El monesta ple de platges, ple. Sorres de diferents textures milers de tons de blaus i verds. Infinites. Parelles que passegen agafades de la ma al capvespre o famílies que converteixen el cotxe en vestidor o menjador improvisat. I gent sola. Sola.
L’Antonio que viu al Prat em va convidar diumenge a conèixer la seva platja, la platja del Prat. És preciosa i llarga,de sorra fina i mar pla. Un camí paral·lel permet recórrer-la amb plaer. Nosaltres vam optar per anar cadascú amb la seva, senzilla, moto i dedicar-nos a gaudir del venta la cara i dels somriures còmplices dels que estaven aprofitant la tarda. I quina tarda.... En arribar al final del passeig un cigarret cara al vent, un cigarret estrany de dos que no fumen més que en ocasions triades. Vam parlar de tot, del Barça del bon temps de l’estiu, del mal temps de l’estiu, de la platja de la pineda de Salou on ara una amiga, coneguda al messenger, deu estar prenent el sol, de mil i un coses calada rere calada: aquesta era una ocasió especial. Aquesta n’era una de veritat. Aquella platja, bella i carregada de pau on els colors pastis podrien agafar-se amb les dits per pintar el dibuix que volguessis en qualsevol d’aquells núvols blancs de diumenge havia estat en el seu moment l’escenari triat per alguna de les nostres “ex” per començar a construir una nova relació. (res a dir, de ben segur sense llibertat no hi ha bellesa.)
Acabat el cigarret ocasional vam mirar-nos, vam mirar el nostre entorn sota el soroll esclatant dels avions i somrient, sense dir res, ens adonàvem que formàvem part d’aquell escenari com si tot fos un gran quadre de diumenge a la tarda.
Al fons un parell de noies en bicicleta fumen un cigarret i miren l’escena, i és que el mon esta ple de platges, ple. Sorres de diferents textures milers de tons de blaus i verds. Infinites. Parelles que passegen agafades de la ma al capvespre o famílies que converteixen el cotxe en vestidor o menjador improvisat. I gent sola. Sola.
Sembla que vol ploure i el cel d’Ourense vol caure pesadament damunt nostre. Un gris cel plom ennegrit que enfosqueix tota la ciutat. El riu deixa de ser mirall per ser un reflex fosc paral·lel creuat per ponts de pedra i metall.
Les humitats esclaten arreu però no la pluja no vol ploure. Una noia bruna passeja al meu costat. En la fredor les nostres pells es toquenamb la lleugeresa suficient per posar-me el pels de punta. M’aturo un segon i et miro, poeta.
Digues poeta, esta feta de mots la bellesa? Digues poeta ens cal encara la poesia? Digues poeta. Digues..
Fugint dels tòpics turístics acabo en un restaurant al costat mateix del hotel. Lluny del centre l’Aquarium, així es diu,ofereix un menú del dia a un preu similar al que podríem trobar a les nostres capitals al costat d’una zona amb empreses o fabriques. La meitat de les taules estan buides i l’altre meitat esta ocupada per.. turistes! Prenc “Caldo galego, almejas a la marinera i tarta de Santiago” En acabar demano una copeta de licor d’herbes. Un licor típic gallec que te la virtut que, si prens més de tres gots, al dia següent tot allò que mengis ja sigui dolç o salat, tot allò que vegis, amb gas o sense, tindra sabor a licor d’herbes.
El fil musical m’agobia una mica. Tenen la COPE-Vigo no massa forta però els suficient per escoltar anuncis del ministeri de defensa demanant soldats i una mena de programa estrany en el que van revivint anys passats recordant personatges famosos i posant una cançó: parlen de Gary Grant, les víctimes d’Hipercor i finalment de Tierno Galvan En aquest moment afino l’orella no fos cas que posessin la Internacional però sento un piano que recorda a Mozart. Llàstima.
