He tornat al barri. He tornat al barri i esta viu. Potser més viu que mai. Sovint hi torno, és una teràpia de la que no conec els perques i si els efectes. Alliberadors. Em regenera.

El meu raval, el més tèrbol i canalla continua més viu que mai. Les finestres vomiten musiques incomprensibles i incontenibles que barrejades composen una melodia deliciosa. Els cossos es belluguen a la velocitat que demana el barri i les llums de nadal encara no han aconseguit envair els meus racons més estimats.

Hi ha caspa a les esquenes, abrics de llana i escots estiuencs impossibles. Hi ha vells carcamals contemplant els anys perduts en altres mirades, gent que arriba, gent que marxa, turistes despistats i algun que altre freaki.

Necessito com mai aquest cafè de tassa groga i bruta, aquesta companyia en soledat. Al fons del bar una noia em somriu. Seu al costat de dues noies més. Aigua i cafès. Somriures i mirades. Pantalons negres, jersei vermell i un cabell ros arrissat mal embolicat en un mocador.

Quan marxen passen pel meu costat, la primera em somriu, la segona somriu i em passa el dit delicadament per l’espatlla i la tercera em llença un peto. No hi ha dubte, estic a casa.

Foto: Maria Espeus

El comissari era l’home perfecte. Futbol cada diumenge, partida de cartes amb els amics i una vida plena d’acció. Acció. Acció, acció, com a mesura de lluita contra l’avorriment. Avorriment policial, però avorriment. Tot comprensible, tot intel·ligible. Tot controlat. Però aquell cas el turmentava.

El primer cop que el vaig veure era a la finestreta de la sala de vídeo de la comissaria, els dos braços plegats i la cara recolzada en ells. Només es movia, i ho feia lentament, per donar una caladeta al etern cigarret. En tot el temps que va durar aquella cigarreta no el vaig veure retirar, ni per un segon, la mirada del televisor. El policia que m’acompanyava no va gosar interrompre, així que vam esperar que acabes.

Quan va dir-li qui era em va convidar a revisar amb ell el vídeo del mentider i la seva dona. Ho va elegantment, sense afecció, però quan va saber el motiu de la meva visita va canviar d’actitud immediatament. La tensió es respirava com es respira el fred al matins d’hivern. De tota manera, això no l’hauria de preocupar, la seva dona i totes les denunciants teníem una copia de la cinta. Ens la havien facilitat amb la secreta intenció d’intentar esbrinar quin era el nom que el mentider havia dibuixat amb els seus dits a les nostres esquenes, però jo no havia estat capaç de trobar res més que tendresa en aquells gestos. No ho va entendre.

No us penseu que no vaig sentir-me dolguda per l’engany en el joc de les paraules ni pel fet de veure reflectit en un altre cos els moments viscuts amb el meu. Al contrari. Estava dolguda, i per això, justament per això volia parlar amb el mentider.

- Vull parlar amb ell, senyor comissari. (l’home perfecte va arrugar el nas)

Va ser la tristesa la que em a conduir a aquell bar el primer cop o, potser, qui sap, si una combinació de ressaques mal curades, senyor comissari. La tristesa és un gos groc en un fons negre, o un fos a groc impossible en un pla negre. Et penetra sense avisar, en fred, et recorre l’anima lliscant com una serp i troba una rera l’altre les ferides que creies curades. Aleshores sense saber perquè per molt que omplis el teu llit cada cop sembla més gran, per molt curts que siguin les silencis son eterns, i cada nit esdevé una bufetada freda. En aquell bar havia trobat companyia molts dilluns com aquell i vaig reconèixer en el mentider aquell home que feia dies havia bromejat amb mi demanant-me foc.

Vaig decidir cremar la tristesa un cop més, conscient que seria inútil. Coneixia ja tots els possibles llits d’aquell bar, les bones i les no tant bones companyies, els ascensors, els llits de llençols calents, els llits d llençols freds, els humits, els cotxes nets, els cotxes bruts, els sofàs, els portals, i les festes inacabables.

