Assegut a la taula del bar veig passar la gent al carrer. Una parella segueix al seu gos fins que s’aturen davant d’un arbre i aleshores tots tres semblen voler seguir camins diferents, un home mira l’interior del bar cercant un lloc per fumar mentre un altre sembla mirar-me al ulls però en realitat observa el seu rostre reflexat al vidre que es barreja amb el meu. Tot sembla confondre’s quan es desfà la tarda a cops d’enllumenat artificial. Assegut al bar, com be diu el mestre Cabrè, "m’escric a sobre".

Deu ni do. Resulta que el bisbe diu que Deu li dona la rao. També Deu dona la raó a la bomba quan la bomba esclata, això ens diu el vídeo enregistrat del que l’ha fet esclatar.
El Bisbe es mira al mirall i es dona la raó a ell mateix perque ell esta en posesio d’una veritat que ultrapassa la terrenal i a la terra el terror és mira al mirall dels morts. Deu pentina la primera i la última paraula: omnipresents, omniscient, camina per sobre de la raó.

Ai Deu meu, ai.... ADEU

_{foto: Pascal Renoux}

No crec en els diàlegs absurds...

- Estàs segur? Per això no vols que en parlem? Per això renuncies als mots i et fas silenci? No comprenc però, perquè et tremolen les cames, i l'anima?

- L'anima em rellisca, es desfà en el contacte amb l'aire, no em preocupa, no vull parlar-ne. Som dibuixos de lletres negres en un fons blanc de pantalla d'ordinador, som una historia sense historia, tres minuts en els ulls d'un altre, una passió inútil molt útil...

- A les sis de la tarda, aquí, a l'hivern, ja és negra nit.

- La tarda s'ha callat, en aquest vago de metro. Potser el silenci ha ofegat els mots amb els seus dits invisibles i els ha desintegrat sense deixar-ne rastre. O potser el potser conte un missatge que no desxifrem. Digues?, podríem fer absolut el buit i aleshores gronxar-nos sense moure'ns nedant en l'infinit ...

- Feliç any nou! Fa calor, no? Però el dia s'arreglarà segur, ja veuràs, total estem a gener.

- Crec que deixaré de mirar-te. He arribat a la meva estació i ara m'adono més que mai de la teva bellesa. Vull sortir d'aquí ràpid, ràpid. Em menjo els graons de tres en tres i començo a veure la llum del carrer. Arribar a la feina i oblidar que t 'he oblidat, buidar-me en el mots, buidar-me en el mots, buidar-me en els mots...

- Propera estació Sants-estació.

- Has creuat les cames, ja no hi soc. ..

- Si la quimica és amor, l'amor dura tres polvos.

_{foto: Pascal Renoux}

El sol s’aixeca i enlluerna la platja, la sorra s'escalfa. Somrieu, i sobre tot somrieu-vos,  poseu-vos les màscares. Comença l’espectacle.

Surto del bar. Camino per un rierol. La gent creua al carrer a tota pressa, es hora punta. L’aigua em traspassa els texans i em mulla els mitjons, els turmells i es cola en les sabates.. Em sembla intuir que els cotxes fan sonar el claxon. Al fons la lluna, rodona, gran, blanca ocupa bona part de l’horitzó que es fa negre al seu costat. Ni un so. Remeno els peus, sacsejo algunes pedres, en prenc una i la llenço. Aixeca una llarga agulla d’aigua que es desfà en gotetes quan retorna al riu. Un veí amb saluda. Ni un so. He penetrat e el silenci.
Agafo aire, el retinc una estona, estic nerviós, se m’escapa pel nas. Repeteixo l’operació , vull provar de parlar i escotar-me. Tinc veu? Fa fred i se’m gelen les galtes i les orelles. Rumio un segons, mentre torno a omplir els pulmons, quin mot, quin mot?
Buido el pulmó mentre crido amb totes les meves forcés les sis lletres del meu nom. Ressona com un tro i la muntanya me’l retorna multiplicat. S’agita el rierol, tot es belluga, tinc veu, tu m’escoltes oi?, però segueixo en el silenci. Tinc la veu vestida de silenci.