Demano la nota. Total 13 euros. M’adono que no m’han cobrat la copa de licor. El propietari em somriu i em diu: “a la copa invita la casa: es lo justo”
Primer dia a Vigo. Primeres passes per una ciutat costeruda sota un sol emprenyador. Em perdo. No trobo l’hotel. Assumeixo el meurol de turista i em decideixo a demanar ajut. A la cantonada del carrer on, segons la meva fatal interpretació hi havia de ser l’Hotel hi ha una fruiteria. Entro. Compro un parell de pomes i demano amablement per l’hotel.
Resulta ser que m’he equivocat de rei ...Estic al carrer Alfons XII i haig d’anar al carrer del XIII. Ja té collons la cosa ja,que la monarquia et toqui els mateixos fins i tot de vacances.
El fruiter suposo que en veurem descompost, em diu que no em preocupi que el carrer esta aquí mateix assenyalant amb el seu dit a la meva dreta. Respiro a fons. El carrer, com no, fa pujada..
De sobte, una veu al meu darrere: “No home, no. Aquest carrer esta justament aquí” i assenyala en direcció contraria on m’ha enviat el fruiter. El senyor en qüestió és el venedor de cupons que hi ha a la porta de la fruiteria. A partir d’aquest momentcomencen a discutir entre ells i jo intento buscar ajuda en la senyora que esta comprant el cupó i que complint el tòpic gallec em somriu i mou el cap com dient “no en tinc n’idea”.. potser a l’esquerra, potser la dreta..
Dono les gràcies i enfilo el carrer que m’ha assenyalat el fruiter. Quan m’adono que ja no em veuen demano ajut en el que crec que és unmunicipal i que resulta ser un vigilant de la zona blava que aquí van vestits i equipats com si fossin els Geos.
El cec tenia raó : l’hotel esta aquí mateix i, per rematar-ho, el carrer fa baixada..
Però el més excitant d’aquesta historia real (que no borbònica) és que totes les converses que us he explicat, totes, han estat mantingudes en gallec. A les meves preguntes en castellà, resposta en gallec, a les meves re-preguntes, resposta en gallec. Sense immutar-se, sense complexos. Collonut.
En la tierra de nadie, sobre el polvo que pisan los que van y los que vienen, he plantado mi tienda sin amparo y contemplo si van como si vuelven.
Unos dicen que soy de los que van Aunque estoy descansando del camino. Otros “saben” que vuelvo aunque me calle; Y mi ruta más cierta yo no digo.
Intenté demostrar que a donde voy Es a mí, sólo a mí, para tenerme. Y sonríen al oír, porque ellos todos son la gente que va, pero que vuelve.
Escuchadme una vez; ya no me importan los caminos de aquí, que tanto valen. Porque anduve una vez, ya me he parado Para ahincarme en la tierra que es de nadie.
El dolor no te color, ni temps per néixer o morir. El dolor arriba de cop i sense que ningú el convidi s’instal·la a casa a gaudir de les engrunes. A partir d’aquest moment el dolor t’acompanya en cada gest, en cada mot, en cada mirada al mirall de l’angoixa pròpia. El dolor s’acomoda al sala es posa les teves sabatilles i es disposa a gaudir-te sense pressa.
Es tant perillós sacsejar-lo i remoure’l com dissimular i fer veure que no hi és. Es multiplica crescut per la victòria i riu, riu, a riallades estrepitoses que es multipliquen per cada centímetre de la teva anima vençuda.
En aquesta tarda estranya d’agost jo en deixo les portes obertes i deixar que s’instal·li còmodament. Serà el millor hoste. I espero, espero, espero que una bona tarda tal com va arribar decideixi marxar-se.
Trobar respostes. Un paper, un full, teclat, monitor, mans, ulls, gestos.. Tant se val. Podem buidar-nos els mars i assecar el rius esperant respostes, desfer-se els boscos arbre a arbre, col·leccionar lectures en milers de llibres escrits amb plomes magistrals i no entendre les respostes.
Tal vegada la resposta no és la que esperem escoltar i donem nova empenta a la sínia. O pitjor encara: al no ser la resposta allò que esperem escoltar o bé fingim no escoltar-la o no ens ho permetem salvaguardant-nos, salvaguardant-nos, salvaguardant-nos...
