M'aixeco del llit un dilluns doblement fotut. Segueixo en plena recuperació, segueixo escoltant la remor d'aquells que pensen que ja en tinc prou d'aquesta història postoperatoria, i encara que et llevis més tard, que carai, un dilluns és un dilluns.

Em trobo amb dues sorpreses desegradables. L'Institut Opina ha elaborat una enquestat per la Cadena Ser sobre la opinió que a España tenen de la proposta de nou Estatut. I que em trobo?  Según los datos de este Pulsómetro, el 49% de los españoles encuestados se muestran contrarios al proyecto estatutario. Collons nen. Hi ha un 49% d'espanyols que han tingut més temps que jo per llegir-se la proposta i assimilar-ne el contingut. Realment per una part els admiro i per altre em fascina aquesta facilitat d'assimilació, em sento ruc, vago, brètol, per no haver fet aquest mínim esforç. Realment o no som iguals o no disposem del mateix temps i mitjans. Penso en el Pere (Castells) haurà sentit la noticia? Quin comentari en farà? (jo encara no em sento amb les forçes suficients per passar més de 10 minuts a l'ordinador)

La segona és més alucinant encara. Resulta que el màxim responsable dels militars de l'estat Espanyol es sent preocupat per la unitat de la "España historica y ancestral" Em torno la llit? No! Faré un esforç més. Engego la radio i escolto la tragica situació a la frontera amb la fam i la desesperació.  Trescentes persones han rebentat la nova tanca de sis metres d'alçada i han creuat la frontera. Declaracions de tot tipus a la radio, cometntaris de tota mena. De cop entrevisten al cap militar de la zona i preguntat sobre la funció que fan a la zona diu que el govern els hi ha de canviar la misió ja que la situació és diferent de quan van arribar.

Intento entendre la resposta i... Me'n vaig al llit.

Tarda de tardor Barcelonina Passen els anys tarda a tarda, els estatuts, les guerres, les miseries. Els morts a la televisió semblen més lluny. I la tarda de tardor continua vestint de llums clarobscures les mirades del que mira

Hi ha dies en que un no te ganes de dir moltes coses, però avui  no em semblaria correcte callar-me. Tanmateix serè breu.

Aquest matí , camí del metge, he vist com un senyor recriminava en uns joves que estaven llençant al terra el paper del seu bocates. No us enganyeu no es tractava d'uns joves mal vestits o amb "pinta"  estranya en absolut.

La cosa s'ha complicat quan l'home els he seguit recriminant la seva actitud i han començat a insultar-lo i a donar empentes.

Al arribar al metge he pogut veure una cosa encara més xocant, dos senyors grans barallant-se a cop de basto. Sembla que un pensava que l'altre s'havia colat o quelcom similar.

El que realment m'ha deixat xocat és que en els dos casos he observat l'escena que passava a menys d'un metre de mi i no he mogut ni un dit per intervenir-hi. Passant de llarg i observant.

Ostia tu, tant fotudament interioritzada tenim la violència?

Estic una mica mosca amb el monotema de l'Estatut. Que si, que no, que potser si, que ara potser que no. I estic una mica fart de sentir sobrel'espatlla això que si no tenim nou Estatut  serà només un fracas de la classe politica sino un fracas de ota una generació. Us juro que aquests dies de radio al llit de convalescent n'he sentit de molt grosses.

Tenia unes linees  preparades per publicar al bloc sobre el Katrina i els Estats Units en els que bàsicament venia a argumentar que el que ha passat enlla és fruit d'un estat debil, un estat que conserva el minim de la seva estructura publica i que basicament esta sotmes al mercat privat. I ara començo a tenir la sensació tant en que lllegeixo a la llista on estic subscrit

com el que escolto i veig als mitjans que aqui entrem en una paranoia similar.

Sembla com si l'estat, com si Catalunya fos quelcom generic en nom del qual podem argumentar-ho tot i anar tirant. És Catalunya una entelequia de mercadotecnia politica en la que tothom espera, senyera en ma, jugar millor la partida per treure un rendiment electoral en el futur? Jo em resisteixo a pensar que no, malgrat que el triomf de la profesionalització de la politica en politica-gestió em fa pensar sovint que ens acostem perillosament a la privatització del que ha de ser public i als estats debils. 

I la participació? Una clau de volta impresdcindible perque la política sigui politica i que de tant parlar-ne s'ha convertit en un mite més, en una gestió més...