_{foto: Pascal Renoux}

La seva pell era pell de dilluns a la tarda. Esgotada per la feina i el gimnàs es submergia en una banyera perfumada acompanyada només per quatre espelmes tremoloses. Li agradava estirar-se i estirar-se fins a rebregar-se i aleshores aixecant-se i deixant un degoteig de dolces onades sabonoses s’omplia el pors d’un oli fresc mentre es tapava amb el seu barnús blanc. No hi trobareu nuesa més bella que aquella en el vostres dies ni bellesa més blanca en les vostres nits, no existeix dansa més sensual com la de les seves cames anant cap el llit ni musica més suau que la dels seus peus lliscant pel marbre moll.
Es deixava caure al llit de cop, a pes mort fent ballar els coixins omplint d’olors tota l’estança. I jo vaig omplir d’amor aquella pell de dilluns a la tarda conscient d’estar lliscant am les puntes dels dits tots el racons dels somni, conscient d’una primera i ultima vegada, conscient de la consciencia plena de totes les consciencies. El temps, aturat, mort, alentint la lenta davallada dels gestos, adormint les adormides olors dels cossos, em regalava mitja vida en poques hores i jo, amb el ulls closos deixava ballar les seves mans per la meva esquena.
Hores desprès la tempesta esclata mullant el vidres de l’habitació i els núvols apaguen les llums de la tarda. Desfets i fosos en les suors veiem morir el somni per sempre fent possible l’impossible.
Fora, el vent fa tremolar els arbres i la gent corre a arrecerar-se en els porxos. Riem, riem a pulmó ple. Les bosses de regals molles es desfan entre les nostres rialles, i la gent corre i corre fugint de la tempesta.
Somric mentre ploro i torno a la banyera on es desfan els somnis impossibles. Ara he tancat aquesta porta per sempre però el paio que em mira al mirall em somriu amb tanta dolçor que se que la meva pell, la meva, ha canviat per sempre.

Foto: Pascal Renoux

Ell arrastra els peus per la sorra. Aixeca la mirada cap l’horitzó i la deté com si fos capaç d’anar-hi i plantar-s’hi en sol un cop d’ull. Respira a fons i torna a barrejar la sorra amb el peus. De tant en tant gira el coll enrere i somriu als que passegen.

S’atura en mullar-se els peus i encén una cigarreta llençant el fum contra el vent. Un gos s’acosta bordant i aleshores comença un llarg joc amb un pilota groga que llisca lleugerament per la platja. No m’ha vist, però sap que el miro, com sap que es fa tard i que ha de reprendre el pas. Més lluny encara, encara més lluny. Més, per això recarrega el pulmons a aquesta platja, per això camina contra el vent. Només qui es coneix, qui sap qui és, pot fer-ho amb aquest pas i amb aquesta força.

Jo, ara me’l miro de nou. Carrega la motxilla a l’esquena i marxa. Faig un gest amb la ma, però no em veu, m’agradaria tant acostar-me i dir-li que ahir a la mateixa platja ella potser l’esperava. Marxa.

_{foto: Albert Torrents}

Camino Coruña amunt. Passa ja la mitjanit i les portes dels restaurants comencen a omplir-se de grups que xerren i es belluguen amunt i avall d’uns carrers que retroben la densitat comercial de la tarda. Trenco pels carrerons i acabo aconseguint fugir, mínimament, del soroll. Em sento més còmode en la retrobada humitat del terra i en aquest silenci sonor de les llambordes.

De cop em creuo amb mi mateix. Em demano diners. Porto la jaqueta verda militar reciclada que vaig comprar als encants, el cabell una mica més curt, aquella camisa vermella i uns guants de llana. Han passat tres anys des que vaig signar aquell contracte. No porto diners però m’ofereixo tabac. L’accepto i el guardo. Em mosquejo i n’ofereixo un altre amb idèntic resultat. Finalment em dono el paquet sencer amb la condició de fumar-nos-el a mitges. Ok, però em trec una ampolla d’aiguardent de la jaqueta militar i assenyalo un banc. Ens assentem.