Aquí neixen les pors als silencis propis i aliens no fos cas que en descuit ens sentíssim la veu pròpia aixecant-nos la faldilla o baixant-nos els pantalons.
Jo era jove i em vàreu fascinar
profundament tot i que hi havia quelcom a dins meu que em deia que aquesta
fascinació esdevindria amb el temps, només, pura admiració. Només...
Aquell bon Senyor en el bon
sentit d’aquests dos mots i el temps, botxí implacable, va anar deixant-nos clar
que pertanyíem a móns del tot diferents.
Aquesta admiració crescudaal llarg dels anys de passadissos i despatxos
s’ha multiplicat en el seu tracte amb nosaltres, els aprenents, i no desapareixerà
mai perquè esta vestida de la trampa dels afectes. La trampa d’uns afectes que vostè
sabia transmetre amb tanta franquesa.
La certesa, cartesiana o no, és
que en aquells passadissos de la vella bella facultatla meva anima marxista ara reconvertida al
realisme analític de la ma de la ciència encara es troba sovint amb el vostre
caminar encongit acompanyat d’algun exemplar impossible de la Física d’Aristotil.
Quines coses jo vaig començar a estimar aquestes lectures malaltisses dels filòsofs
(els comprensibles) de la vostre mà.
Va ser en un llibre petit, petit,
tamany catecisme, en el que jo buscava respostes i per damunt de tot “síntesis”
Tinc mig llibre subratllat amb un nota
al costat: “síntesi”, “síntesi” , “síntesi” no recordo si per fer-me una “xuleta”
d’aquelles que finalment no treus mai o a l recerca de resumir el resumible.
El que esta i clar a dia d’avui
és que amb el temps he acabat adquirint el vici maleït dels filòsofs i sinó com
es pot explicar que ja porti gastades tantes paraules per dir quelcom tant i
tant senzill com: moltes, moltes, gràcies, mestre.
Esclaten
les onades contra les roques, escumejant-se com adormides, en la fosca
nit sense lluna d’aquesta tarda.
Com
si tots els càstigs fossin imprescindibles i necessaris, tornen una rere
l’altre, una rere l’altre...
Com si qualsevol mot pugues ser un poema, com si
qualsevol poema pugues fer-se mot. Implacables.
Esclata
aquesta tarda en silenci de pisos buits, finestres obertes sense llums i
mandroses fulles mortes sense arbres.
Escumegen, com
adormides, les darreres paraules que escric, que, abans de morir en el paper somniaven ser
poema. Però avui tots els càstigs son
imprescindibles i necessaris. Implacables.
Una societat amb ciutadans intocables mai podrà ser
una societat lliure, la única manera que ho fos seria que tots i cadascun de
nosaltres fóssim intocables remugo mentre passejo. Als jardins de la plaça del
Palau Reial de Madrid fa anys que son casa i llit d’una colla d’intocables.
Persones que han perdut d’una manera o altre això que el llenguatge comú ha
definit com la batalla de la
vida. Com intocables que son pateixen el rebuig d’aquells que
passen pel seu costat no fos cas que el seu contacte físic els obligues a
contemplar-los amb detall i aleshores, oh sorpresa, reconèixer la seva pròpia humanitat.
Tot just començo a deixar-me atrevesar per aquesta
mirada fosca d’uns ulls enfonsats en una cara d’ossos purs quan un missatge al
mòbil em deixa estorat: han segrestat “El Jueves” Una societat amb ciutadans intocables mai podrà ser
una societat lliure, la única manera que ho fos seria que tots i cadascun de
nosaltres fóssim intocables. Si tots som iguals una parella de ciutadans
composada per el fill d'un ciutadà nascut a l'exili i elevat a la condició de
cap d'estat per un colpista sanguinari i per l'antiga imatge dels
"telediarios" més neo-feixistes de la historia recent de la televisió
publica tenen els mateixos deures i drets que jo. O no?
