MICXXXVI (poema)

Aquella tarda,
quan clamaves llibertat
pel teu poble,
quan un crit esgarrifós
envaí la teva terra,
posaren metralla
a la teva boca.

Ells,els vencedors,
vàren creure
que així tot s’ acabaria.

Toixaruts!
No s’ adonaren
que la teva mort
hauria de parlar 
a la meva vida.

 

Escrit  el 30 de setembre del 1970 i
publicat a la revista Arenys/Vida Parroquial
el desembre del 1971, aquest poema és una clara
referència al fets que culminaren el 19 de juliol del 36,
i també de tans altres fets  de la nostra història inspirats
per les mateixes ambicions rapinyaires de l’ oligarquia financera
espanyola amb seu madrilenca i fa mil anys patides pel nostres ciutadans. 
Publicat dins de MICXXXVI | Deixa un comentari

MULLA’M ELS ULLS AMIGA

Mulla’m els ulls Amiga
amb el llavi turgent,
qu’avui eixuts no senten
el teu cor mirallós
ni l’ arena freda de la platja.



 

Nota: escrit el 15 d’ octubre de 1971
revisat i corretgit  el 20 d’ agost del 2013.
Publicat per primer còp a la revista
Arenys-Vida Parroquial
el desembre de 1971, numbro especial
de Nadal de 1971.
Publicat dins de MULLA'M ELS ULLS | 1 comentari

SANG EN RUNES.


Avui,1971,
els homes del meu país :

sil·luetes sinuoses
d’estralls incongruents.

I
Una tarda

La sang engolia fel 
i l’home esdevenia fals.

II
Recorríem
inermes litorals extrems
i amb un intern escany de dolor
moríem.

III
Regalima sang 
dels ulls clossos de la tarda.

L’ home del ventre cendrós
reclama aiguardent.

Regalima sang 
pels ulls clossos de la tarda.

L’ home és derruït
al feudo-presó-imperialista.

Regalima sang 
pels ulls closos de la tarda.

IV
Solellada
la tarda es trenca
entre els núvols del record.
i
Un llavi es desperta
entre els núvols, moribunds.

V
Un trecall d’ aigua
es perdia pels rodolins de la tarda.

…i els ulls moríen
pel trecall d’ aigua
que es perdia pels rodolins de la tarda.

…i els ulls esguardaven
com els núvols requerien mil formes
per endinsar-se en l’ aigua i estroncar
la lluentor de la lluna trencada entre les aigües.

VI
Voldria escriure paraules lliures
en el marbre de les tombes.

Però els morts no m’ inspiren pas prou
confiança per que els arribi a descolgar.

VII
Recorda poeta
ets un vençut
i el teu camí és la llibertat.

VIII
Et fondràs amb la terra,
al forn de la vida,
i desapareixeràs
entre els núvols del temps i del record.

IX
M’ en vaig
pel camí mòrmol del silenci íntim

Avui,
sol
camino mort endins
              vida enllà.

M’ endinso i m’ allunyo amb la trémola confiança
                               de que algú sintonitzarà el meu ròssec.

X
Fer-se
            i esmicolar-se a cada instant.

Un anar i tornar
avui impenetrable
avui gairebé impenetrable.

i XI
Veig aquesta terra que m’ han robat.

M’ en vaig
la pols m’ espera
                             i no puc fugir.

Sóc emprés un camí irretornable.

La meva sang esdevindrà pols,
llot amb l’ aigua sagnant.
                                                    L’ aigua sagnant és la suor
                                                    dels qui viuen 
                                                    amb rancúnia la seva dissort.

Jo moriré
i tu ,terra, em colgaràs
entre la pols dels teus morts polsosos.
Esdevindré pols 
però tu home,dona,de la meva terra,
tu,sobreviuràs.
 

 

Aquest recull de poemes,Sang en runes, d’ en Miquèl Maresma va guanyar el Premi Ginesta  de la Copperativa Obrera l’ Amistat de Calella de l’ any 1972,entre els membres del jurat hi havia noms tant destacats com Vicenç Riera Llorca que aleshores vivia a Pineda de Mar i feia ben pòc que havia tornat de l’ exili.

Nota: Edició revisada,corretgida i actualitzada pel propi autor.
Nota de l’ autor: Cada poemet,corresponent amb un numbro amb xifres romanes,
ocuparia un full dins d’un llibre de paper convencional. 

Publicat dins de SANG EN RUNES | Deixa un comentari