I a casa que? anem posant etiquetes. Etiquetem els socialistes i els  d'iniciativa de botiflers els d'esquerra de nouvinguts i de venuts a la catifa del poder i els convergents de oportunistes de dretes camuflats (el PP es qualifica sol) I jo tinc la sensació que tot aixo son pures operacions de marketing electoral. Ningu vol sortir mal parat d'aquesta historia i tothom busca la forma de fotre la culpa a l'altre per..... per esgarrapar-li un posible vot en el futur

Perque en certessa quin problema hi ha?  El finançament? Dels tres partitsdel govern dos es van presentar a les eleccions portant en els seuprograma electoral el concert ecoomic. Coi, que compleixin la paraula donada a preu de vot, no? I dels partits de la posició, un d'ells també apostava pel concert.... Doncs anem-hi i que aquells que vàren prometre i no poden complir les seves promeses perque o be no en saben o be sabien perfectament que no podrien fer-ho i ho van colocar en els seus programes com ham per a inocents en paguin els plats trencats. Tanmateix començo a tenir clar qui guanyara les properes eleccions a Catalunya: l'abstenció.  S'ho estant currant.

Ja ni ha prou. Tinc moltes, moltes cosetes que explicar aquests llargs 15 dies d'agost però he descobert que escriure-ho lluny d'alliberar-me del malson encara ara m'ho recorda més. Així que punt i final.

Tanmateix hi han algunes notes sobre les observacions fetes des de la finestra i dels primers dies fora del hospital  que m'han semblat interessants de comentar-vos, aqui van:

• Els gossos d'aquest barri son autònoms i els seus propietaris.... Si. Imagineu la meva sorpresa. A primera hora del mati, quan el meu veí d'habitació ja fa temps que remuga veig per la finestra  com s'obra una porta al carrer. Qui sortirà a passejar tant aviat? Hi ha un segon de misteri i immediatament veig aparèixer un gosset negre que mira a una banda i altre del carrer, ensuma l'aire, ensuma el terra i comença a caminar amb molta dignitat. La porta es tanca darrera d'ell.  Evidentment fa les seves necessitats amb tota la llibertat del mon i un llarga estona més tard torna a la porta de la casa, borda, borda, torna a bordar (jo mentalment calculo: deu ser el tercer pis...) i li obren la porta. Abans d'entrar torna a mirar al carrer, com acomiadant-se.
• He dit els gossos. I no és casualitat. Alucinat per aquesta troballa no perdo detall dels portals del carrer en tot el temps de esmorzar i.. sorpresa! uns quants portals més enllà  apareix un altre gosset a fer la seva passejada autònoma. No estendré perquè us podria semblar massa fantàstic. Paraula que no només es cert sinó que la historia es va repetir durant tota la setmana mitja hora amunt, mitja hora avall.
• Comento la historia amb les visites i m'emporto la sorpresa del segle. Tothom ho troba mormalissim i es sorprenen que li dongui importància a la troballa. Per un  moment penso: serà la medicació, però ara a casa estant segueixo pensant que la quantitat de merda que acumula aquell carrer té una raó de ser.

 .

Aixecar-se del llit, anar al wàter.. aquests eren els problemes que imaginava com a més greus. La cosa no va anar així. Tornar al llit, pixar, caminar fins al lavabo i suportar les hores inacabables en un sillo duríssim aquests van ser els problemes de veritat.

La conya marinera va arribar al mati seguent. Ilusionat com un nen perquè per fi em canvien el tipus de menjar: el pas del menjar triturat al primer cafè amb llet i galetes és una autèntica revolució. Animat pel record dels comentaris de les  visites al meu veí la tarda anterior : "si et posen dinar és molt bona senyal, tindràs l'alta més aviat!", vaig decidir aixecar-me del llit amb bon humor. Així que quan vaig posar els peus a terra, deu minuts després del primer moviment de cames, i el líquid que corria per les meves cames com una aixeta començava a formar un petit bassal al terra  em vaig quedar clavat. Aixeta d'on brollava aquella generosa font era la ferida tapada per la gasa humida...  El meu veí va tocar el timbre per que vingues la infermera mentre jo mirava fixament la tassa del cafè. Ostia. Ni un dia més sense cafè, si us plau!

Disculpeu el retard en actualització. En tenia motius justificats, ho prometo.

L'habitació 336.2 era una habitació veritablement freda. Disculpeu. Tornem a començar.