La vida obre camins molts
estranys. Tots profitosos d’una manera o altre. De tots aprens alguna cosa o
altre. A mi la vida en un dels seus
camins em va fer un regal extraordinari en conèixer a Koncha Lhá de la que vaig
tenir el privilegi de ser alumne. D’ella aprenc cada dia que un home pot
tenir-ho tot a la seva vida, tot allò que necessiti o cregui necessitar i
malgrat això no sentir-se plenament feliç. En canvi aquest home pot donar un
sol gra d’arròs a algú que ho necessiti i aleshores sentir-se plenament feliç.“Un cor a la presó, un camí
cap a la pau interior” és un dels darrers projectes que la Koncha Lha n’ha
facilitat el naixement. Tal com ja ha
fet a Palestina o a l’Afganistan l’objectiu és tan senzill com deixar una
llavor perquè creixi i, mentre comencin a intuirse’n les llavors començar immeditadament
un altre. Teixir xarxa de projectes
positius sense massa soroll sense massa presa.
En aquest projecte que es realitza
a Can Briansde la ma de Tania Palomares
l’objectiu es acompanyar als interns en el camí d’obrir el seu cor mitjançant
la practica del ioga tibeta.
Avui
fa un bon dia. Em sento bé. A la feina
un parell d’idiotes fan comentaris sexistes sobre tu. Flipo, son dues dones. No entro al drap. Son
d’aquelles persones que aprofiten la ironia per treure realment la seva
autentica cara i desprès adopten un to seriós, majestàtic, per donar a entendre
que estan parlant seriosament, políticament, d’una manera correcte.
Absurd,
perque el que de veritat mostren és la
seva manca absoluta de cultura democràtica i el que és pitjor, la seva manca
absoluta de practica democràtica. Aleshores, descoberta la coartada intenten
argumentar. Intenten. I apareix la qüestió de la teva edat, o de la teva nula experiència
en l’habitatge, els constructors.... Quan la cosa grinyola, tornen els acudits tontos i les quotes de dones i dels catalans al govern de
Madrid.
Finalment
el somriure cofoi que fa dies que llueixo em delata i els mosqueja. Mala sort. En la meva manera d’entendre
les coses quan una companya avança tots avancem una mica més. Pel que fa a les colegues de feina m’aplicaré a aquella frase de Churchill “tothom té de
dret a fer l’idiota un mínim de deu minuts al dia, el problema es quan es
supera aquest temps”
Tinc estranyes amistats i això en els temps que
corren i el ritme de vida que portem ja te un cert mèrit. Hihan però molts tipus de gent que anomenem
amics. Tenim aquella dita de’n Pla “amics, coneguts i saludats” per anar fent
tipologies i classificar a cadascú en funció de la nostra percepció en una
categoria o altre. A mi no m’entusiasma massa aquesta manera de classificar
potser perquè encara conservo aquella rebel·lia apresa en el tardofranquisme de
no acceptar res com donat i passar-ho tot per un sedàs crític. Si home, si, ja
se que amb l’edat alguns t’engoleixen, però jo resisteixo el que puc.
A mi m’agrada entendre les amistats en funció dels
afectes i, certament, jo estimo algunes persones d’una manera especial. De la
mateixa manera que altres m’avorreixen d’una manera especial, fins i tot
algunes podríem dir que avorreixen d’una manera natural. És en aquest sentit
que, en cas que fos possible, jo classificaria les amistats.