Corunya estant observem passar la gent i el temps. No és un miratge, no és un joc literari, em trobo bevent amb mi mateix, amb la creu de la moneda que va decidir no anar a aquella cita. I em somric sense recança. M’estiro la ma i la prenc atansant-nos-la amb força. Parlem dels deserts, dels avions, de les dones deixades a Herat, de les ferides de la pau i de les ferides de la guerra. Ens repassem les derrotes, els noms de les amants perdudes, de les que esperen, de les que marxen, de les que arriben, de les que mai vindran. A cada calada ens traspassem esperances amb fum i compartim l’amarga escalfor de l’aiguardent del nostre present canviant.

M’acompanyo a l’alberg de les calcutes i em convido a sopar per nadal. Prometo anar-hi i ens abracem una bona estona. Dos petons a les galtes fredes escalfades per l’alcohol i retorno cap als carrers sorollosos camí de l’hotel.
No aniré al sopar de nadal. Demà a primera hora surto cap a Ourense.
Quantes nits te una nit? Quantes nits caben en una nit?

_{Foto. Pascal Renoux}

Retrats. M’agradaria fer retrats, prendre un pinzell uns colors i deixar anar les mans en textures, en gruixos... M’adono que l’any s’acaba i que no he dedicat ni una sola entrada d’aquest bloc als amics més propers, a aquets que sempre estan quan els necessites i que quan creus que no els necessites estan sense que t’adonis de la seva presencia, descalços sobre una catifa sense temps. També m’adono que, ja posats a fer balanç, que he acomplert la promesa d’oblidar-me de la realitat fastiguejants i omplir el bloc de ficció. És més difícil però molt més gratificant, sobre tot si vols fugir del tòpic “estimat diari...”

Retrats. M’agradaria pintar alguns moments viscuts però no se dibuixar sense paraules i les paraules, segur, quedaran curtes.

Recordo una tarda a casa, veient un concert en dvd amb l’Antonio abraçats a una preciosa tricolor escoltant l’himne de Riego a tot drap, recordo les llàgrimes d’aquest republicà de fets i sentiments, i les meves. Recordo també l’emoció dels bons i mals moments passats. Recordo que els records han d’estar presents ens agradin o no per no acabar repetint els mateixos errors, per no deixar que se’ns acumulin com pedres a les sabates.

Estimo una tarda amb l’Anna rient amb el cos i amb els ulls en un bar de Gracia mesuran-se l’edat cerebral amb una maquina infernal, estimo aquell esguard i la veu que destil·la quan s’endolla directament al cor en l’altaveu del meu mòbil.

Passegen per la meva anima les llargues converses amb la Sandra i una retrobada inoblidable al Laie amb l’Anna i la Mei. Em passegen les seves veus i em sorprèn com recarreguen les animes, a vegades, les coses més simples quan venen de les persones més grans.

Imagino multiplicats els moments viscuts i em sembla impossible tanta i tanta sort. Tant de bo només, demano, es repeteixin.

Fa dies que la miro de lluny i provo de retrobar-ne la veu. Avui la veig caminar. Camina tant ràpid que a vegades, vista aixi, de lluny, sembla com si les cames es paressin per mirar-la.
Fa hores que  la miro de lluny aquí assegut als peus de la Torre d’Hèrcules, a la fi del mon.  Tot sembla estar aturat i comença a fer fred. Però ella camina, camina tant ràpid que a vegades, vista així, de lluny, sembla com si les onades es paressin per tocar-la.

Fa hores que la miro de lluny, aquí, amb els peus molls per la marinada. Però ella camina i camina tant ràpid que tot el mon s’atura al seu voltant. I ara, mirada així  ara m’adono que jo soc el mirall del mar que la besa.

_{foto: Geoffroy Demarquet}

Cap A Coruña.

Hi ha una ma perduda que espera la lluna,
l’ombra de la musica que mai tocaré,
paraules perdudes ballant sota la pluja.

I aquest poema que mai escriuré

Hi han tantes coses a la platja al capvespre
Que jo mai trobaré
Onades perdudes ballant sota la pluja

I aquest poema que mai escriuré

Mil forats als llits buits, i, el silenci,
llençols perduts ballant sota la pluja

Coses que es perden divendres al vespre
com aquest poema, que mai t’escriuré.