L'habitació 336.2, és una habitació freda. Segur que ara, en aquest hotel en el que el destí fa ús de la seva llibertat per fer-te l'oportuna reserva, ja hi ha un nou client foten-se, literalment, de fred i gaudint de la companyia del senyor Miquel, un paio collonut de 93 anys molt ben portats. L'aire condicionat a mig gas fa tremolar la cortina que em separa del meu veí que esta tapat amb una manta fins al nas.  Ni ell ni jo som lliures per graduar l'aparell que els infermers i les visites regulen al seu caprici. Es comprensible, darrera dels vidres de la finestra es pot  entreveure que aquest 17 d'agost hi ha gent que gaudeix de les seves vacances igual que jo  però d'una manera diferent, si més no pel que fa  la percepció del fred i la calor.

 El cert és que aquesta conya del fred te la seva gracia ja que no comences a apreciar la temperatura fins el tercer dia després de l'operació que es també el primer dia en que s'han produït dos fets claus en la teva nova vida: menjaràs per primera vegada, això vol dir que seguiràs connectat en aquesta bosseta amb líquid però que tanmateix als volta ns de la una del migdia et portaran una safata amb menjar triturat. Aquest fet ens  porta necessàriament a la segona noticia important del dia: t'aixecaràs del llit per menjar!

.

Com diria qualsevol seguidor  aficionat a les fascinacions futils de la  metafisica, "tot te el seu contrari". Que vol dir això ?, doncs que les teves dues primeres alegries del dia tenen les seves contrarietats, per dir-ho així. Menjar suposa que ingeriràs quelcom i que tard o aviat hauràs de passar pel wàter. I això t'acollona. Portes tres dies sense passar pel wàter  d'aquesta habitació, sense comptar les prop de 12 hores de dolor abdominal previ i les 8 hores passades a urgències estirat al llit, les dues hores del quirofan  i les que no recordes després que mica a mica recuperaves la consciència després de l'anestesia. Total, un fotimer d'hores que fan que et plantegis com anirà això de passar per la tassa sense oblidar que això comporta dues tonteries més: hauràs de sentar-te i aixecar-te de la tassa i hauràs de fer un esforç, esperem que mínim, amb les més de 20 grapes, calcules,  tibant de la teva ferida postoperatòria.

Però, i com t'aixecaràs del llit?

NO PREGUNTEU PERQUE PERÒ AVUI MÉS QUE MAI: ANTONIO ETS COLLONUT

AH, I

VISCA LA PILAR SABIO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aquests dies sento parlar molt de futur, de no fer mirades enrere i a mi em sembla, disculpeu, com si  en certa manera tot això no fos més que un gegant pas enrere.  M'explicaré, i prometo  no utilitzar aquella frase feta "el poble que oblida el seus errors està condemnat a repetir-los"

Semblem instal·lats en la dicotomia següent: oblidar afavoreix, facilita, és, la reconciliació; i en canvi fer memòria afavoreix, facilita, és, la rancúnia. La síntesi absurda d'aquesta dialèctica absurda és, evidentment, la confusió i el pasotisme.  La immediatesa del  creure que viure el present és anar amb el cap alt i, per no mesurar, no mesurar ni tant sols el temps que et toca viure.

Aquesta situació té un subjecte clar, un guanyador clar.  Aquell que s'ha permès no només fer una catarsi reparadora i "moralinament" (1) acceptada de les seves víctimes sinó que,recolzada amb la força dels poders, ha anat moltes vegades més enllà: ha falsejat la història al seu favor i quan s'ha vist apretada per la realitat senzillament s'ha limitat a assenyalar  la sang en les mans de l'altre.

No ens ha d'estranyar que que els poders  fàctics,  els mitjans de comunicació més propers a aquesta dreta salvatge i mesetaria  que ens ve acompanyant per decennis a les espanyes no hagin fet ni un pas endavant en la recuperació de la memòria històrica, que ens pertany a tots, vencedors i vençuts (si és que realment, com cantava en LLach, algú va vèncer). Ni tampoc ens ha d'estranyar la subtil transformació d'alguns d'aquests mitjans ara i avui. Ara i avui neixen com bolets, perquè tenen audiència, el programes d'història a ràdios,  revistes i televisions. Tindran audàcia a més d'audiència?

Ni poetes, ni profetes. Ja ni ha prou de mitges veritats i per tant, ja i ha prou de mitges mentides. Morts, diguem la paraula amb totes les  seves lletres m.. o ..r.. t.. s..  en vàrem patir tots, no vull sentir ni parlar de graus ni de nombres. La sabiduria popular ens ho diu molt clar. Parleu amb els vostres avis, parleu amb les vostres avies: allò era una guerra entre germans. Una guerra amb els seus actors, els seus espectadors i els seus guionistes. Una guerra amb les seves condicions sociopolitiques necessàries, una guerra amb les seves condicions humanes suficients.