Els companys de feina, quan treballes en una
empresa gran poden ser un excel·lent laboratori per aquest principi que podríem
denominar “afinitats afectives”. Hi ha alguns que, sense el seu permís, ja formen
part d’aquest univers meu d’estimacions afortunadament incomprensibles. Així un
pot emocionar-se, de veritat, quande
lluny veu somriureamb el ulls a aquella
veïna de taula amb la que comparteixes “ridiculums” acadèmics, que algun cop
t’ha llegit en el bloc o heu fet junt un emocionant viatge en metro. També et fa feliç descobrir que els canvis que tant
afavoreixen a aquella morena de mirada intel·ligent i encisadora amb la que
comparteixes patiments ideològics i
complicitats confessables es deu a la seva nova companya de pis, rossa, ordenada,
metòdica, acadèmicament perfecte i que
somriu com deuen somriure, si existeixen, els àngels. No tot és dolç. També estimo, en aquest sentit, un antic
company de Facultat amb el que després de barallar-me moltes i moltes vegades
vaig deixar per impossible. És un nano jove, treballador de banca, ex-estudiant
de Filosofia i/o història i que de tant en tant em truca al mòbil per parlar de
po-li-ti-ca.... És un bon tio,
“malgrait-lui” i les seves militancies. Ahir em va trucar tocant-me prou els
collons comentant el debat de l’estat entre Rajoy i Zapatero mentre jo
rentava els plats. La trucada va valer la pena. Va deixar anar una de genial. Em va dir:
“mira rojillo, si amb la merda de l’obra de l’Ave s’enfonsa la Sagrada Familia et
juro pel meu honor que seré el primer militant del PP en demanar la
independència de Catalunya”. Per un moment i, perdoneu-me, vaig desitjar
veure-la enfonsada...
Els Martinez Rovellat del Principal segona convidaven a l’Elisa,
la meva tieta, un cop cada tres mesos, més o menys, a sopar a casa seva. Jo,
aleshores un jovenet ple vida i activista clandestí d’un grup que combinava a
la perfecció independència, marxisme i acció directa, l’esperava per tornar a
casa matant el temps pels barris rics de Barcelona. Mentre jo passejava pensant que aquells burgesos de
merda desapareixerien un bon dia del mon i tot aniria millor per a tots la
tieta entaulada amb el matrimoni de propietaris de la finca on exercia de
portera suportava l’interrogatori trimestral. L’objectiu dels Martinez Rovellat
no era altre que estar al dia dels tafanejos de l’escala i amb un mordaç estil anaven
traient a l’Elisa tota la informació que volien fins que, satisfetes les
expectatives, arribaven al postre. El cas és que mentre esgotada la realitat de la ridícula vida d’aquella
escala del carrer Mandri la tieta es veia obligada, generalment al començar el
segon plat, a començar a inventar-se histories com més inversemblants millor jo
practicava anatomia al traster de la finca amb la filla dels Martinez Rovellat.
Practicava amb la Esther aspectes de la realitat històrica en constant
transformació dels que Marx no en deia ni mitja paraula (potser Engels que
afinava una mica més...) Al tornar cap Hospitalet recordo que la tieta, molt
avançada al seu temps, em deia que aquest era el veritable futur: la ficció. “Deixa
estar aquesta collonada de la Filosofia, que es per a capellans frustrats i
estudia periodisme nen “ Si ara pugues veure la tele segur que es reconeixeria en alguns dels platós
de les televisions de moda parlant dels veïns, del barri o de qui fos i segur
que en aquella innocent intuïció acadèmica que tenia pensaria que era una periodista
exemplar. De fet alguns no analfabets com ella i omplint-se les butxaques en un
sola hora de programa el que ella va guanyar en tota la seva vida també creuen ser això: periodistes. A ella la recordo amb carinyo, als altres, amb perdo,
una patada als collons.
En aquests dies d’absència la radio m’ha fet molta
companyia. Companyia de la bona, a cau d’orella. He tingut oportunitat d’escoltar
veus que en condicions normals em seria impossible. Programes culturals,
varietats, musicals, esports, i veus, moltes, moltes veus.
Ara que el nou dia a dia laboral em devora els minuts recupero programes
estimats de les diferents webs radiofòniques
i les capturo en diferents formats per sentir les veus en els llocs més
impensables. Al metro, al autobús, al gimnàs o fins i tot a la feina mentre
escric un text mecànic o mentre saludo el jefe amb el meu
millor somriure. Però no tothom facilita aquesta funció. La Cadena Ser, per
exemple, que en certa manera és el paradigma del bon funcionament d’aquest
tipus de descarregues. De fet en va ser pionera. No es capaç de facilitar-nos aquest
accés als programes en català. Programes tant i tant interessants com Punt de
Llibre, Tot és comèdia i d’altres que la SER ofereix a Catalunya no caben en
aquest servei. Em resulta inconcebible que això sigui un “despiste” i menys amb la capacitat provada que té la SER
en desplegar recursos tecnològics a la web. Em sembla senzillament d’un federalisme simètricament opac
caure amb una tonteria com aquesta i , tot sigui dit de pas, una manca d’olfacte
comercial.