Però en aquell joc de dits a la meva esquena, algú es va emportar ma tristesa i jo, jo, tenia moltes preguntes.

continuarà..

(foto: Pascal Renoux)

Dissabte mati. Intento recuperar-me d’una setmana boja pedalejant per Collserola. Tornant a Barcelona m’aturo en un semàfor. Al meu costat un Audi blau metal·litzat s’atura en sec. Un goril·la, auricular blanc a l’orella i esquena impressionant surt a tota pastilla i obre la porta del darrera. Reconec a l’home que baixa del cotxe. El reconec immediatament. Passa pel meu costat, em somriu i aixeca el polze cap a dalt. És el president de timofonica. Duu un somriure tant ample com l’esquena del goril·la. Merda, merda, començo a pedalejar fugint de l’escena. Merda, merda, ara ja no tinc el mes mínim dubte que ha vist la meva factura abans que jo. Merda, merda... estic ginyat.

_{(foto: Pascal Renoux})

Avui m’ha arribat d’una manera políticament incorrecte una foto en la que apareix, entre altres, una persona que estimo. És una foto amb moviment: un grup es desplaça d’un lloc a un altre. Alguns parlen entre ells, altres miren al terra i la majoria semblen distrets, pensatius. M’ha agradat molt la foto en questio i he tingut la necessitat quasi instintiva de fer dues coses: copia-la i trucar-la per dir que l’he vist. He triat la segona opció: greu error! “com has aconseguit la foto?...”

Superada la minicrisi he analitzat la foto una i altre vegada abans d’esborrar-la del meu disc dur. És un persona a la que no veig sovint però si de tant en tant i la tinc molt, molt present. La veritat, això a ella no li he dit, la foto tampoc “mata”.
Finalment a aquestes hores de la matinada i ja rendit m’he adonat del perquè. Per fi! Ha estat en observar el moviment de tots els que estan al seu costat, tots estan movent-se d’una manera o altra i ella esta quieta, com clavada al terra, mirant l’horitzó amb fermesa. I aquí esta l’autèntic miracle de la foto: “ella quieta”. Més que un miracle un binomi impossible. En tot el temps que hem compartit mai la he vist així., mai he pogut retenir-la un instant com aquell i per això la foto m’ha semblat impressionant. Els ulls quiets, fixes, les cames estirades i paral·leles, les mans, el coll..

Màgia temporal, fútil, eterna i sense temps , com un bes. Foto esborrada.

La cançó del mai va esser

em rebenta les orelles, i sagno estúpidament, estúpidament, Llàgrimes estúpides

Als carrers de Paris plou, i aquí el mar s’encén esperant la gent rambla avall

Tot sembla buit,

tot sembla ple,

tot és gris,

tot és blanc,

Tot és igual,

igual

igual.

Pot ploure a tot el mon però ningú esborrarà aquest maleïda cançó

Res esborra aquesta maleïda cançó

S’estavella,

s’estavella,

s’estavella

contra tots els murs del mon

maleïda

eterna

inoportuna

Cançó del mai va esser

Totes les llambordes de tots els carrers porten el teu nom

Totes les paraules dibuixen la silueta d’un cos que no conec

Tots les mirades son punts cecs en l’horitzó

Totes les cançons la mateixa cançó.

Totes les llagrimes ja estan plorades

La meva guitarra, pont neuf,

el no tu

el no jo

Canta fins a trencar-se les cordes

la cançó del mai va esser

El van detenir ahir al migdia. Quan es disposava a cruspir-se el croissant acabat de mullar en la nata d’un suïs fumejant al carrer Petritxol. La sobtada fredor de les manilles el va deixar tant descol·locat com la mirada del comissari però va sentir una estranya pau interior i va somriure, descansat.
El comissari feia setmanes que el tenia controlat. Per poder detenir-lo calia alguna cosa més que l’únic testimoni que tenia en el gruixut expedient de denuncies acumulades. Calia una prova. El fet que la única persona que havia reconegut en aquell fill de la gran puta fos la seva dona podia facilitar que qualsevol advocat aconseguís complicar el cas fins marejar el jutge. Ara el tenia. Havia caigut de quatre potes. Dues setmanes de seguiment tres llargues nits d’espera i finalment havia aconseguit tres testimonis més. Estava perdut.
Les set havien coincidit en las sospita de la dona del comissari i totes elles van animar-lo a detenir aquell mal parit. Quins collons, quins collons, no parava de repetir el comissari Pero calia preparar-li un parany que funciones i, el que és més important alguna dona capaç d’oferir-se com esquer.