Humanes. Clarament humanes, darrera dels fusells no hi havien ni maquines ni monstres. Els hi haurem de dir homes amb el permís de Primo Levi, perquè darrera dels fusells i les pistoles hi havia en Pau, en Xavier , en Ramon, la Núria, la Paula, el Joan, la Marisol, la Gemma, l'Enric, el Lluís, la Clara, la tieta, l'avi, el pare....  Tan humans com aquell que fa només quatre dies apretava el coll, fins partir-lo de'n Salvador Puig Antic. Tant humans com aquells de nosaltres que en aquell precís moment van prometre venjança.

Si no es permetem mirar-nos cara a cara i dir-nos els noms de les coses no som capaços de construir-ne un futur digne per a totes les víctimes. I aquest pas l'hem de fer tots junts, sense distinció, tots. Els que van estar a les trinxeres, els que es van amagar, els que va callar, els que van dir no. Tots i en nom de tots.

L'home rebel ens deia Camus  és aquell que s'aixeca per cridar no, i a continuació afirmar, de manera immediata: afirmar. De forma tan  immediata que gairebé aquella negació ja conte una proposta.  Cal que siguem valents avui i esdevinguem aquell home rebel. No ens ha de preocupar la travessia pel desert que hem viscut   si més no sempre podem recórrer a Nietzcshe que fa necessari per l'home haver estat nihilista per superar el nihilisme. Esdevinguem homes lliures, transvalorem-nos superant aquest silenci absurd. Rebels i lliures serem els amos veritables del nostre futur i de la nostra historia.

S'ha acabat el curro. No penso gastar ni una paraula més per  descriure aquesta situació. De fet se me'n acudeixen unes quantes politicament incorrectes.

Avui, com cada mati al passar pel moll de la fusta camí de la feina., per ser exacte hauria de dir passeig de colom,  he vist, com cada mati, una seqüència que qualsevol dia m'he d'enregistrar en vídeo i titular-ho: allibereu a la Merce!! Primer apareix el cap de l'estàtua de la Merce, desprès el braç i finalment és tota ella la que sembla voler fugir volant, saltant l'edifici que hi té al davant.

Mirant-la bé s'entendria perfectament, jo no m'aturo gaire perquè sempre faig tard a la feina, un amic meu, que ha estudiat psicologia diu que en el fons faig tard perquè el que vull és no anar a la feina.  La de  tardes que em passaria al bar a  la salut del profe de torn si a la meva facultat hi hagués una matèria tant poc gris com aquesta. Mirant-la bé, us deia, s'entendria perfectament perquè a l'edifici que la separa del mar hi ha una gallina de pedra  enorme. Jo també voldria fugir si fos ella, i jo amb més motius perquè del passeig estant hi puc veure perfectament les urpes tacades de sang.

Però avui tot era diferent. A més de la gallina avui la bandera  que li fa joc estava mig pal. S'haurà mort algú important? he pensat seguidament, i ens donaran festa com quan va palmar el de la gallina? Heu d'entendre que eren dos quarts de vuit del mati, eh!

Quan he arribat a la meva taula, lluny del passeig,  i he vist per la finestra la senyera trista i bruta que ret homenatge en Moragues m'he donat que no era a mig pal. Quin misteri! On he trobat la solució al meus dubtes? On sempre a un bloc collonut de vilaweb. Voleu veure'l? Visiteu el bloc de  joseppuigvert

El personal ha abandonat el barco. Aqui és respira una certa tranquilitat. Avui aprofitaré per trucar a l'Antonio i a la Thalis.

Tremola Russel: Anem per tu!!!!

pd: Russell entrava a  l 'exàmen? collons!!!! tenim que trucar a la Thalis

Acabo de viure la meva primera experiencia de fer compres a la web i la cosa no ha acabar gaire bé. De fet no ha acabat de cap manera.

Una columna al suplement de la cultura parlava d'una peli, encara no editada aqui, que es diu Buongiorno notte. Per la seva tematica m'interesa molt ja que coincideix amb un relat que estic escribint i que alguns personatges coindidents.

M'he ficat a la pagina web de la peli 

 http://www.ocean-films.com/buongiornonotte/dvd.htm i res de res....

Aquest vespre ho tornaré a intentar. Però...

Acabó d'arribar a casa despres d'un apasionant curs d'escriptura que m'ha permes coneixer uns universos apasionats creats per persones encara més apasionants. A la radio parlen de futbol.  Haig de donar-hi vida en aquest bloc.

Alguna idea?

CLICKEU-ME