Fa temps que el vent no porta respostes i no trigarà en arribar el jorn que no porti ni tant sols preguntes.

Es desfan els núvols i malgrat tot segueix caient alguna gota despistada que mulla les vostres esquenes.

Es fa de nit, la darrera llum de la darrera finestra es tanca.

Una turista observa aquesta abraçada eterna i vosaltres, companys de pedra eterna només deixeu d’acariciar-vos amb la mirada quan ella insisteix en preguntar als vianants que nassos significa el monument.

Una dona, gran, (ens fem grans)  es gira pacient i explica amb tendresa i ràbia continguda el passat i el present. No oblida detalls, no oblida.  La violència dels fets, la unitat de la lluita, la violència jurídica que fa que els assassins passegin lliures i la unitat en l’oblit que alguns semblen imposar-se.

Mentre parla vehement el seu fill que acaba d’arribar amb una pilota la mira amb tots els sentits segrestats pel joc i li pren la ma amb força.

Finalment un tercer vianant que recomana als turistes una pel·lícula on podran conèixer els fets. Ells apunten el nom i disparen el flaixos. El cine interpreta la història. I la història interpreta el fets.

Bufa el vent en el marbre fred de les absències, bufa un vent que no porta respostes.

Que mires Rambo al fons groguenc d’aquet mirall buit? Ets tu qui trobes a la penombra del bany, és teu, realment, aquest rostre deconstruit a cops de mentires arriscades i copes de matinada en un tela d’aranya ara, definitivament, sense sortida?

Que veus Rambo entre aquestes dents negres que et configuren el somriure?

Ens hem perdut en el temps? 

O potser vam néixer amb el temps perdut company? 

Un temps sense anima on l’anima i la voluntat dels periodistes, com tu, s’ha diluït en un mon que ha vist morir el periodisme a mans de la imatge i la imatge a mans de la velocitat i la velocitat a mans del absurd i l’absurd a mans pròpies i les mans pròpies a mans del periodisme in-formatiu i ......

Rius Rambo?

Rius a cor obert, perquè valores mes la copa que t’hem pagat que tot aquest reguitzell estúpid de preguntes estúpides

 _{Foto (com sempre) Pascal Renoux}

Cal retornar. Obrir el panys. Desfer silencis. Per molt fastic que em faci pensar que es posible escriure despres de Gaza, per més absurdament inoportuna que sigui la teva absècia Antonio. La unica certesa és que la vida es un derrota aplaçada:

He cremat tots els textos, coneixia d’antuvi cadascuna de les respostes que ja no pots donar-me i avui, dia del llibre mediatic, maniatic, industrial.

Avui reprenc el cami de la paraula perque també tinc la certesa que els silenci no et fará justicia.

M’han dit que hi ha un llibre amb totes les fotos. Que un pres va escapolir-se  el  mateix dia onze amb els negatius possibles i impossibles que va amagar-les a l’irreductible barri de La Victória  i que publicaran algun dia un llibre amb tots els noms, per fer-ne memòria, per refer la memòria o  per que ningú tingui la temptació de l’oblit.

Em diu a cau d’orella  la veu oblidada d’aquella Paula que dorm sense descansar al cementiri de Recoleta en aquest Santiago de Chile gris i avorrit, que el cap de la guàrdia dels milicos va acaronar somrient l’arma un segon abans de disparar-la però la que la mort més dolorosa ha estat descobrir-se renascuda en posters de paper que es venen als mercats que malviuen al voltant del Mapocho.

Jo ara, recolzat a la memòria maleïda d’aquell dia sagnant em demano on és amagat aquest  llibre de la memòria i em retorna el silenci una bufetada seca, buida, brutal, immunda, tacada, morta.

Plou. Plou i plou, i hem de refer les paraules, les vocals, les consonants, els punts, les comes. Plou i plou, i plou, i  les gotes gotegen als vidres que algun dia netejaré. Plou i plou, i  de lluny ni la platja sembla la platja ni els carrers carrers ni les paraules paraules.

 Plou,i plou, i de lluny  ni els carrers semblen carrers ni nosaltres nosaltres.

