Els serveis socials, l’educació i la salut per exemple son bens de tots i només filons de mercat. No només. A l’estat cal exigir-li el sotmetiment a altres lleis que les del mercat.
En aquesta lluita hi trobem de nou, oh sorpresa, a l’esquerra tota sola mentre alguns miren cap a un altre lloc amb un dissimular convergidament còmplice i d’altres creuen ser pretesament populars alabant el Deu mercat com a solució final, com a final de la historia.
Tampoc em convenc el monopoli estatal.
En aquesta lluita entre estat i neo-lliberals encorbatats disfressats de periodistes-parodistes insolents a les pagines de La Vanguardia els ciutadans han d’assumir cada cop més un rol més participatiu. Cal que entre tots participem activament en aquesta tasca. I això, de nou, només ho sento reclamar als partits d’esquerra, només ens ho pot garantir un govern d’esquerres. Pensem a qui no li ha interessat veritablement deixar governar en pau a l’esquerra en aquest pais i analitzem per un segons a quins interessos serveix.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