Va ser la dona del comissari la que va oferir-se voluntària per la missió (amb l’oposició, molt digna del seu marit) Així aquella tarda va trobar-se amb ell casualment i el va convidar a fer una cafè a casa seva. No va ser fàcil, l’acusat es resistia, probablement perquè no volia arriscar-se a repetir aquella infàmia dues vegades amb la mateixa dona. Però ella ho va aconseguir: “m’encantarà jugar amb tu al joc de les paraules desprès,... cafè. Ja saps, desprès.. vols un cafè, o no?”
No va resistir-se i boig per iniciar el joc va començar a besar-la a l’ascensor. Ja el tenia. La ma dreta a la cintura mentre l’esquerra ja viatjava per la seva esquena camí del boto del sostenidor i els llavis deixant-se anar pel seu coll. Ja el tenia però va haver de fer una aturada tècnica al sofa, ja pell amb pell, i , us ho juro, aquella aturada tècnica carregada de carícies a punt va estar d’espatllar-li el parany que tenia preparat al dormitori. Però finalment van acabar fent l’amor a tota pressa al llit, com tots dos volien. Aquest cop calia anar de presa havia calculat amb encert ella i ell volia acabar ràpid per jugar al maleït joc de les paraules. Ella sabent que el joc del seu pes sobre el penis i que la pressió dels pits acabaria aconseguint el doble objectiu d’acabar ràpid i distreure’l del mirall de l’armari on tenia col·locada la càmera no va dubtar ni un segon en muntar-se al seu damunt. Objectiu assolit.
Ajaguts un al costat del altre ella va demanar jugar al joc de les paraules. Ell aleshores dibuixava gargots a l’esquena suada de la seva amant i ella jugava a endevinar els mots. “Mar”, “terra”, “llar”... com el primer cop. Així van estar una llarga estona jugant i rient sincerament. Aleshores ell va acaronar amb els llavis tota la seva esquena, com havia fet amb totes elles com si vulgues esborrar el rastre dels mots. Va encendre-li un cigarret, es va vestir i va marxar sense pressa contemplant aquell cos nu entre els llençols rebregats.

Quan finalment totes elles van visionar la cinta, van repetir l’escena del joc moltes, moltes vegades. El comissari fastiguejat esperava fora de la sala la confirmació de l’engany mentre esbrinava amb els seus homes on estava exactament aquell bandarra. Totes, menys una, van confirmar la mentida, però nomes dues van mantenir la denuncia. I és que fos la paraula que fos la que proposava en el joc a endevinar, fos quin fos el recorregut que els dits feien en l’esquena suada, fos quina fos la paraula que ella cregués encertar sempre era el mateix mot el que es dibuixava. Un nom de dona, sempre el mateix nom de dona, repetit un i mil cops, un i mil cops. Quins collons, va dir el comissari. Quins collons va dir la seva dona.

_{(foto:Pascal Renoux)}

La seva pell era pell de diumenge a la tarda, olor, sabor, color, de diumenge a la tarda. Podies passar-hi tot el temps del mon. Tot. Recórrer amb els dits en tots els sentits de la geografia possibles, olorar la frescor de cada plec amb una nova intensitat, dibuixar-la amb qualsevol llum o intentar acabar-te-la a cops de llavis. Sempre hi trobaves un nou racó on poder aturar-te i deixar un bes rere l’altre amb tota la calma del mon, amb tot el temps que el mon et dona, enlla mateix, en el lloc exacte d’aquella pell eterna de diumenge a la tarda.

Òbviament, era un somni. Certament ho era. Però caram, certament, quin somni...