_{foto: Pascal Renoux}

Prenem, lliurament, un glop d’aire i el dipositem en una ampolla de vidre, de plàstic, o del material que ens vagi be. La forma de l’ampolla tampoc es massa important tot i que segur que algun expert en disseny ampollaire sempre voldrà proposar el seu model. No em preocupa, passo. Tampoc es massa important tancar l’ampolla amb un tap de suro, de rosca, o deixar que ventili. La única condició, si és que ni ha alguna, és barrejar aquests glops d’aire. Que es barregin, que es barregin fins a confondre’s sense perdre el seu color propi (si en tenen, que ni ha que no en tenen: paraula)

El problema arriba quan aquesta barreja es desfà i com fum que és, s’esfuma. Aleshores comença un mal ball de paraules estranyes i mots que intenten descriure o emmascarar el dolor, el buit, l’angoixa, la soledat, la pèrdua o ,senzillament la por. Tots ens passat, passem i passarem per aquest moment i només la loteria d l’atzar en sap el nombre exacte de cops. Perque el cert, l’única certesa en tota aquesta historia, és que repetim per gust, repetim perquè la experiència val la pena.

Tot aquest rotllo te a veure amb una conversa, barra de bar, fum, alcohol, musica i males companyies, que amb un estimat amic teníem aquest cap de setmana. Tots dos amb la motxilla plena d’experiències i tots dos en l’instant de posar mot al moment en que els fum s’esfuma. Varem batejar-ne molts i només un mot ens va fer discrepar, només un mot que jo crec que no s’escau en aquestes experiències tràgicament màgiques: el fracàs. Vam passar d'un bar a un altre sense posar-nos d'acord... (bars plens de fum, per cert)

El fracàs, l’únic fracàs possible, per a mi, és deixar que l’ampolla es trenqui i perdre aleshores l’espai on barrejar-se. Ho tinc calr. I si, m’apureu, potser ni així, perque segur que jugant a viure la vida o vivint a jugar-se-la trobem mil llocs on barrejar-nos. Segur. o no?

_{(foto Pascal Renoux)}

Dos trens es creuen a l’estació. Els vagons paral·lels deixen que, quan acaben d’entrar i sortir, els viatgers puguin contemplar els veïns de l’altre tren. Per un segon voldria esser a l’altre vago. Avui la he vist de nou. Un altre cop en sentit contrari. Ja n’estic fart de provar recorreguts, combinacions, horaris... ella sempre esta a l’altre tren.

Ella. Ella pot ser una i pot ser totes, pot ser una ombra o una llum, un somni o un miracle. Pot ser el passat, el present o el futur. Pot ser qualsevol cosa o totes les coses en una perquè neix i mora desprès de la foscor del túnel.

Si jo fos pintor la dibuixaria de cara a la platja, bruna, amb la mitja melena que la imagino. A les cames unes gotes de mar lluitant per quedar-se en una pell bronzejada i fresca. Els cabells vestits de nit, humits i foscos, descansant en una esquena viva, ample, lliure. La seva brusa blanca, lliscant a l’espatlla, esdevindria més blanca encara recollida a la seves mans ensorrades a la sorra humida. Si fos pintor la dibuixaria com mai l’he vist, d’esquena mig endinsada a les onades, acaronada pel retorn del mar i els reflexos del sol en cadascuna de les gotes a la pell.

Marxem. Marxem i jo em repeteixo. Em repeixo:ja he tingut aquest somni. El tren accelera i a la foscor del túnel les estacions son oasis de llum. Marxo i mica a mica les gotes d’aigua retornen al mar. Aleshores la musculatura de la seva esquena comença a articular-se per tal de permetre’n el moviment. Els cabells s’alcen a favor del vent i per primer cop ensenyen un coll llarg que ens avança un nas petit, uns llavis carnosos i uns ulls foscos i xinets, encara mig closos, qui sap si cegats pel sol. Un pit queda al descobert, bru amb un mugró ample i rosat. Marxem, el tre xiula mentre ella avança l’espatlla, aixeca un braç i obre la ma. Tanco les ulls, ara el somni és només meu. A la foscor del túnel les estacions son oasis de llum.