Jo no deixaré d’escoltar, quan pugui, l’oferta cultural de
la SER, en la meva o en qualsevol de les llengues que ho faci, però no tinc
encara el do de l’ubiquitat que altres cadenes em faciliten. Quines coses...
Una delegacio de 22 catalans, pertanyents a, IAC, CGT, Mesa de l’Educacio d’Adults de Catalunya, Federacio d’Associacions de Veins de Catalunya, Casal Popular La Traca i Lluita Internacionalista van participar a la manifestacio del Dia Internacional dels Treballadors a la ciutat de Gaza (Palestina). Set sindicats palestins van organitzar un acte unitari al davant de la seu del Parlament palesti a Gaza, que va reunir uns dos mil treballadors de tota la franja.
Amb el lema “Volem treball, no almoines”, els treballadors van plantejar les seves reivindicacions davant el vicepresident del Parlament palesti i les van adrecar per escrit al president de l’Autoritat Nacional Palestina, a l’Organitzacio Internacional del Treball, I l’ONU. Les seves principals demandes son:
Fi immediata dels enfrontaments entre faccions palestines
Creacio d’una bossa de treball per als aturats
Reforma de la legislacio laboral per garantir les llibertats sindicals
Creacio d’un sistema d’inspeccio de treball per supervisar les condicions laborals
Prestacio d’atur i garantia d’acces als serveis publics: escolaritzacio primaria gratuita, seguretat social
El dia desprès de la mani de maig sempre t’agafa una miqueta d’allò que en italià anomenen anoia...
Els grans sindicats fixen les seves fites en les grans xifres, les grans idees, les grans paraules. Com en totes les organitzacions ells també estan fets de persones que amb més o menys voluntat i encert treballen pel que creuen i es deixen la pelli la salut en l’esforç i per persones que han cercat l’ombra d’aquest paraigües per viure bé o per dissimular la seva mediocritat ideològica. A tots ells els desitjo sincerament que els seus somnis es compleixen, els primers perquè si guanyen ells guanyem tots i els segons perquèsempre es necessari mirar-se un mateix al mirall per trobar-se les febleses i desprendre-se’n. Sense mirar enrere com podríem saber que estem avançant?
Plou i les passes es fan més lentes. Com arrossegant un carrega pesada la gent es mou a càmera lenta. Hi ha un barreja de roba d’estiu i roba d’hivern però tots els colors fan destacar el vermells, grocs i verds de l’engantixes i banderes.
El millor, cada any, d’aquest dia, el que regenera les piles, el que motiva assistir, son les mirades i els somriuresen silenci dels desconeguts. Complicitats silencioses.
Al fons la remor dels somnis compartits: parar com sigui l’augment de la dreta cavernícola a Europa, donar-nos la ma en una espanya social i culturalment federada o, qui sap, girar-nos d’esquena. Per sempre.
Processo de setmana santa santa al meu Hospi. Com cada any les imatges arriben a la porta de l'Hospital de la creu roja. Tinc curiositat per veure com es veu de fora de la meva ex- habitació a benedicció laica que fa la imatge del crist, movent el braçals malalts. Rosaris, pregaries, pins postals i espelmes es barrejen. Tanta gent com cada any. Avui m’assec a la porta de l’entrda d’urgències i observo. Tafanejo.
Els romanesos amb el mans lliures bluetooth penjat a l’orella es coordinen per vendre globus esquivant uns urbans que passen d’ells.
Al meu costat un cofoi pare de família sorprès en veure que en mig d’aquest clímax una ambulància enfili la porta d’urgències es treu la càmera de vídeo de la butxaca, enquadra i la grava. Flipo.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
Carmen Conde, 1960