_{(foto: Pascal Renoux)}

 Hi ha una filera d’arbres a cadascun dels costats del camí. Una doble filera d’arbres prims , estirats i amb poca fulla. No en se dir el nom. Segur que el dia que tocava aquest tema a classe jo era en algun altre lloc aprenent algunes altres coses, amb altres gents i a casa per el meu pare, que era ebanista, els noms dels arbres només eren colors o tons en la fusta.

Qui sap si per això m’agrada tant asseure’m aquí i deixar que els arbres i jo ens mirem mútuament. Es collonut això de poder sentir, estimar, sense fer masses preguntes i comprendre que potser el secret de tot plegat, com va dir el poeta, és que no hi ha cap secret. És un moment màgic que gairebé sembla etern, i en certa manera serà etern en el record. Marxo i els arbres queden enrera. Demà hi tornaré.

Obvietat: si no descobreixes per tu mateix que estas trencat mai podras reomposar-te.

Esgarrapem i trenquem els llençols
Construirem camins que no miren enrere
camina, camina, caminacamins que no miren enlloc

Reescriure el nom de totes les coses
crear una religió sense manaments
fer un jardí amb totes les coses perdudes
fer un jardí amb totes les coses prohibides
tancar-lo i llençar la clau.

Esgarrapem i trenquem els llençols
Construirem camins que no miren enrere
camina, camina, camina
camins que no miren enlloc

Cal obrir totes les finestres
mostrar-nos tal com som
mirar-nos als ulls sense presa
mirar-nos als ulls sense presa
mirar-nos als ulls sense presa
o fugir,
fugir,
fugir,
que arriba el nadal
amb les seves llums
d’hipocresia.

Esgarrapem i trenquem els llençols
Construirem camins que no miren enrere
camina, camina, camina
camins que no miren enlloc

_{(la setmana que ve correcions i musica)}

L’Anna no te color. Tenen color el somnis? Els somnis propis no els somnis dels anuncis de compreses, eh!.Tanques els ulls, respires  a fons pel nas, deixes que l’aire recorri tots els cos, repeteixes  l’operació tantes vegades com vulguis i , zas, aquí tens la persona o el lloc concret on voldries estar en aquest moment. Visualitzar és difícil del tot, és cert, més aviat tens imatges, records, però posar-hi color em sembla inversemblant, impossible. Funciona millor si tens la intenció de pensar en un lloc concret on t’agradaria estar en aquest moment, i el més curiós és que funciona fins i tot en lloc on no has estat mai. A mi per exemple m’ha funcionat tancant els ulls i traslladant-me a dalt de tot d’una catedral alemanya, una mica cansat desprès de pujar un fotimer d’escales. Peró en canvi hi ha persones amb les que això no funciona, qui sap si perquè en el fons algunes persones son com la suma de tos els colors i depenen de la llum donen un resultat o altre. Però això em sona a menjada de coco i m’estimo més deixar-ho per un altre dia.

Trobo l’Anna, per exemple, quan arribant al parc em descalço i trepitjo, poc a poc, molt lentament la gespa freda i humida i camino, camino...

La Lali vesteix de verd. Sempre l’he recordada vestida de verd. Avui una samarreta verda amb lletres grogues, ahir aquells llargs vestits de gasa verda. Mou el cendrer amb un dit, rítmicament, damunt de la taula mentre fa llargues calades a la seva eterna cigarreta. Obre i tanca els seus ulls verds quan treu el fum, que empenta amb força cap el sostre. Per nosaltres però, la Lali és grisa.
Al seu costat, mig tapada per una ampolla que sua gotetes d’aigua, la pell bruna del braç d’en Carles fa més blanca encara la seva samarreta blanca. Està distret, com jo, i observa les parets del Celler: un quadre on hi ha un balcó de ferro forjat de calç blanca i testos de geranis vermells i, al fons, un pintor al carrer, que pinta una aquarel·la d’un balcó amb geranis vermells en una casa blanca.
De sobte he trobat la mirada clavada de la Laura. Els seus ulls grans i blaus em recriminen la meva distracció. Guaito en Carles i ens somriem: ens han enganxat de ple. Mentre tota la taula bull en plena conversa, nosaltres tenim el costum de pintar de colors a les persones segons la nostra impressió d’elles. La Laura no suporta que fem aquestes coses, la bellesa no te res a veure amb el colors, diu sempre, les emocions tampoc. Nosaltres discrepem. La conversa esta a punt de créixer en interès. Arriba l’Anna.