_{^{Al parc dos nens juguen i juguen. Fa un fred que pela però ells riuen i salten, salten i riuen. Amunt, avall, avall i amunt com si perseguissin el recorregut d’una pilota invisible. Un dels nens s’atura, s’ajup i pren una atrotinada i vella escombra del terra, se  la posa sota de la seva aixella i comença a caminar a peu coix amb la mirada baixa i un esguard llastimos que desfa el gel.L’altre nen s’atura, plora, empès per una força insòlita arrenca a córrer cap a ell, l’abraça.
L’abraça.}} 

Ella mata els mots amb els ulls i ell, de lluny, els reescriu. Al bar ple de fum les ombres s’amaguen dibuixant la forma dels objectes i les altres parelles mouen les mans mentre parlen en veu baixa. Algun peto, algunes cares llargues i molta gent sola que mira el futbol a la televisió.
Sembla un bon any pel Barça si hem de fer cas dels somriures, les rialles, i les cerveses que el cambrer va repartint procurant no fer massa soroll no fas que algun del que, hipnotitzats per les imatges, es despertes. De cop un crit, un crit sec, de moltes veus es dispara i trenca l’harmonia insòlita d’aquest lloc. Assaboreixo un te amb regust a sabo i trec la meva llibreta de butxaca embogit per explicar aquesta estranya situació. 
Però es refà el silenci i torna a fer-se l’amo del bar acompanyat pel fum, tanco la llibreta, potser avui no hi ha res a dir, m’aixeco i pago el te ensabonat a una xinesa amable que despatxa a la barra.
Abans de marxar (ja m’han ocupat la cadira) faig una darrera mirada al cul del bar: ella mata els mots amb els ulls i ell de lluny, els reescriu. 

Les coses son coses, ens succeeixen, ens sobreviuen, van més enllà de nosaltres camí dels altres o del buit quan ja som fum. Absurdes com un cementiri o el contenidor de la cantonada sota la pluja, ens miren de lluny i, probablement, riuen. 

Les coses s’estiren, es multipliquen, ens acorralen intentant posseir-nos en una batalla en que tot els hi es favorable esdevenint-se protagonistes de les nostres vides i malsons de les nostres nits. 

Les coses son, coses. Avui pentino aquestes paraules en el cul d’una factura recollida a casa del  avi on em va sorprendre aquesta  ploma que desdibuixa mots amb un so aspre. Em va sorprendre quan la mirava de reüll en mig d’un batibull estúpid de rebuts pagats, llapisos de tota mena, calendaris ofegats per la pols enmig d’una colecció de sobres buids de cartes absents de la companyia telefònica. 

Les coses, son coses, ens succeeixen, ens sobreviuen, no tenen presa i canvien de mans en un mercat de vell com si alguna vegada haguessin tingut l’esma suficient per sentir-se tenir anima en algun racó de les nostres butxaques.
 Les, coses, son, coses.

_{(foto: Pascal Renoux)}

He redescobert somnis trencats, esperances tardanes, metàstasis absurdes de dolors superats. He caminat tots els camins (puc mostrar-ne les ferides, descarada, descarnadament). Ni m’allunyo ni m’acosto enlloc. 

El camino, el camino! Caminante! 

Aquí a Santiago redescobreixo a glopets d’aiguardent la raó oculta del peregrí enmig d’aquest merder ordenat de somriures, regals, mòbils, llibres, suors, pluja, motxilles  i turistes: una bona xocolata calenta amb xurros.

Bombolles d’estiu, petits espais d’aire contingut on hi descansen tots els somnis. Paisatges retinguts, olors de sol i de sal mar i sorra. Pells acolorides al caliu de la lluna.

Bombolles d’estiu que semblen fugir carregades d’il·lusió dels balcons i les finestres. Bombolles que esclaten unes contra les altres sense necessitat de paraules. Bombolles atrapades en el mar de somnis dels nostres braços.

_{Quan es fa el silenci es tanquen, aparentment, totes les portes, les paraules perden el so i el vent emmudeix els estranys girs dels papers en els carrers buits de l’anima. Quan es fa el silenci.} 

_{Però hi ha una ma, estesa, darrera de cada porta.El nom del futur, la sorpresa més dolça, una ombra de llum darrera de totes lesportes, un somni de somnis, la platja al desert, el recer a la muntanya.  Certament, certament, hi ha una ma estesa darrera de totes les portes}

He tornat al mar. Ha tornat el mar. En baixar del tren una multitud ordenada però caòtica trepitja la platja  mirant-te embadalits i tu, llunya, rebel,  ens mires amb la calma que dona la infinitud.

Jo camí d’una reunió estic a punt deixar-me vèncer pel teu mirar vestint-me de tu, humitejant-me de la teva salabror, estendre’m, renovat, vençut, xop,  a la  sorra que estimes sense aturada.

Els nens riuen, les dones criden. Jo retorno a la feina, m’acomiado de tu. Se que no tens anima, que ets transparent, un mirall de l’estupidesa humana  però avui m’he acostat a tu per maleir-te, per demanar-te que deixes en pau els cossos dels homes que fugen d’una Africà que tremola. A vegades amb fa por la teva bellesa salvatge.

Al bar de la cantonada dorm amb el ulls oberts i fuma.

Ha tingut un bon dia avui i es dosifica el verí amb un ritual gairebé mecànic: s’acarona els cabells i acosta lenta la ma com adormida al cendrer i amb un toc suau fa caure les espurnes del cigarret que aixeca suaument mentre deixa caure el cos enrere per retardar encara més el temps golós de prendre l’objecte entre els llavis. 

Un gest repetidament plaent sortit del cor al cos, dolçament com un text sense comes.

 

Però aquest Sant Joan havia de ser diferent i vaig acceptar la invitació d’un amic que es dedica a fer trobades i sortides amb això tant novedos que anomenen “singles”. Confesso que vaig pagar cinquanta euros per un sopar i una entrada posterior a la discoteca, una pasta.. però en  el pitjor dels casos el vampir, pensava, podria treballar en grup i a més el sopar era temptador: platja de la Barceloneta. Un cocktail desbordant, segur, de festa, joia, a tocar del mar amb la sorra jugant als nostres peus, cava, coca de Sant Joan, musica i bona gent amb ganes de conèixer gent..

La cosa es va tòrcer, com no podria ser d’un altre manera (hi anava jo..) i desprès d’un sopar divertidíssim i en molt bona companyia la  festa “oficial i programada” se’n va anar a pastar fang…  A l’entrada de la discoteca que ja teníem pagada el meu amic es troba amb la sorpresa que li diuen que no reunim els requisits per entrar-hi:  “No doneu el nivell”…., la gent es mosqueja, el meu amic emprenyat ensenya el fax amb les entrades confirmades. Mal rotllo, el grup es desfà, alguns es queden en una terrassa a xerrar, altres, súbitament emparellats, comencen a viure la nit..

 Passejo per la platja humitejant-me els dits, respiro amb força Nit màgica de màgics sense nom i de cossos estesos a la platja. Ha tornat al vampir. Aquetes nits estranyes, magnifiques m’agrada asseure’m i observar, observar… Com un furtiu, lladre d’emocions, ric i ploro amb les emocions dels altres. Una malaltia com un altre qualsevol no us penseu.

l’aire viu que em porta el mar. Un grup que destrossa el so d’una guitarra em convida sense més a fumar amb ells. La nit s’omple de la llum dels petards perduts i la lluna, la lluna, apareix com una reina, com la reina única autentica de la festa. L’aigua tèrbola del mar comença a tenyir-se d’un blau enfosquit trencat per el blanc dels cossos i un batibull de llengües m’esclata a l’orella. Obro els braços, estiro tot el cos i respiro, respiro. Respiro.

Carregades les piles, amb la primera llum del dia enfilo el camí de casa, la Rambla, el Raval, tan viu com sempre escup gent contínuament cap una platja pressa, plena de llum i de festa. Per un moment m’imagino tota aquella gentada a la cua de la discoteca rebent, amb joia, la noticia que no donen el perfil. Somric, i quan el peus cansats em demanen fer una petita pausa un pakistani que somriu més que jo s’acosta oferint-me una llauna de cervesa. No tinc ni per l’autobús, company, li dic, prova amb aquell grup  i amb la ma a l’esquena el desitjo una bona festa i m’assec en una de les poques cadires lliures d’una Rambla més lliure que mai.

El xicot s’acosta de nou, em dona la llauna de cervesa i em retorna el toc a l’esquena mentre em cluca l’ull. Enceto la birra, calenta, amb plaer, aixeco la mirada a la nit màgica i encesa. Sospiro, sospiro  per mi, per tu, per nosaltres engolint l’energia que ens porten els carrers. La lluna blanca i viva omple de vida els rostres i penso en totes les coses fetes i les que ens queden per fer. El meu nou amic segueix rambla amunt i rambla avall cerveses i em recordo la frase màgica: “no pakis, no party” Of course.