Persegueixo llunes. Escanejo l’horitzó estelat a la seva recerca. Aquí. Assegut a la sorra humida. Dissabte al vespre. Castelldefels. El taxista m’ha deixat per impossible quan li he demanat que em portes al mar i m’ha dut en aquesta platja buida, silenciosa i grisa. No pateixi trobarà taxis per tornar a l’estació o en qualsevol cas, aquí li deixo la nostra targeta. Adéu, bona tarda. Bona tarda.

Tinc clar el que vull del capvespre. Cercar en els límits de les paraules l’inici dels somnis. Les onades van, i venen, van i tornen i em remullen les sabates. Llenço contra el vent la darrera calada de la darrera cigarreta. Comença a fer fred. Deso la burilla en una bossa de paper i desprès a la butxaca, en cas contrari algú m’estiraria de les orelles. No trobo la lluna.

Persegueixo llunes cercant-les en els límits de les notes. Els acords i els compassos dibuixen noms a la sorra. Tots els noms que em ve de gust anomenar avui. El teu és el darrer en dibuixar-se. Tots plegats esdevenen una imatge de multitud de formes, de multitud de tons, de colors, de llums, d'imatges.

De sobte la lluna fa néixer la meva ombra a l’aigua fosca i és hora de marxar, plegar, cercar un altre taxi. M’adono que ni tant sols m’he tret la jaqueta per sentir a la pell la besada del aire. Deixar als sentits gaudir de la nit que s’acosta. El silenci mig mut de la mar plana, el sabor de la sal, l’olor de la sorra, el record del tacte de la pell desitjada. Avui, però, a prop del mar, sentint totes les distancies; avui, només, volia omplir-me l’anima.

_{(foto Pascal Renoux)}

Enyoro una tempesta. Enyoro les gotes trencant-se, desfent-se, morint, multiplicant-se i renaixent contra els vidres de la finestra. De totes les finestres: la teva, la meva, la dels altres. Qualsevol finestra d’aquells que esperin la tempesta.
Enyoro la pluja, com enyoro el que no tinc encara, enyoro la pluja com enyoro el que mai tindre. Obro els braços, deixo caure el cap enrere i tanco els ulls esperant aquell vent gris, fred, que anuncia la pluja; la força del vent provoca una mínima llàgrima salada que es deixa assaborir lentament, però de la tempesta, de tu, somni impossible, ni el més minim  rastre.
 Escric en un desert immens paraules de sorra encadenades, formant dunes, planes, o muntanyes destinades a esdevenir, tard o d’hora, platjes. Tinc la certesa que tard o d’hora la pluja vindrà, gota a esborrar-les. Però jo, enyoro la tempesta que em portis, i desitjo tant com viure veure les gotes trencant-se, desfent-se, morint, multiplicant-se i renaixent contra els vidres de la finestra. De totes les finestres.

Conec un Quixot. Un paio d’aquests excepcional, dels que penses petarà qualsevol dia o en farà petar o tots plegats. Olora els problemes i els hi planta cara d’una manera tal que la major part de les vegades els travessa pel mig i, literalment, els fa explotar. Problema explotat, problema desaparegut.

Ens passem els dies amagant problemes i ell es passa la vida trobant-ne de nous. Però te, a més, una estranya virtut. Allò que anomenem la solidaritat dels pobres, una solidaritat d’aquells que es reconeixen només en mirar-se, com dient-se sense paraules moltes coses que no cal dir-se. És una SOLI així amb majúscules apresa segurament en antigues militàncies.

Aquest Quixot enmig d’una tempesta de qualsevol origen, incloses les pròpies,  navegaria contra vent segur de saber sortir-ne amb èxit, i el cas és que probablement ho aconseguís. Malalt de la rara mania de la perfecció absoluta fica el nas i les mans on mai ningú abans les havia ficat i desfà com mantega les roques que alguns del seus antecessors no van gosar ni mirar de reüll no fos cas que prenguessin mal.

Assoleix miracles que a tu i a mi ens semblarien impossibles, per aixo son miracles, i alguns miracles de rebot que només el temps farà visibles. Llàstima que, com a bon Quixot, sovint veu gegants innobles, conspiradors, traïdors, on només hi ha molins de vent moguts per inèrcies. Llàstima, nois llàstima però com deien en aquella peli, ningú no és perfecte. O potser si?

La literatura és, per mi, un dels pocs recers de l’art en estat pur. Un diàleg de tu a tu amb l’autor, despullant-se, despullant-lo, emocionant-se estètica o inútilment devorant el temps inútil. Art.
Clar que sempre pots, imbuït amb l’uniforme d’espectador de l’espectacle, acostar-te a altres mostres d’art en estat pur obertes a la teva experiència. Pots viatjar a Roma i gaudir d’un passeig de capvespre al Trastevere i recarregar-te d’art o intentar visitar sense preses el parc temàtic vaticà i intentar sentir amb els dits l’escalfor del marbre fred de la Pietà o ...

Avui EL PAIS ens fa un regal trampós. El seu suplement Babelia inclou el text inèdit de Cortazar Ciao Verona. No la penso llegir avui ni tampoc demà i qui sap si la setmana vinent. No tinc massa presa. Gens.
El maleït Cortazar sempre em provoca, literalment, desitjos de morir amagant el cap, com les nens, sota del coixí. Qui pots er capaç desprès de llegir Cortazar de prendre una ploma o afrontar una pagina o pantalla en blanc?
Literatura, maleïda literatura.

L'única certesa:
Tots els poemes
ja estan escrits.
Tots.

Els arbres son arbres.
Les paraules, paraules.

Aleshores, perque aquesta maleïda obsessió
de creure's crear-se esperances?

Per aquest maleït goig impagable
d'extreure la dolçor dels llavis i fer-la paraula?

És normal aquesta barreja d’enveja i joia?
És normal que la pluja amagada tot el puto any hagi decidit justament aquestes setmanes descarregar i descarregar a Barcelona dibuixat una ciutat de jaquetes, gavardines i paraigües. Pot vestir-se de boira una ciutat d’un dia per un altre?
Aquest mati a Sky-News he pogut veure el sol als carrers de Londres. Gent esmorzant a la gespa, executius amb bicicleta. He sentit una incerta olor a mar barrejada amb somriures amables de vianants sense mes presa que la justa i, per damunt de tot, a cada carrer, a cada cantonada he vist molta, molta, però molta llum.

Ens han robat la llum.

Com si fos possible entendre la vida mirant els ulls buits i el silenci estúpid d'una tarda de diumenge. I, tornar una a una, discretament, repetides les preguntes, les respostes i jugar a amagar una a una terribles despertes les paraules. Com si fos comprensible el mon, les tardes de diumenge.

Però s’esmicolen, en silenci, clandestinament ennegride les absencies i es colen per sota de la teva porta trobant el el moment perfecte per estavellar-se al teu pit una tarda de diumenge.

When you’re by yourself
And there’s no one else
You’ll just have yourself
And you tell yourself
Just to hold on

Oh and when you’re one
Really one
Well you get things done
Like they’ve never been done
So hold on

John Lennon “Hold on John”

Quan estàs sol amb tu mateix
i no hi ha ningú més
només et tindràs a tu mateix
i et diràs:
Resisteix!

Ah, i quan tu ets només u
Realment només u
Aleshores fas coses com ningú mai les havia fet
Per tant:
Resisteix!

Un dia varen preguntar a Buddha, que és el que més et sorprèn de la humanitat ?

"Els homes que perden la seva salut per tenir diners i desprès gasten els diners en recuperar la salut. Pensen ansiosament en el futur i  s’obliden el present de tal manera que acaben per no viure ni el present ni el futur”