 

Tu potser no ho saps, i jo sabent-ho a cops també ho oblido. Tu i jo despistats en la confusió estesa d’un mon que creiem absolut ens adormim en el dia a dia , però cada cop que un d’ells es gira , mira al terra, apreta els llavis i comença un camí estrany, no volgut, nosaltres també el fem. Apalancat al sofà o deixat anar per l’embut quotidià d’una feina absorbent o vivint l’acció per l’acció o senzillament confós pots, puc, pensar per un moment que els gitanos italians estan passant un greu mal moment per un govern mal triat. Però tu, jo, ells, nosaltres, sabem que més mal que l’exili, les llàgrimes o el maltracte que enfonsa una feina d’anys, el que veritablement fica la ma a la ferida del dèbil, desfà els seus teixits, i provoca la sang brollada dels innocents és la ombra culpable del nostre silenci.

Quan camina no sembla ella. Sencera, habitual , vestida amb roba coneguda, creuant el carrer a grans passes com els gegants en els dibuixos animats  atremolint la terra a cada petjada.

Quan camina no sembla ella, diries que el silenci que l’acompanya es un dels seus signes d’identitat, un conjunt de sons muts que dona formes al reflexos de llum que deixa la seva cansada marxa. Reflexos, petits, gegants, vermells, grogs, liles. 

De tant en tant es gira regala al sol la  seva pell vella, rebregada, trencada, apreta les dents amb força i obrint els seus ulls clars, encesos, vius,  aixeca el seu puny tancat i, qui sap, si sentint proper l’alè d’una mort esperada, m’assenyala amb el dit i em declara, ens declara, culpables.

Quin país aquest companya, quina gent aquesta, malalts de mala memòria, malalts de mala memòria. Malalts de mala memòria.

_{foto: Robert Kappa}

He fet una pausa. Un silenci. He aprofitat per llegir i el temps s’ha convertit en company i còmplice. Llegir als altres, al menys en mi,  te un doble resultat: acabes desbordat i escrius, escrius, escrius, sotmès a una excitació insalvable o t’oblides de tocar un boli encongit per la grandesa del text que t’acompanya.

Jo, convertit en granet de sorra de la platja dels somnis aliens i propis tot just començo a despertar-me de dues lectures consecutives que m’han deixat atavaladament viu, atalavadament despert, sobtadament orfe.

un somni de estels una lluna plena

una col·lecció de metàfores sense tema (una frase sense punts ni comes)

la llum absoluta

remor sense so en el buit

pot la llum del mar ser buida

pot vestir-se de nit un poema?

En Rodri és un tio normal al que els seus amics anomenen abuelo o rocky segons el dia o la voluntat del que l'anomena. Ell encaixa, somriu, i serveix tallats amb el sucre moll, ofegat, per l’excés de líquid a la tassa. Un cambrer normal, amb un sou normal, un jove normal com la Miriam que, com en Rodri, compagina la feina del bar amb un centre de bronzejat.

De matinada la Míriam serveix copes a aquells que de dia es bronzegen el cos a la foscor de les làmpades. Es belluga amunt i avall de la barra emportant-se totes les mirades al ritme d’una musica ensordidora.

Al migdia, sis hores i mitja desprès d’obrir el bar en Rodri passa a la cuina i menja un bocata amb el cuiner. S’expliquen les seves aventures. L' “abuelo” llueix un cos triomfador sense haver passat ni un sol dia pel gimnàs i éls seus relats son l’enveja del jefe que acaba d’arribar i recompta els calers de la caixa.

"Cal recarregar les piles, la tarda serà complicada";avui hi ha Barça i la proximitat a l’estadi els farà treballar més del compte. El jefe, però els hi donarà un cop de ma: romandrà encarregat de la caixa tota la tarda.

La Miriam ja porta tot el mati encenen i apagant les llums de les làmpades, venent cremes i aguantant algun que altre pesat que no compren que aquest aire aparentment melancòlic de la noia no es res més que la son acumulada que combat amb cafès amagats i capcinades de les que es desperta de cop seduint, sense voler, amb el somriure de la mirada.

Avui en Rodri esta content, en acabar el partit i, recollit el bar, el jefe el deixarà quedar-se a dormir ajuntant els seus dos sillons preferits. En Rodri agraeix dies com aquests. S’estalvia (guanya) hora i mitja de son que el permet anar molt més lleuger quan arriba el cap de setmana i comença a compaginar aquesta amb la seva altre feina als sopars del restaurant de Collserola.

Avui la Miriam te una brillantor especial en la mirada. Li han ampliat els dies i les hores a la barra del bar i haurà de deixar el centre de bronzejat sense perdre-hi masses calers.

Somriu i ensenya el petits del ofici a la Laura que tot just avui comença aquest nou ofici...

_{Foto: Pascal Renoux}